La nova marca política liderada per Carles Puigdemont (la Crida Nacional per la República) marca un punt més en l’extrema i radical postmodernització de la política catalana que ha impulsat el procés sorgit arran del frustrat i frustrant nou Estatut d’Autonomia del govern Tripartit.
Però la política postmoderna té molts elements de la política moderna, especialment pel que fa al concepte gramscià d’hegemonia. I és aquí on cal situar -i que cadascú usi l’expressió que vulgui- el punt de desavinença, el xoc, la divisió… entre JxCat i ERC al Parlament el dia 18 de juliol: l’hegemonia política que Puigdemont va ser capaç de mantenir davant l’ERC d’Oriol Junqueras el 21 de desembre del 2017.
Puigdemont vol que el PDeCAT s’adhereixi a la seva proposta -ergo, que s’hi dissolgui- i presentar-se davant l’independentisme català -que tornarà a omplir els carrers de Catalunya entre el pròxim 11 de setembre i l’1 d’octubre- una vegada més com el líder d’aquest moviment massiu de classe mitjana.
L’èxit d’aquesta empresa podria, fins i tot, amenaçar amb un transvasament de militants i votants d’ERC cap al projecte, personalista, de Puigdemont. La qual cosa podria fer realitat el desig de Puigdemont i el seu entorn: una candidatura conjunta per a les pròximes municipals. I qui sap, si les enquestes li tornen a posar per davant d’ERC, a unes noves eleccions al Parlament de Catalunya.
Si en aquesta assemblea del PDeCAT cau Marta Pascal, tot el poder serà per a Puigdemont i el seu entorn: la part menys socialdemòcrata de l’antiga Convergència, la més liberal i conservadora. I la que hagués preferit que Rajoy i el PP es mantingués en el poder per continuar en l’estratègia de la polarització i la confrontació entre els extrems. Aquest és el rerefons del qual es decideix aquest cap de setmana mentre Puigdemont s’ho mirarà de tornada a Waterloo. Més postmodern, tot plegat, impossible.
Com hem arribat fins aquí
El ‘fenomen Puigdemont’ és un tret de la política postmoderna dels darrers anys, tant a Occident com en altres regions del món com ara Llatinoamèrica. És la conversió de partits polítics en moviments sorgits en societats fragmentades, on l’eix dreta-esquerra ha quedat desdibuixat. Però a Catalunya hi ha un precedent. I és, precisament, Convergència i Unió.
CiU va néixer com a moviment liderat per la figura de Jordi Pujol, que aglutinava la dreta catalana i catalanista, fusió de liberals, socialdemòcrates i cristianodemòcrates (de neoliberals ja n’hi havia però el concepte, tot i existir des del 1938, no s’usava). La caiguda del mite Pujol, afegit a les multitudinàries manifestacions des del 2012, han portat cap a l’independentisme una bona part de la classe mitjana catalana, tot convertint el procés en el moviment social massiu més important a Europa en els darrers anys.
Aquest moviment polític i social, sense el suport massiu d’aquesta classe mitjana catalana -que ha patit la crisi econòmica, que s’ha sentit identitàriament humiliada i que va encaixar molt malament els anys del Tripartit d’esquerres- no hauria estat capaç d’esdevenir un fenomen extraordinari. Un fenomen que es tradueix en el fet objectiu que l’independentisme ha passat de menys del 15% a un 40-48% en només una dècada.
El paper d’ERC
No ha estat ERC -part d’aquell Tripartit indigest per al món convergent- ni encara menys la CUP els qui estan darrere de l’èxit del fenomen. La clau és aquesta mesocràcia catalana i catalanista, desencisada i deprimida, que ha trobat en la revolució dels somriures una mena de teràpia psicològica grupal. Una vàlvula d’escapament d’aquesta frustració col·lectiva. I és en aquest context de presumpta unitat del moviment independentista que es pot tenir el miratge de veure un grup majoritari a Catalunya portat per un ideal comú per sobre d’ideologies: el naixement d’una República catalana.
Hi ha l’ànima esquerranosa d’ERC -Joan Tardà, entre altres dirigents- que aposta pel sorpasso ja final i aconseguir l’hegemonia. I alhora hi ha l’altra ànima que sembla tenir por a deixar el lideratge del procés al seu mateix partit. I de fet, veuen en el moviment Crida Nacional per la República una versió de l’Scottish National Party.
De la mateixa manera que a Convergència convivien dues ànimes (liberal i socialdemòcrata), a Esquerra Republicana de Catalunya també conviuen dues ànimes: una esquerrana -més aviat en el fet social- i una més de centredreta o liberal -sobretot en el fet econòmic- que impedeixen el que ja hauria d’haver passat en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya: el sorpasso d’ERC sobre l’antic món de Convergència transmutat en una sopa de sigles polítiques (JxCat, PDeCAT) barrejat amb moviments socials i culturals.
Catalunya Plural, 2024 
