Ara mateix la plaça de la Revolució és una espècie de catifa vermella per a trepitjar Verdi, el carrer noble de Gràcia. La proliferació de negocis, la densitat de seu primer tram i el constant enrenou impedeixen apreciar bé el seu patrimoni arquitectònic, notable a molts dels seus punts.
L’altra motiu de menyspreu envers tanta riquesa és el poc costum del barceloní per a mirar cap amunt. La història que avui comentarem ens remet, altre cop, a la dècada dels noranta del segle XIX, quan la Vila encara no era part de Barcelona i Verdi no duia el nom del compositor italià. A nivell popular era el carrer de les monges pel desaparegut convent de les clarisses de la divina Providència, però a nivell oficial es digué, al llarg de diverses etapes, Progrés, Indústria i Ample, doncs com passa amb l’homònima via del centre deuria ser la més folgada del veïnat.
Som a l’any 1893 i un contractista d’obres decideix edificar un ambiciós immoble a l’actual número 7 de l’indret protagonista d’aquest article. Es diu Miquel Call i Millàs. Encarrega l’obra al desconegut arquitecte Joan Marsant Sola, situant-la a la cantonada amb el carrer Vallfogona. Es passa de rosca i la municipalitat adverteix de la il·legalitat del seu quart pis, un altre indici de la bellesa de Gràcia, basada en respectar els cels i propiciar el goig blau de les alçades.
La casa és una petita meravella enfosquida pels arbres de Verdi. Quan passejo amb els meus amics i la presento als seus ulls es sorprenen. El que més els hi crida l’atenció són els trenta-vuit medallons esgrafiats de la seva doble façana, tots amb representacions animals tenyides d’un vermell flirtejant amb el grana. Alguns opinen que la representació zoològica fou un esquer per a atraure compradors tot just quan mancaven pocs anys de l’agregació amb Barcelona. A la planta baixa s’ubicà durant vàries dècades la farmàcia del Doctor Domènech, si bé algunes fonts ens informen que fou traslladada des del seu emplaçament anterior al número 71 de la ronda de Sant Pau. He cercat dades sobre la data de desplaçament i no la trobo, però amb tota probabilitat fou després de 1907, any on el disseny interior d’Alberto Juan Torner guanyà una menció als premis anuals de l’Ajuntament.
Al lloc de la Domènech trobem la Valentines Gelabert. Si decideixen alçar el cap veuran uns balcons de ferro forjat acompanyats als laterals per una exuberant decoració pètria, gairebé una barrera protectora deguda en part a la influència barcelonina. L’any 1891 el consistori de la Ciutat Comtal emanà una ordenança mitjançant la qual reduïa les restriccions compositives i permetia adornar les façanes amb més opulència. Aquesta mesura fou clau per a crear el Modernisme al seu període més conegut, el mateix que solc definir com una espècie de barroc català del Vuit-cents, una orgia abans la decadència, una transformació brutal si es compara tota la seva pompositat amb les primeres cases de l’Eixample, més aviat austeres, d’antiga noblesa.
Sota aquest punt de vista la casa Miquel Call i Millàs hauria de considerar-se un terme mig abans l’explosió. Barcelona pot oferir-nos més exemples com el seu i vol la casualitat, mai casual, que es trobin dispersos al llarg de la seva perifèria, de la Villa Esperanza del passatge d’Isabel a Vallcarca a les cases d’estiueig del carrer de la Rectoria d’Horta, ambdues aleshores fora dels murs urbans. A la part superior les reminiscències defensives es completen amb uns merlets amb regust a castell medieval sens arribar a nivells posteriors, quan fins i tot alguns incipients turistes arribaren a preguntar-se si els catalans tenien dracs com a mascotes.
La pobra casa dels nostres pensaments ha viscut oblidada com a conseqüència dels seus voltants. És molt més freqüent parar a fer un got al Canigó o entrar a la llibreria Taifa que no pas dedicar-se a tafanejar aquests pisos en aparença sense relats per a l’espectador, més desgraciats si es vol perquè durant anys la plaça de la Revolució, sempre repleta d’activitat durant el nostre segle XXI, estigué colonitzada per una escola desastrosa des d’un aspecte urbanístic.
L’hemeroteca ens desmenteix amb escreix la penúltima afirmació. Sabem que Miquel Call i Millàs, qui més tard instal·là la seva empresa de contractista al número 11 del carrer Providència, vengué terrenys rurals propers a Barcelona. L’anunci és del 20 de novembre de 1903. Vint anys més tard l’apoteca oferia com a gran reclam el pectoral tònic Casanella i Eduardo Subirats, resident als baixos del número 7, moria d’un infart a l’andana de l’estació de França mentre esperava el tren cap a Martorell. Tenia cinquanta-vuit anys, era de Graus i deixà una vídua desconsolada i espantada per l’arribada sobtada de la mort. El seu retorn a la llar deuria ser una tragèdia mínima, un sospir infernal enmig del laberint.
La darrera noticia de l’immoble és de 1927, quan Francisco Quadras, habitant al quart pis del carrer Vallfogona 18, guanyà el quart premi de la loteria. Els tres milions del premi potser li estalviaren haver de treballar més com a vigilant del petit perímetre comprés entre Sant Joaquim, Ros d’Olano i el carrer del Sol.
La casa fou restaurada l’any 2000 per a fer lluir més els seus frisos esgrafiats plens de bestioles. És ben complicat, i per això demano disculpes, treure bones fotos del seu esplendor. La vegetació i l’estretor s’uneixen per a impossibilitar un retrat visual, per això el millor que poden fer després de llegir-me és a anar a l’indret i gaudir-lo en viu i en directe. És com s’han de fer les coses, doncs al cap i a la fi una narració escrita sempre serà inferior a la bellesa dels matisos amagats, almenys fins a la seva redescoberta.
Catalunya Plural, 2024 
