Amb dues-centes pàgines està a les llibreries Nieve en los bolsillos (Norma Editorial), el nou còmic de Kim (Barcelona, 1941), el qual aquesta vegada no només dibuixa, sinó que fa de guionista per relatar la seva experiència com a immigrant a l’Alemanya de 1963. Com tants altres, va ser un d’aquells espanyols que van veure un futur possible fora de les fronteres de la dictadura, que va viatjar a un país que encarnava la modernitat, la feina i l’esperança d’una vida millor.
I és el que ha fet aquest dibuixant d’historietes, no només explicar la seva història sinó convertir-se en tots els personatges que va conèixer: el llibre és memòria històrica i memòria col·lectiva, és tota una generació de veus, de records, en una narració coral que avança a cop d’anècdotes de personatges propers i creïbles.
Es coneix en Kim per la seva llarga trajectòria en el mundillo i, esta clar, per Martínez El Facha de El Jueves, però no ha estat fins El arte de volar, Premio Nacional del Cómic 2010 i l’exitosa El ala rota quan s’ha descobert al gran públic un narrador més ‘seriós’ … com si passar de còmic a novel·la gràfica en realitat signifiqués quelcom.
Segueix treballant els originals com sempre ho ha fet, llapis i tinta xinesa, tot manual, amb un traç solt, lliure. Ara, Nieve en los bolsillos, és una altra maduresa d’aquest artista, un llibre molt ben escrit i ben dibuixat, que porta tirats 4.000 exemplars i va a per la segona impressió en només dos mesos.
Aquell any de viatge en terres teutones és un fidel reflex quelcom que va passar, una part de la crònica d’una Espanya fosca. Oficialment entre 1960 i 1970 hi va haver a Alemanya uns 600.000 espanyols i fora d’aquests registres oficials hi va haver molts, força més. Recuperar aquest moment nostre fa connectar amb la realitat: som, seguim sent, un país d’emigrants. Així mateix, connecta amb l’actualitat en què les migracions estan tràgicament fotografiades a les portades dels mitjans de comunicació dia sí dia també.
Kim, el que està en el llibre, ¿és el que vas viure o el que recordes?
No ho sé, jo tenia 19 anys, és a dir, que d’això fa cinquanta i escaig anys i va ser tot un any de viatge. El que recordo és el que explico i el que no recordo doncs no ho explico. Això sí, tot el que he pogut rescatar, l’he rescatat, he fet un esforç per estirar el fil de la memòria.
Tenim una història plural, un mosaic d’experiències de diferents immigrants …
La història va avançant amb personatges i amb les seves anècdotes. Quan vaig començar a realitzar-lo no vaig crear un guió concret, el vaig anar cosint a poc a poc i em vaig adonar que la meva història no omplia un llibre, havia de ficar una mica més. En haver conegut en aquest viatge a tanta gent que m’explicava la seva vida, vaig pensar en explicar la vida dels paios que havien anat a Alemanya i el seu per què. Jo gairebé no parlo en el llibre, dic molt poques coses, així que he explicat històries de la gent que em creuava. De fet, és el que li dóna gràcia al llibre.
Després de dibuixar les novel·les gràfiques El arte de volar i El ala rota, en Nieve en los bolsillos et converteixes també en el guionista.
Com que tinc molt temps lliure, vaig pensar en enrotllar-me i fer una historieta jo mateix. Va ser un alemany qui em va donar la idea de dibuixar aquesta història, a mi no se m’hagués ocorregut mai, de fet, la tenia totalment oblidada, ni tan sols l’havia explicat als amics. Vaig buscar els dibuixos de l’època, alguna cosa que tenia escrita, vaig parlar amb gent …
Veient la substància amb la qual càrregues la narració, no sembla que pogués haver estat oblidada
No tenia un bon record d’aquesta etapa, però sempre havia estat allà al fons, vaig buscar els blocs, vaig tirar del fil dels records. A més, per a mi treballar és terapèutic i tenia hores lliures -quan treballo m’ho passo bé i el resultat de tot això sembla que a la gent li agradaria. Curiosament a Alemanya ningú se’n recorda d’això, d’aquella massiva migració d’espanyols, i a Espanya tampoc, més enllà de la pel·lícula Vente a Alemania, Pepe.
Actualment, hi ha també molta gent jove que, com tu, s’ha anat a Alemanya
Sí, però res a veure. Jo me’n vaig anar amb uns seixanta euros a la butxaca i penjadíssim. Ara la gent va amb una beca o amb feina, amb la carrera acabada… Es va a buscar feina però el nivell és diferent, quan vaig ser-hi jo en els anys seixanta, la majoria de gent eren obrers molts dels quals no sabien ni escriure.
En un marc més general, tenim la crisi de la Mediterrània, la diàspora del poble Sirià, els Rohinyas, a Trump …
En el moment de fer el llibre, em vaig preguntar si realment tenia sentit explicar la meva història, que no es pot comparar a tota l’emigració que estem veient avui dia, que és molt pitjor, és terrible. Evidentment, no té res a veure amb tot allò. Per aquell temps, si més no la gent no passava gana ni havia la mortaldat tan salvatge d’aquests moments. A més, personalment, a mi els alemanys em van tractar molt bé.
Catalunya Plural, 2024 
