D’un temps ençà es troben a faltar les reflexions del periodista Rafael Jorba sobre la política catalana. Està voluntàriament absent de les tertúlies i les columnes d’opinió. Es va jubilar a La Vanguardia després d’una trajectòria intensa, que inclou, a més de la responsabilitat de l’edició en català del diari del grup Godó, la subdirecció de ‘El Periódico de Catalunya’, la direcció dels informatius de TVE a Catalunya i quatre anys com a membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. També ha treballat a ‘El País’ i ha estat corresponsal a París. El seu darrer llibre és ‘La mirada de l’altre. Manifest per l’alteritat’. En prepara un altre.
On som i cap on anem a Catalunya? Quina composició de lloc es fa de la situació política i social que s’hi viu?
Estem en un cicle polític llarg i, per tranquil·litzar-me una mica, vull creure que no és només una qüestió catalana sinó que aquest mateix cicle de canvi i transformació es viu a la resta d’Espanya i al conjunt d’Europa. El setembre de 2008, amb la caiguda de Lehman Brothers, es va posar en crisi tota la globalització, les classes mitjanes van entrar en vertigen i es va desfermar una onada de replegament nacional als diferents països i nacions d’Europa i també als Estats Units. El resultat de tot plegat ha sigut l’esclat dels populismes, amb un factor global que és la crisi econòmica i els factors locals. Aquí pot ser l’aposta per la independència. A Alemanya, la qüestió de la immigració. A Gran Bretanya, el Brexit. A França, la crisi dels partits tradicionals i l’emergència del populisme d’extrema dreta de Marine Le Pen i del populisme il·lustrat d’Emmanuel Macron. A Itàlia hem vist la resposta en clau del moviment ‘Cinc Estrelles’ i ‘La Lega’. A cada lloc es produeix una resposta populista específica, sigui de dretes o esquerres. Els populismes donen respostes senzilles a problemes complexos. L’Icària que pot representar la independència s’inscriu en l’auge dels populismes a Europa. No dic que l’independentisme polític sigui populista. Dic que lligo l’esclat electoral de l’independentisme a partir del 2010 o el 2012 a l’auge de les respostes en clau populista a Europa, el món occidental i els Estats Units de Donald Trump.
Quant temps durarà aquest cicle polític?
Si agafem la història del segle XX i mirem la crisi del crack del 1929 veiem que no se surt de la inestabilitat fins el 1945 i no es reformula un nou paradigma per Europa fins el Tractat de Roma, el 1957. Sortir del túnel va costar 16 anys. Si ho apliquéssim a la crisi actual, iniciada el 2008, ens aniríem al 2024 per albirar una sortida de tot plegat. Estem en un cicle polític llarg i com que crec en el progrés de la Humanitat penso que acabarà sortint un nou paradigma en positiu que reformularà el model social d’abast europeu. Hi ha una diferència fonamental entre aquell període i l’actual. Ara, la crisi ens ha agafat a Europa amb xarxes de seguretat econòmiques (el Banc Central Europeu), polítiques (la Unió Europea i el seu model social, que està en crisi però que encara ha servit per esmorteir el seu impacte) i de seguretat (l’OTAN). Hem entrat en una fase de turbulències amb un esclat de respostes populistes i de tancament identitari i nacional però en un escenari amb xarxes de seguretat que no existien els anys trenta.
La gent que diu que n’està farta d’aquesta situació i que se’n vol anar a un altre país com encaixarà la idea que estem en un cicle llarg i que cal posar paciència a l’espera de temps millors?
El paradigma de la socialdemocràcia, que junt amb la democràcia cristiana, van ser els pares de la construcció d’Europa va entrar en crisi amb la globalització. Abans, la producció era local i el repartiment era també local. Hem passat a una etapa en què la producció és global i el repartiment, local. Per refer el paradigma cal donar respostes en clau política, fiscal, econòmica, com a mínim en el marc de la Unió Europea. En comptes d’això, s’ha posat en qüestió la pròpia Unió, s’ha desfermat el replegament dels vells estats-nació, de les velles nacions. El nou paradigma progressista ha de reformular el model social europeu a partir d’aquests paràmetres globals i, com a mínim, d’una Unió política, econòmica i fiscal a escala europea. Cal prendre-s’ho amb calma. Va per llarg. El 2012 em van preguntar en una tertúlia com acabaria el procés català i vaig contestar que “com la comèdia de Falset, que havia de començar a les vuit i va acabar a les set”. Malauradament, hem viscut vàries entregues d’aquesta comèdia de Falset amb l’episodi actual representat per l’aposta del legitimisme que representa el president Puigdemont en l’espai lliure de Brussel·les.
Les enquestes insisteixen que els ciutadans estan dividits meitat per meitat davant la qüestió independentista. La darrera del CEO dóna un 46,7% de partidaris i un 44,9% de contraris
El nou paradigma s’ha de fer amb les claus del segle XXI i el debat sobre Catalunya i Espanya l’estem fent amb els vells paradigmes del segle XIX: nació, sobirania,… S’hauria de parlar no només de sobirania compartida sinó també de ciutadania compartida, que ens permetria ser ciutadà de Catalunya, d’Espanya, d’Europa, del món. Tant a les eleccions plebiscitàries de 2015 com a les eleccions de desembre de 2017, durant l’aplicació de l’article 155, la consulta del 9N i el referèndum de l’1 d’octubre (donant per bons els resultats donats pels propis convocants) tenim uns resultats on mai l’independentisme ha estat majoritari. El país està empatat amb sí mateix i algun dia s’haurà de donar una resposta que pugui sumar el suport del 60% o el 65% de la població.
El problema de la independència no és que l’Estatut o la Constitució la impedeixin. El problema és que no gaudeix d’una majoria social. Quan parles amb un observador estranger et diu tres coses. La primera, que és una qüestió interna d’Espanya. La segona, que li agradaria que s’arribés a un acord. I la tercera, i això no ho verbalitzarà mai en públic, que si l’independentisme fos majoritari, amb un suport del 65% o el 70%, més enllà del statu quo caldria prendre’n nota. Però no estem en aquest escenari. L’independentisme menteix quan diu que té un mandat perquè mai no ha estat majoritari, no ha obtingut mai el 51% en termes de plebiscit. Hauríem de veure si n’hi ha prou amb el 51%. La llei de la claredat del Canadà demana una pregunta clara i una majoria suficient. Hauríem de veure què va establir la Unió Europea pel referèndum de Montenegro, etcètera. Però com a mínim caldria el 51%, que mai no s’ha produït.
Sis anys de procés són força anys
El que hem viscut els darrers sis anys des de que Artur Mas va convocar les eleccions de 2012 ha estat un gran dèficit de política. El govern de Mariano Rajoy ha actuat, fins la moció de censura, com si només existís la llei i el govern de Catalunya ha actuat com si la llei no existís i al bell mig, un gran dèficit de política. Hem viscut una subhasta emocional entre dos nacionalismes –el català i l’espanyol- i els ciutadans d’un costat i l’altre han estat presos d’aquesta subhasta. Mentre el debat es continuï situant en la coordenada identitària i no programàtica no ens en sortirem. Una de les paradoxes de l’esclat de l’independentisme és que ha produït una resposta ‘no catalanista’, per no fer servir l’expressió ‘espanyolista’, que no m’agrada. Les eleccions plebiscitàries de setembre de 2015 van provocar que, per primera vegada des del restabliment de la Generalitat el 1980, el primer partido de l’oposició no formés part de la tradició del catalanisme polític. I les eleccions de desembre de 2017 van provocar que, per primera vegada, el primer partit de Catalunya no formi part de la tradició del catalanisme polític.
El preocupa la situació en la qual estem? Tem que la tensió social es consolidi o s’agreugi?
Em preocupa molt. No m’agrada dir que tenim un país dividit o enfrontat. Faig servir l’expressió més freda de ‘país empatat amb sí mateix’. Tant me fa si la relació és de 53 a 47 o de 51 a 49, a favor d’uns o altres. Per sortir d’això cal trobar una proposta que sumi una majoria de catalans i tornar a governar el dia a dia, refer la confiança. En una comunitat de veïns si es discuteix si un veí pot tenir la bandera estelada o l’espanyola al balcó no es posaran d’acord, però segur que ho faran si han de posar una rampa per discapacitats físics. Només tornant a l’eix programàtic i d’acció de govern es podrà refer la confiança i restablir el diàleg necessari per abordar una fase que sumi una majoria ampla de catalans. Aquesta subhasta emocional es podria resumir en dues idees i una víctima, que és el catalanisme.
D’un cantó, la república independent de Freedònia, que proclamen els germans Marx a la pel·lícula ‘Sopa de ganso’. És l’espai lliure de Brussel·les de Puigdemont. En front seu tindríem Tabàrnia. Pobre Catalunya, presonera entre Freedònia i Tabàrnia! Freedònia representa una Catalunya sense ciutadans, com un bé abstracte. Tabàrnia representa uns ciutadans sense Catalunya, el que defensen Rivera i Arrimadas. La víctima n’ha estat el catalanisme majoritari, sintetitzat en l’expressió de Tarradellas quan parlava de ‘ciutadans de Catalunya’. La victòria de Pablo Casado –un Rivera bis- al congrés del PP i la renúncia de Marta Pascal a l’assemblea del PDeCAT s’inscriuen en aquesta lògica. Segueix la subhasta. A curt termini, pinten bastos. Catalunya està segrestada emocionalment entre Freedonia i Tabarnia.
Per on passa aquesta idea de ciutadania?
Passa per acceptar que el que ens uneix és la ciutadania i la residència. Per posar un exemple: he de parlar català perquè visc a Catalunya perquè n’és la llengua pròpia, a més del castellà que no és impròpia ni estranya. Però cap govern autonòmic o estatal pot regular què em sento. L’eix que hauria de permetre restablir la normalitat és la idea de ciutadania i els drets i deures que hi estan lligats. Es pot regular que una persona que viu a Catalunya ha d’aprendre el català però no què se sent, si s’ha de sentir català, castellà, espanyol, llatinoamericà, magribí… Això no forma part de l’espai de la política. Al segle XXI hauríem de plantejar-nos la idea d’una segona laïcitat. La nació, allò que un se sent hauria de passar a formar part de la privacitat, com va passar amb la religió els segles XIX i XX. Cal que fem aquest esforç a nivell català, espanyol i europeu. Catalunya anirà bé quan els que no se senten catalans hi puguin viure amb normalitat i Espanya anirà bé quan els que no se senten espanyols hi visquin amb normalitat i uns i altres siguin reconeguts com a ciutadans.
La nova fase ha d’incloure algun tipus de consulta popular, de referèndum?
S’ha d’acabar votant. Cal, però, saber si volem votar una solució o votar el problema. Molts deien que el referèndum era una pantalla passada. Ara en tornen a parlar. El referèndum ens confirmarà que estem empatats i amb els deures per fer. Seria més intel·ligent enlloc d’encallar-nos aquí que poséssim sobre la taula una proposta que sumi, com a mínim, els dos terços que es necessiten per fer un nou Estatut. Es va aprovar la Llei de Transitorietat Jurídica i la del Referèndum d’Autodeterminació amb menys vots dels que calen per fer un nou Estatut o el règim electoral, que són dos terços del Parlament. Si unes noves majories a Madrid, després d’unes eleccions, posessin al dia la Constitució i oferissin un nou començament a Catalunya, la votació d’aquest nou començament podria tenir el mateix valor que va tenir el 1978, amb l’ampli suport de la Constitució a Catalunya. Val la pena votar una cosa que divideix o caldria, al final d’un llarg procés, posar sobre la taula una proposta que obtingui una majoria més àmplia dels catalans? Un referèndum fet amb la idea binària de independència/no independència, sigui quin sigui el seu resultat, deixaria la meitat de catalans molt contents i l’altra meitat, molt empipats. En un sentit o en un altre. Els polítics haurien de posar sobre la taula una proposta que permeti que hi hagi més d’un 65% de la població que estigui moderadament satisfeta.
Per què hem arribat fins aquí?
El filòsof alemany Victor Klemperer diu que si hem arribat on som és per la por de la gent culta. A Catalunya si hem arribat on som és per la por i el silenci de la gent culta, de sectors del periodisme, de la intel·lectualitat, de l’acadèmia, de l’empresariat, dels sindicats,… No s’han expressat quan calia amb llibertat i amb fermesa davant la situació que vivíem. S’ha alimentat un relat que s’ha anat construint a través de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no només en la fase actual sinó durant els dos tripartits. La Corporació i la Cultura en els tripartits les va dirigir Esquerra Republicana. Les conselleries de pes estructural –Economia, Obra Pública…- van quedar en mans del partit majoritari, el socialista, i les que serveixen per allò que se’n diu relat van ser per Esquerra. Si s’analitza TV3 no des del punt de vista quantitatiu, de percentatges, sinó qualitatiu veiem que ha servit per bastir un univers simbòlic que ha estat més nacionalista que nacional. Aquesta visió no només s’ha donat en la informació sinó que ha colonitzat transversalment tota la graella, des de la ficció fins a l’entreteniment i l’esport. És cert que això també ha passat a Televisió Espanyola però en el grau que s’ha donat a TV3 explica com s’ha construït aquest relat. Les audiències ho reflecteixen. TV3 s’ha circumscrit a alimentar una determinada franja de l’electorat. Hauria calgut posar un gran angular perquè totes les visions fossin reflectides d’una manera més plural en la cosmovisió de la CCMA. Des dels mitjans públics s’ha contribuït, ja en els llargs anys del pujolisme, a aquesta cosmovisió. També els mitjans de comunicació privats, en la mesura que han estat més concertats que privats pels ajuts i subvencions públics que se’ls ha donat, s’han decantat cap a aquesta cosmovisió.
Posem exemples?
Fa quatre anys, en el tricentenari del 1714 es van convocar unes jornades de debat des de l’acadèmia sota el títol “Espanya contra Catalunya”. Tu pots convocar el que vulguis, però l’acadèmia no podia donar cobertura a aquestes jornades. És falsejar el debat. Des del 1714 ençà hi ha hagut catalans i espanyols a tots els cantons, a la guerra de successió, a les guerres carlines, a la guerra civil, durant el franquisme,… El 1714 no hi va haver una guerra de secessió sinó de successió a la corona espanyola. El relat ha acabat per transfigurar la realitat. A les escoles, els mestres han fet una tasca ingent per absorbir l’impacte de la immigració dels últims temps. Ens hem de treure el barret davant seu, però hem bastit un relat que no s’adiu exactament amb la realitat. Si ara li preguntem a un jove què se celebra l’11 de setembre i li donem tres opcions -la guerra del francès, la guerra d’independència de Catalunya i una guerra de successió a la corona espanyola-, respondrà la segona opció. El relat romàntic que es construeix el segle XIX ha estat rearmat ara. Les bases intel·lectuals del president Quim Torra entronquen més amb el nacionalisme romàntic que representen Estat Català o Nosaltres Sols que amb el catalanisme majoritari, que té més una arrel cívica que no pas ètnica, legitimista. Als que em parlen del viatge a Ítaca els recordo que, després de la seva llarga travessia i aventures, Ulisses hi va arribar sol. Tots els seus companys es van quedar pel camí. Si veiem el preu que han pagat i encara estan pagant algunes persones pel viatge actual potser seria l’hora de buscar un escenari nou que inclogui una ampla majoria del poble de Catalunya.
Cal refer el contracte social?
A nivell català, espanyol i europeu. Jean-Jacques Rousseau, quan parla d’aprovar lleis, diu que en la discussió de lleis amb un vot n’hi ha prou per fer majoria però que quan tractem de contracte social calen majories qualificades, com és el cas de les constitucions. El contracte social català no es pot refer amb la majoria d’un vot sinó amb un de nou que tingui l’aval d’una majoria ampla.
Però estem en el terreny de les emocions
A hores d’ara, hem arribat a una fase de la qual serà molt difícil sortir-ne. Tota una generació s’ha socialitzat en aquest clima. Sortir de la subhasta simbòlica serà molt difícil. Això va per llarg. A més, tampoc podem sortir d’aquest moment emocional mentre hi hagi polítics presos. El que és important, en una primera fase, és contribuir a rebaixar el nivell de soroll. No penso que la sortida sigui d’aquí a dos o tres anys. Això es podrà encarrilar en una època. I caldrà tenir present que hi ha una part del país que ha viscut d’una manera molt activa aquest procés independentista, que hi ha un sector de població jove que s’ha fet gran en aquest clima. Refer tot això, establir ponts de confiança recíproca entre les forces polítiques i socials del país, que a Madrid es redefineixin les majories, no és qüestió de quinze dies. És qüestió d’una dècada.
Quin paper hi poden fer els mitjans públics? TV3 té un director reprovat pel Parlament català
No hi ha director que canviï l’univers simbòlic que s’ha construït. Discrepo a vegades de Vicent Sanchis però li reconec el valor de donar la cara i posar-la. D’altres persones i en d’altres circumstàncies no han tingut aquesta valentia. A vegades, s’ha fet el mateix amagant-ho o disfressant-ho d’una certa cordialitat quan el teló de fons era idèntic. La direcció de TV3 és més l’epifenomen que el nucli del problema. Si Jordi Pujol va durar 23 anys de president va ser per la complicitat i el silenci de la política, dels mitjans i de l’empresariat al qual ja li anava bé. Allò que no van ser capaços de fer en 23 anys la política i el periodisme majoritaris, ho fan ara els tribunals. En aquest país, les coses no han crescut per generació espontània. Una part dels pensadors del món sobiranista, independentista, ha passat per la Fundació Acta, impulsada per Jordi Pujol i Lluís Prenafeta. Caldria veure quin és el llistat de membres d’aquella Fundació i quina ha estat la seva trajectòria professional i política posterior. No hem arribat on som per generació espontània i tampoc no sortirem d’aquest embolic per generació espontània. Cal un període de deconstrucció del procés, de desarmar l’eix identitari-nacional per tornar a posar en valor l’eix programàtic-ideològic i quan es refacin les confiances i hi hagi un nou clima polític a Madrid podrem començar a sortir-ne.
Reformant la Constitució?
Cal una reforma de la Constitució no només en sentit federal sinó que suposi una posada al dia en tots els seus aspectes, des de l’estructura territorial al paper de la Monarquia. Ha de ser una reforma valenta, que obri el meló constitucional. Només una reforma de pes, d’aquesta volada, pot posar-se sobre la taula perquè els ciutadans de Catalunya s’animin a refer el consens constitucional que es va aconseguir el 1978. Alguns amics meus de Madrid em diuen que s’ha d’anar en compte amb obrir el meló i fa anys que els adverteixo que potser sí, però que si no s’obre a temps, i ja comença a ser tard, es podrirà a les mans de la classe política i el stablishment espanyol.
Què recomana a la gent a la qual li resulta molt pesada la idea d’haver d’esperar molts anys a que es trobi una sortida a aquest conflicte?
Posar distància psicològica, no deixar que ningú no ens prengui com a ostatges de la subhasta emocional entre nacionalistes, ni d’un cantó ni de l’altre, i fer cas del personatge Pangloss, de Voltaire, que recomana que tothom cuidi el seu hort. M’ho recomano a mi mateix: cuidem el nostre hort, en el sentit físic i metafòric del terme.
Catalunya Plural, 2024 
