La tornada dels presos a Catalunya és una excel·lent notícia. També és una oportunitat perquè els polítics es mirin al mirall. Tots els polítics. Els que han intentat acabar amb el repte independentista esgrimint la llei, i només esgrimint-la, i els que han somiat en fer realitat la República catalana enderrocant-la.
Per molt que Sánchez i Torra hagin coincidit, per raons oposades, en què els presos són aquí perquè ho preveu la legislació penitenciària, la veritat és que la paradoxa és de categoria. Per a uns, perquè són aquí però no són a casa. Una contradicció insofrible, que s’intenta esmenar amb gestos i parlaments. Per a altres, perquè l’arribada triomfal dels presos a Catalunya ha suposat descobrir (ara!) el nivell de desafecció que existeix.
La desafortunada metàfora de la guineu posada a guardar les gallines utilitzada per Saenz de Santamaria revela més del que pretén. Tracta la Generalitat com si ja no fos Estat. Com una cinquena columna amb la qual res no és possible, excepte derrotar-la. Se n’adonen del que suposa arribar a aquesta conclusió? S’entén l’esglai d’uns i altres. Dels que no creuen en la llei, perquè és espanyola, i dels que ja no creuen en la política perquè amb els catalans res queda per negociar. A tots ells, el mirall els torna avui una imatge inquietant. No és per a menys. Junqueras, Forcadell i altres líders del Procés dormint en cel·les en mans de Quim Torra!
Es fa no només difícil d’imaginar sinó també de digerir. I no únicament per als polítics. Tant, que em sembla insostenible. Com a ciutadà, perquè sempre he pensat que la presó provisional fa temps que no es justifica. Com analista, perquè crec que no hi ha qui pugui gestionar durant molt de temps tanta tensió emocional. Vull creure que darrere de la decisió hi ha alguna cosa més que un estricte compliment de la llei. Que no hi ha només ingenuïtat com la de Zapatero, sinó visió estratègica. Dades que permeten assegurar que la presó provisional té els dies comptats.
Vull pensar que tothom és conscient. A Catalunya, per actuar amb seny, és a dir d’acord a la llei, més enllà de les emocions comprensibles, i a la resta d’Espanya per rebutjar les visions tremendistes que presenten un gest de bona voluntat com el principi de l’apocalipsi. Prefereixo imaginar que aquesta mesura és més que justícia i compassió. Que és una decisió política capaç d’obrir un nou escenari. Aviat ho sabrem. Dilluns.
Catalunya Plural, 2024 
