Al carrer de Consell de Cent, 159, una porta de fusta mig oberta condueix a un carreró fosc empedrat de parets escrostonades des del qual ens donen la benvinguda una vintena de bústies desiguals, de colors i formes diferents, uns plens de correspondència i altres buits. Aquesta és la carta de presentació dels que treballen avui en aquest pati creatiu de l’Eixample barceloní: dissenyadors gràfics, fotògrafs, una galeria d’art, pintors, ceramistes, brocanters, una editorial, un conegut dissenyador de moda… i un restaurant especialitzat en fumats, gràcies al qual torna a fumejar la gegantina xemeneia de 25 metres que porta reivindicant des de fa més d’un segle aquest racó de la ciutat, la fàbrica Lehmann (o el que queda d’ella), com a espai de creació en les seves més diverses formes. En certa manera, aquest pati d’aire bohemi és una continuació d’un passat de creació d’il·lusions i somnis infantils, ja que el recinte va acollir des de 1893 una fàbrica de nines de porcellana i de joguines de llautó.
La Lehman és un vestigi més del passat industrial barceloní, però allà on el comú dels visitants veu simplement una petjada d’aquest patrimoni, Dory Sontheimer veu molt més: els seus orígens. “L’entrada per aquell passadís, un tub des de la vorera de Consell de Cent cap a l’interior de la fàbrica on encara es conserva el pati, és com travessar el túnel del temps, com anar caminant fins a la dècada de 1930, quan la Lehman era a plena efervescència”, explica. I un carrusel d’emocions es remou en el seu interior perquè, per Dory, la Lehmann és part important de la història de la seva família, la família jueva a la qual desconeixia pertànyer fins al 2002, quan després de morir la seva mare, en buidar el domicili, va descobrir ocultes a l’altell de la seva habitació de soltera set caixes plenes de cartes, documents, fotografies…
Dory va néixer a la Barcelona franquista, catòlica i apostòlica de 1946, i es va educar en un col·legi de monges alemanyes. En complir 18 anys, els seus pares li van deixar anar a boca de canó: “Ets d’origen jueu, però no ho comentis”. I aquí va quedar això. En aquell moment no li va donar gens d’importància, ni tan sols es va molestar a indagar. “En els últims anys de la malaltia, la meva mare cridava que ens venia a buscar la Gestapo, i aquí sí que vaig intuir que alguna cosa greu havia hagut de passar, algun drama familiar”. Però mai va imaginar la dimensió del que ha passat fins que va descobrir i va obrir aquelles set caixes el 2002. “En elles es repartia de tota la informació per famílies (la materna i la paterna). El meu pare era un home molt metòdic, molt alemany -recorre Dory al tòpic amb humor- i va guardar tota la correspondència amb la família cronològicament ordenada. Ell, a més, utilitzava per respondre una màquina d’escriure i guardava una còpia del que enviava, de manera que era molt fàcil seguir el fil de la història i la tragèdia familiar sota l’ocupació nazi. El més complicat era saber qui era qui”.
Catalunya Plural, 2024 
