El títol d’un llibre, a vegades, pot despistar sobre el seu contingut. És el que passa amb el darrer que ha escrit el catedràtic de Literatura espanyola de la Universitat de Barcelona Jordi Gràcia: “Contra l’esquerra”. No, no és un llibre que posi la proa contra els partits i els ideòlegs de l’esquerra. Al contrari i ho aclareix en el subtítol: “Per seguir sent d’esquerres al segle XXI”. Gràcia veu el futur de l’esquerra amb un optimisme recuperat. Sobretot, diu, després del mes de pau que ha regalat a Catalunya i Espanya l’arribada de Pedro Sánchez a la presidència del govern i el canvi editorial al diari ‘El País’. “Ara hi col·laboro amb molta alegria”, explica.
El primer apartat del llibre es titula “Allò que no és d’esquerres”. És més fàcil la definició en negatiu que en positiu?
Per descomptat que sí; com a mínim, per establir la distància amb alguns dels elements que es consideren d’esquerres i que jo discrepo que formin part d’una esquerra no utòpica, no il·lusa, no narcisista, no amb complex de superioritat, en comptes de pragmàtica, capaç de modificar les condicions de la majoria. Menys satisfeta del seu discurs redemptor i les seves grans aspiracions i més ocupada en determinar les eines que pot utilitzar per la millora de les majories utilitzant l’Estat com a autèntic instrument, el més d’esquerres que conec. No en conec cap altre capaç de modificar substancialment les condicions de vida dels sectors més desprotegits i vulnerables. Les accions de l’últim mes del nou govern de Pedro Sánchez, encara que sigui tan curt i amb tan poc recorregut, dona pistes del que estic dient: rectificar la legislació sobre l’atur de llarga durada és un exemple transparent i punyent.
Diu que un altre títol del llibre podria haver estat: “L’esquerra ha mort. Visca l’esquerra!”. Una boutade?
Una boutade total. Basada, no obstant, en el descrèdit i el descol·locament ideològic de la socialdemocràcia a tota Europa, incapaç de reaccionar davant del populisme més barroer que li ha restat part de l’audiència social que hauria d’haver estat seva però que no ha escoltat cap discurs potent, convençut, segur de si mateix i alhora conscient de la dificultat de portar-lo a terme. Dir la veritat. Discrepo de la formulació de projectes il·lusos perquè duen a dins la frustració i la impotència. Prefereixo discutir sobre projectes pragmàtics, realitzables, que assumeixin la dificultat extraordinària de controlar el poder financer i econòmic sense negar la possibilitat d’intentar-ho, d’esmenar determinades legislacions tributàries, financeres,… La meva esquerra és limitada i reformista, però indispensable pels més dèbils, els que no tenen coixins de cap mena.
Perquè la socialdemocràcia no s’ha atrevit a fer-ho?
Perquè ha mort d’èxit i de la sensació de què ho havia fet gairebé tot. Les tres famoses dècades triomfals de la socialdemocràcia van ser contestades des de Reagan i Thatcher amb un neoliberalisme que va dir que ja n’hi havia prou, que havia de tornar a manar el poder de veritat. La possibilitat de contestar aquest discurs ha estat neutralitzada pel benestar mitjà de l’Europa occidental. Aquest benestar ha entrat en crisi amb una degradació accelerada de les condicions de les classes mitjanes, sobretot, des de la crisi dels anys 2008, 2009 i 2010. Tots els països no ho han viscut igual. Espanya ho ha viscut més dolorosament. Fins i tot, l’esquerra socialdemòcrata espanyola va renunciar al combat, potser perquè va quedar enganxada primer amb la gestió de la crisi que va fer Zapatero i després amb el procés de renovació frustrat del PSOE. Era molt difícil sortir amb un discurs mínimament creïble havent escollit com a secretari general ‘renovador’ a Rubalcaba enlloc de Carme Chacón. No sé si hi havia grans diferències entre ambdós però Chacón hauria fet més creïble un intent de renovació del missatge del PSOE. Rubalcaba encarnava el poder socialista de tota la vida.
La crisi de la socialdemocràcia ha afectat tota Europa. Els líders que semblaven renovar-la a França o Grècia –François Hollande o Alexis Tsipras- no ho han fet
O es fa una operació col·lectiva o la renovació de la socialdemocràcia no tindrà cap viabilitat. A l’Europa contemporània, la socialdemocràcia no pot tenir una certa credibilitat o potència en un sol país. M’ha agradat escoltar el discurs renovador de l’ex-president del Parlament europeu, Martin Schultz, en una entrevista recent publicada precisament a ‘El País’. Feia temps que no escoltava un polític de primer nivell amb postulats explícits en clau de socialdemocràcia creïble. Es pot dir que només són paraules. Però o comencem per les paraules o no hi haurà cap altra via de fer-ho. Tendeixo a creure que està arribant un moviment pendular que afavorirà aquest discurs de la socialdemocràcia per enfortir la convicció en l’Estat com a instrument de reforma.
Després de tantes desil·lusions no és estrany que hi hagi gent que pensi que el discurs de Schultz quedarà en paraules, un cop més
Pot ser. Però qui té una solució millor? Jo no la tinc. No la té ningú. Si el descrèdit de la socialdemocràcia ha arribat a l’extrem que ni els antics votants socialistes hi creuen, seguirà guanyant la dreta indefinidament. Desmenteix això que sigui útil el discurs de ‘Podemos’ i dels partits a l’esquerra dels socialistes a Europa? No. Em sembla una molt bona notícia la seva emergència perquè posa contra les cordes la socialdemocràcia reformista, li exigeix més i la protegeix contra la propensió conservadora que sempre l’assetja i l’ha assetjat. Per recuperar aquell votant perdut i desanimat és vital la reconvicció socialdemòcrata per sostreure’l de les mans dels partits populistes perillosos de veritat, els d’extrema dreta que té Europa i que a Espanya està camuflada o aparentment neutralitzada.
La socialdemocràcia té a Catalunya, a més, l’obstacle del debat independentista, que li dificulta la recuperació del terreny perdut
Part de l’augment del vot i suport a l’independentisme té a veure amb la crisi de la socialdemocràcia. Les posicions més pactistes, reformistes, de mirar d’anar fent coses, han estat les víctimes principals del procés tant per l’eixelebrament i la radicalització de la dreta recentralitzadora encarnada per Rajoy com per l’independentisme frenètic i precipitat, sense una majoria social clara i contundent. Això ha produït l’esmicolament dels espais de negociació del poder. En democràcia, el poder es negocia. Ni s’imposa ni es nega. El govern de Rajoy va fingir durant molt temps que no hi havia cap problema, quan n’hi havia un d’impressionant. I aquí molta gent va convertir això en un argument definitiu per l’unilateralisme, que és un pecat democràtic. Una minoria social va imposar-se a una majoria social a través de l’Estat a Catalunya, que és la Generalitat.
Es pot ser d’esquerres i nacionalista o independentista?
I si diem catalanista? Si entenem el catalanisme com la manera de negociar les quotes de poder polític –espanyol, europeu, el que sigui- per millorar les condicions de l’entorn català en què vivim, em sembla perfectament legítim. Si la fonamentació d’aquest catalanisme és ideològica, social, religiosa, moral,… no en vull saber res i em sembla molt poc conciliable amb una actitud d’esquerres.
Històricament hi ha hagut grups o partits que es deien ‘nacionalistes d’esquerres’. Esquerra Republicana és independentista
No he notat que Esquerra Republicana sigui d’esquerres des de l’època de Joan Hortalà. La part d’esquerra d’ERC encara no la conec. Republicana, sí, independentista, també. L’esquerranisme d’ERC és més verbal i retòric que real o jo encara no me n’he assabentat. Potser és una limitació meva. No deixa de ser xocant que, quan el combat per l’independentisme, s’accelera les aliances s’estableixin entre la dreta i el centre-dreta lliberal de Convergència, o com es digui ara, amb una suposada esquerra d’ERC i la CUP, que és la maxi-esquerra. El punt d’acord és la independència. Han renunciat als principis ideològics de dreta o esquerra en favor d’una prioritat que és la independència. I la CUP no amaga que li és igual si és democràtic o no. Li és igual si hi ha majories socials o no, la qual cosa és perillosament poc democràtica. Per això va passar el que va passar el 6 i el 7 de setembre.
Com analitza la situació actual. El tribunal alemany que estudia la deportació de Carles Puigdemont diu que ho pot fer per malversació de fons però no per rebel·lió o sedició
Em fa l’efecte que des del 2010 aquest últim mes ha estat el més esperançador i, fins i tot, reconciliador amb les millors virtuts potencials de la democràcia. La mateixa crisi independentista depenia de dos factors claus: el miratge d’una sortida il·lusa a la crisis econòmica i la benedicció de tenir un governant com Rajoy al govern espanyol. La combinació d’ambdues coses va ser diabòlica.
Tindrem dos mesos seguits com aquest?
Sí, sí. Segur. Tinc la impressió que Esquerra Republicana ha entès que va haver un moment de precipitació i acceleració que estava injustificat perquè només tenien el 47’8% de suport. El dia que tinguin el 55%, diré que ‘hem perdut’. I creuré que els no-independentistes ho hem fet malament. Ara s’estan posant les bases per reconduir les coses menys dramàticament i sense menystenir la legitimitat de desitjar una Catalunya independent.
Diu “hem perdut”. Tan greu li sembla que Catalunya sigui un país independent?
És una pèrdua objectiva innegable en termes socials, culturals, intel·lectuals, fins i tot d’integració al món global i europeu. La separació en dos estats és una pèrdua. La idea de molts independentistes que creuen que un lloc petit és capaç d’organitzar-se millor i de forma més justa és una il·lusió romàntica que contradiu qualsevol anàlisi d’organitzacions socials i poders reals. Les societats petites són més manipulables, controlables i corruptes que les grans com Europa, on, evidentment, la fiscalització del poder local s’exerceix sense els compromisos personals, lligams, coneixences familiars, la pressió dels poders propers, i, per tant, hi ha una major capacitat de neutralització de les propensions del poder a les conxorxes.
Res no és irreversible, però. Un dia es pot perdre i es pot guanyar l’altre
No estem en una situació irreversible. S’ha banalitzat la independència, com si no tingués massa rellevància. Aquest debat aquí no s’ha viscut. No hem escoltat ningú explicant perquè és convenient o no la independència, o els arguments han estat d’una banalitat tan trivialitzadora que s’acostaven al discurs redemptor de la fe. I jo de fe, de cap mena de fe, no en gasto. El debat econòmic entre Borrell i Junqueras va ser dramàtic per Junqueras. No va donar cap argument racional. Sentimentals, molts, i els respecto. Però una decisió d’aquesta mena hauria de dependre, d’acord amb la tradició liberal i il·lustrada que han forjat les democràcies modernes, de la racionalitat analítica i matisada, d’esbrinar els pros i contres, i rebutjar les decisions simplificadores i dràstiques. Una condició bàsica per un hipotètic referèndum pactat seria un any de neutralitat institucional, de debat real fomentat des de l’Estat, des del govern d’Espanya, i naturalment amb la complicitat de la Generalitat. Posem-nos a parlar de debò i a veure què surt.
Un referèndum seria una bona sortida?
No n’estic segur. És un blanc o negre. Un referèndum amb tres opcions –seguir igual, una proposta federal i la independència- potser tindria més sentit i faria òbvia la necessitat d’actualitzar les regles vigents els últims 40 anys. Segurament no és l’única via. Miquel Iceta ha donat unes quantes idees -lentes i complicades, sí- però seria bo assumir que la complexitat i la renúncia és part indestriable d’una democràcia madura, i per fortuna, l’espanyola ho és. Per això hem viscut aquesta crisi, que és de maduresa, de canvi de condicions objectives i de la dificultat d’adaptar l’Estat a aquests canvis.
Amb TV3 i Catalunya Ràdio mantenint la línia dels darrers temps?
D’això em costa parlar perquè m’accelero. La idea de la intervenció que proposaven alguns em sembla un disbarat, però en canvi sóc partidari de donar suport als moviments que demanen, des de dins, la rectificació del sectarisme desfermat i inequívocament propagandístic que ha imposat la direcció els últims anys. La restitució d’una certa equanimitat analítica juraria que necessita dels mitjans públics, però potser caldrà fer-la també sense ells.
Veu cohesionat el bloc independentista? No creix però tampoc no es desinfla
Les meves aspiracions són ben modestes: em sembla que estem en condicions de propiciar una rebaixa objectiva de l’independentisme més reactiu,més directament vinculat a les ofenses i les xuleries de garrafa que ha practicat la dreta durant molts anys. Els independentistes no són ara ni han estat mai un bloc monolític però la reacció defensiva ha propiciat aquesta imatge. Esquerra Republicana comença a abandonar el legitimisme fantasiós i il·lús de Puigdemont, està generant una dissidència interna i pot suposar la retirada per part d’alguns dels votants que s’han sumat a l’independentisme els darrers anys. Prefereixo respectar intel·lectualment i racionalment els votants independentistes que creure que estan bojos i la manera de fer-ho és pensar que hi ha un percentatge capaç de fer una marxa enrere crítica i autocrítica, mirar-se el procés i assumir que algunes de les mentides han estat democràticament perilloses, com ara mantenir la victòria de l’independentisme a Catalunya quan la majoria social no ha votat opcions independentistes: sortir d’aquest relat emocional i falsificat no és fàcil però segueixo confiant en la higiene democràtica. El canvi de govern a Espanya en això pot ser determinant.
Considera que a l’esquerra li falta ironia, sentit de l’humor
No és exactament sentit de l’humor el que trobo a faltar, que n’hi ha, sinó un tarannà menys il·lús o idealitzant: Qualsevol canvi important, és desesperadament difícil i complicat, i vendre la moto que no ho és, o fingir ignorar-ho, em sembla més desmobilitzador que engrescador: la ironia serveix per creure i exigir i alhora per no autoenganyar-se sobre allò en què creiem i exigim. Empobreix un projecte d’esquerres pretendre fer coses que no es poden realitzar i és directament tòxic defensar-les fingint ignorar les dificultats per fer-les.
Arriba a dir que l’esquerra ha de ser pessimista
Pessimista no vol dir que sigui ploranera. Fer el que es vol és molt complicat i les dificultats són extraordinàries. O ens hi posem per aconseguir-ho o no tindrem cap eina a les mans per intentar millorar les coses de veritat. Aquest seria el plantejament: un pessimisme irònic. Són variacions sobre Gramsci i la seva frase meravellosa: “sóc partidari del pessimisme de la raó i l’optimisme de la voluntat”. Desconfio que l’esquerra guanyi simpaties quan més grossa la diu en termes redemptors, salvadors. És a l’inrevés, i em sembla més convincent i fiable el discurs pragmàtic i concret, tal com l’estan duent a la pràctica un munt d’associacions que treballen resolent i afrontant problemes gravíssims. Però l’eina reina és l’Estat, i si decideix revertir la legislació humiliant de la dreta contra els aturats de llarga durada, el pas que hem donat és extraordinari per centenars de milers de persones: això és d’esquerres, o més d’esquerres que recordar a tota hora que la Constitució consagra el dret al treball o a la vivenda. El punt de narcisisme cofoi de l’esquerra confesso que sovint em treu de polleguera.
També afirma que l’anticapitalisme no porta enlloc
O l’esquerra parteix del principi de realitat o deixem-ho córrer. Som capitalistes. Traiem-nos les tonteries del cap. Podem subvertir el capitalisme? No. Podem moderar-lo, frenar-lo, aconseguir que no sigui extremadament abusiu com és ara, com ho ha estat a Occident en plena onada neoliberal.
És utòpic creure en una societat sense classes?
Utòpic, il·lús i anti-il·lustrat. Una anàlisi racional del funcionament del capitalisme a Occident mai dóna com a conclusió que es pugui vèncer, substituir o cancel·lar. Controlar-lo, potser sí; dir que s’acabarà amb el capital, les diferències de classes, són ganes de subscriure un discurs que no ajuda les majories socials més explotades, maltractades i humiliades, que necessiten solucions concretes. Excepte que parlem de l’any 3.000, que vés a saber!, però la gent es morirà abans. De vegades crec que el pensament utòpic amaga sovint un profund reaccionarisme.
Les noves tecnologies no són uns bons aliats de l’esquerra, diu
Demano que l’esquerra faci un ús mes astut i intel·ligent de les fabuloses noves tecnologies. Massa sovint i sense adonar-se entra al drap d’allò que li convé a la dreta. Omplir la xarxa de xorrades i polèmiques de pa sucat amb oli invisibilitza els problemes reals i focalitza el debat en nicieses. Les xarxes són massa potents i massa addictives com per banalitzar el seu pes a l’hora de determinar on tenim el cap, en què pensem, què ens mobilitza i contra qui. Les xarxes són una festa non-stop però podrien ser-ho encara molt més, i aquest és potser el paper dels digitals.
Considera que ser d’esquerres és més complicat ara que abans
Sota la guerra freda era més fàcil ser d’esquerres. Mentre els anys vuitanta hi havia un discurs consistent, travat, clàssic, establert de les esquerres –una era sistèmica, integrada, i l’altra, no- ara aquella claredat d’idees ha desaparegut. Parlo de la dissolució d’algunes de les conviccions de l’esquerra i en particular de la demonització histèrica de l’Estat, com si ens haguéssim cregut que l’Estat és el que el neoliberalisme salvatge diu que és. Ens hem empassat el mantra del neoliberalisme antiestatalista, quan resulta que la immensa majoria de la gent, sense patrimoni, sense herències, sense tietes riques, sense sogres industrials, o té Estat o no té res.
El darrer capítol del llibre són 16 planes on fa una proposta “Per una esquerra del segle XXI”. La pot resumir?
Ho acabo de fer sense voler: l’Estat és l’ autèntica eina de l’esquerra. És l’eix central. Val per les escoles bressol, per l’escola pública, per la universitat, per la investigació, per protegir els que queden al marge del sistema d’explotació, i ho fa amb lleis, pam a pam, poc a poc, però ho fa, o pot fer-ho. No estic parlant d’un Estat caritatiu, misericordiós en clau cristiana. Estic parlant d’un Estat capaç de responsabilitzar-se de fer front als desequilibris i les desigualtats objectives, fàctiques, que el capitalisme engendra en el context occidental. O ho corregeix l’Estat o no ho corregirà ningú.
D’aquí a un mes estarà tant satisfet com ho està ara?
D’aquí a un mes estaré igual d’optimista perquè ningú no em traurà haver viscut un mes completament inèdit en sis anys. Fa uns mesos escoltàvem discursos de suro del govern Rajoy sobre el compliment de la llei i als altres parlant d’un inventat mandat democràtic de l’1 d’octubre. Les repulsives i indignants càrregues policials de l’1 d’octubre no doten de legitimitat una votació on no hi érem convidats més de la meitat dels catalans. Per això no vam anar a votar: la seva mateixa convocatòria es va fer vulnerant l’Estatut i amb la voluntat explícita i abusiva no de consultar a la població sinó de ratificar un resultat escrit prèviament. És el pitjor fruit del sabotatge que vàrem viure els dies 6 i 7 de setembre: l’autèntica vergonya d’aquella operació és que no la va organitzar cap poder aliè. Es va fer des de casa, millor dit, es va fer a casa meva. Al Parlament.
Catalunya Plural, 2024 
