El cor de Barcelona tacat de sang, morts, tristesa, desesperació, mentre la policia de sobte confirma que ha estat un atac terrorista i que té relació amb una explosió que ha succeït la nit anterior a Alcanar (Tarragona). Els mitjans de comunicació es mobilitzen de forma immediata per informar del succeït, les línies de mòbil col·lapsades de tantes trucades a familiars preguntant si estan bé els altres, els taxistes oferint servei sense cobrar, metges i infermeres treballant per sobre dels seus propis límits, el caos s’apodera de la nostra Barcelona i molts membres de la comunitat musulmana pateixen enormement, per com hauran d’explicar el succeït i justificar-se per un acte que no té res a veure amb ells, però que s’ha produït en nom de l’islam.
Des dels seus inicis la comunitat musulmana va involucrar-se totalment per rebutjar el terrorisme i condemnar totes aquelles persones que duen a terme aquestes atrocitats en nom de l’islam. Com en tant d’altres casos que han tingut lloc arreu d’Europa, la comunitat musulmana va sentir-se com una víctima més d’aquest atemptat.
Moltes joves van tenir por de sortir amb vel al carrer just després del succés, ja que mai se sap fins a quin punt les persones poden atacar-te i culpar-te pel que ha passat, sense tenir res a veure. Jo mateixa vaig sentir molta por en aquell moment, si em passaria alguna cosa en sortir de la feina, no volia agafar el metro, no sabia què fer, com justificar-me d’una cosa que no anava amb mi, malgrat que indirectament la meva vestimenta m’hi relacionava. La meva sorpresa va ser tot el contrari, quan vaig sortir al carrer no vaig sentir mirades inquisitorials, fins i tot vaig rebre algun somriure; els ciutadans de Barcelona van demostrar tot el contrari i van donar exemple una vegada més que la unió fa la força.
Joves de la comunitat musulmana van liderar la condemna d’aquestes pràctiques antireligioses, donant a entendre que no tenien res a veure amb l’islam, ni amb la seva concepció religiosa.
La comunitat musulmana i la resta de ciutadania van unir forces per una mateixa causa, que no és discriminés la comunitat, que se’ls hi donés veu i que conjuntament condemnessin aquest atemptat; així va ser, quan en poc menys d’una setmana totes les associacions i entitats musulmanes de Catalunya van organitzar-se conjuntament amb associacions no musulmanes per mobilitzar-se i manifestar-se amb el lema “no tinc por”, un crit unànime de tota la ciutadania, totes les nacionalitats, totes les religions, en contra de la barbàrie sense raó.
Com explicar el que va succeir, joves que havien viscut aquí tota la vida, estudiat a l’escola com la resta, podien arribar a cometre aquesta atrocitat?
En la meva opinió tot això va malauradament molt lligat a les categories socials, els estereotips i les etiquetes. Molts joves buscant formar part d’un grup,” sentiment de pertinença”. Encara avui és difícil d’acceptar que puguin existir identitats múltiples i plurals. Viuen aquí i són els immigrants, en canvi van al país d’origen dels pares i són els estrangers, sense grup, sense identitat, acaben en la “radicalitat”. I quan parlo de radicalització, no només parlo en l’àmbit del terrorisme, sinó en tots els àmbits.
Quantes joves són obeses o estan grassonetes i com no entren dintre del prototip de dona perfecta acaben morint per anorèxia? Un sentiment que va lligat a agradar la resta, bàsicament per sentir-se acceptats en un grup. Quants joves acaben consumint drogues, per formar part d’un grup que idealitzen? Quants joves amb nuclis desestructurats acaben o deixen d’estudiar i tenen problemes legals relacionats amb la delinqüència? Tot aquest seguit i tants altres formen part de la radicalitat social en què vivim, no sabem el perquè va ser així, ni què els van assegurar, però analíticament podem arribar a pensar que es sentien units a un grup i sense una identitat ferma, sense preguntar-se si estava bé el que feien, van actuar sense més ni menys, en aquest cas en nom de l’islam, però jo diria que en realitat ho van fer en nom de la ideologia identitària de pertinença grupal.
És difícil donar consol i mostrar solidaritat a totes les famílies víctimes d’aquest atemptat, les paraules, les mirades, els gestos, es queden curts. Passin els anys que passin, mai oblidarem el que va tenir lloc el 17 d’agost del 2017, ja que, com diu l’Alcorà, “quan es mata a una persona és com si és mates a tota la humanitat”.
Una part ben nostra va morir en aquells instants, el silenci i la buidor es van apoderar de tots nosaltres, però sí que podem dir avui que el patiment de totes les víctimes també és nostre i que seguirem treballant com a ciutadania per eradicar aquestes pràctiques i construir humanitat, amb joves amb identitats fortes i lluny de la vulnerabilitat o exclusió social.
17 d’Agost, un dia que tots portarem al cor i mai oblidarem.
Catalunya Plural, 2024 
