La ficció de la unitat

És probable que no hi hagi paraula més utilitzada, en la història de la política catalana, que la de la unitat. Utilitzada, de vegades, per assolir objectius compartits per àmplies majories. D’altres, grapejada per camuflar propòsits partidistes. Sempre la unitat. Com la que pretén encarnar ara la Crida Nacional per la República promoguda per Carles Puigdemont.

Amb la idea subjacent i equívoca de Catalunya com un únic poble. El que és cert és que hi ha hagut moments en què la unitat ha produït rèdits inqüestionables. Sense anar més lluny, en la lluita contra el franquisme, liderada per l’Assemblea de Catalunya. A aquest esperit apel·len ara alguns dels líders de l’antiga Convergència per promoure aquesta Crida. Els seus ideòlegs al·ludeixen també a la Solidaritat Catalana i als anys trenta, que tant ha estudiat Quim Torra. Amb més retòrica que rigor.

La unitat, efectivament, ha estat important en moments decisius de la Catalunya contemporània. Amb la Solidaritat va ser possible la Mancomunitat, i el Front Popular va permetre la curta però prometedora obra de la Segona República. La unitat ha portat progressos, sens dubte. Però una cosa és la unitat i una altra, molt diferent, la ficció de la unitat. El terme no és meu. Ha estat utilitzat per Quim Nadal en una suggestiva entrevista publicada per Nació Digital. Com a bon historiador, Nadal recorda que molts moments d’efervescència unitària han conduït a altres de profunda crisi i d’envergadura encara més gran. I subratlla que la idea de Catalunya com un únic poble no encaixa amb una societat com l’actual, dividida a la quebequesa pel Procés. Menos lobos.

S’entén l’apel·lació a la unitat sobiranista, i més enllà, perquè els presos surtin de la presó, o perquè Catalunya assoleixi objectius polítics compartits per una gran majoria. No obstant això, la unitat per la República que suposa aquesta Crida Nacional és la de la meitat de la societat. Ni això. Constitueix un pas més cap a la reconstitució de l’antiga Convergència, apurant una altra ficció: la de l’1-O com el dia en què Catalunya es va autodeterminar. Un ardit per aconseguir l’hegemonia dins del camp sobiranista. Una opa als companys de viatge del Procés per encarar amb avantatge les properes eleccions municipals.