Com l’Eixample és immens, el barceloní té una innata tendència a la línia recta i li costa molt perdre’s per la ciutat. El motiu, a més de l’extrema mandra per a desplaçar-se a distàncies jutjades llunyaníssimes, radica a la funcionalitat que ens caracteritza. Sempre és millor estalviar un xic de camí a confondre’s enmig del laberint. En aquest sentit hem canviat molt des de l’adéu de les muralles, ocorregut durant el colèric estiu de 1854.
Resulta senzill imaginar els nostres avantpassats com molt més experts en l’art de giravoltar pel fet de viure a l’univers del casc antic, un desordre ordenat on resulta difícil tallar carrers com fem a la nova ciutat sorgida del disseny del menyspreat Ildefons Cerdà, un home previsor que ens regalà una ciutat útil pels segles dels segles, sense amén.
Escric aquesta introducció perquè sempre em dóna per pensar a la plaça preferida dels habitants de la capital catalana. Si féssim una enquesta la guanyadora hauria de ser la de Sant Felip Neri, al cor del mal anomenat barri gòtic. El meu únic dubte en relació al resultat és si molts l’han trepitjat pel que he comentat fa poques línies. També em plantejo si la majoria coneix el seu caràcter inventat, doncs més allà de l’oratori bombardejat el gener de 1938 i la casa de la congregació de l’oratori tota la resta és un afegit per obra i gràcia d’Adolf Florensa, arquitecte municipal durant bona part del primer Franquisme.
A una imatge de 1940 s’observa un buit al costat del temple. Fou omplert a la fi dels anys cinquanta per l’edifici renaixentista del gremi dels calderers, que d’aquesta manera culminà el seu viatja des l’origen a la plaça de l’Àngel i la seva estranya estada a plaça Lesseps, on acollí als bombers de Gràcia.
L’altre impostor del recinte, que així adquirí la seva insòlita unitat i bellesa, és el bloc del gremi de sabaters, traslladat quan, amb motiu del Congrés Eucarístic de 1952, es destruí el carrer de la Corribia per a convertir els voltants de la Catedral en un enorme rectangle.
Sant Felip Neri no està sol a Barcelona, i d’això vull parlar-vos. Els meus amics saben del meu amor per la Vila de Gràcia. S’escolen els anys i mai em regalen un mapa mut on mostrar el meu coneixement dels seus carrers. En realitat seria l’estímul perfecte per a completar el meu domini sobre els mateixos, adquirit mitjançant infinites passejades i més d’una correria nocturna.
El millor de ser curiós és constatar la pròpia ignorància. Una tarda de divendres vaig desviar-me dels meus habituals recorreguts, perdent-me per un sector poc freqüentat. Vaig començar la ruta per plaça Molina, endinsant-me a Gràcia pel passatge de Mulet; tot seguit vaig creuar el carrer de les Carolines, vaig admirar la restauració de la casa Vicenç i des d’aquest punt vaig jugar a penetrar territoris que, fins aleshores, només havia contemplat parcialment.
Tot just arribant al carrer Montseny vaig pujar al carrer de l’Àngel, on hi ha una finestra amb abelles maçòniques. Al cap d’un segon vaig recuperar el sentit de l’itinerari per a cercar la data de la casa del número 8 de Montseny, amb tota probabilitat la més antiga de Gràcia, la mateixa que sempre he imaginat com el domicili de la Colometa. Una mica més endavant no em plagué arribar al Teatre Lliure i tan sols em quedà l’opció de descendir pel carrer del Sol.
L’havia trepitjat des de Ros d’Olano després d’alguna cervesa a la plaça del Sol, però fins aleshores no l’havia entomat des del seu costat superior, d’aquí la meva sorpresa al mirar cap amunt i trobar una església gairebé calcada a la de Sant Felip Neri, i clar, no anava pas errat. Tot té la seva explicació.
Era davant l’Oratori de Sant Felip Neri de la Vila de Gràcia. L’any 1564 el sant toscà fou designat rector de l’església romana de San Giovanni dei Florentini, des d’on creà una comunitat de preveres i laics, als que conferí uns estatus. Havien d’instruir als joves i procurar la salvació de les ànimes. Cada casa de la comunitat havia de governar-se de manera independent. També s’establí l’existència d’un sol oratori per a cada ciutat.
Com Gràcia fou agregada a Barcelona mitjançant el Reial Decret del 20 d’abril de 1897 és fàcil deduir la seva construcció abans d’aquesta data. És més ample, alt i esvelt que el seu homònim barceloní, al que s’assemblà moltíssim, si bé per a apreciar-lo un corre el risc de contreure torticolis per l’estretor de la seva ubicació; s’alçà a principis dels noranta del Vuit-Cents a la vora del claustre, tan fonamental per a cohesionar el teixit cívic del barri durant el darrer terç del segle passat. El seu arquitecte fou el vigatà Josep Artigas Ramoneda, un perdedor de la Història edilícia barcelonina, doncs fou l’arquitecte de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau durant el període previ al seu trasllat.
Pocs anys després de ser completat patí les ires anticlericals de la ciutadania durant la Setmana Tràgica de 1909, com bé recorda una placa de la seva façana que al·ludeix a un altre punt fonamental de la seva singladura. L’incendi de les seves pedres inspirà a Joan Maragall per a escriure el tercer article de la seva sèrie sobre aquells fets. La iglésia cremada fou un cop de puny colossal a la falsa pietat de la burgesia, la mateixa que des la veu d’Enric Prat de la Riba, aleshores director de La Veu de Catalunya, ja havia censurat el seu intent de reconciliació entre les dues barcelonès expressat al seu mític La ciutat del perdó, publicat pòstumament l’any 1932.
L’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia demostra massa coses que van des de la diversificació barcelonina per la màgia dels barris amb identitat de poble fins a l’absoluta necessitat de no donar res per fet i mirar cap amunt, una forma més de combatre la mandra. Si hi unim caminar un xic més lents i el desig d’extraviar-se haurem guanyat la llibertat de tenir més espai mental i la possibilitat del coneixement més enllà de les cartes marcades.
Catalunya Plural, 2024 
