La casa de la papallona

Si hi una cosa que tots els barcelonins miren amb simpatia és la del nostre article d’avui. Parles de la papallona i sorgeix un somriure. És a un carrer mig anònim, ara més invisible pel desastre al que tornarem, just a la frontera entre l’Eixample i zones que, quan es construí, vorejaven amb antics pobles i l’immens horitzó de la muntanya, ideal per a berenars a la seva virginitat rural.

La casa Salvi Fajol es troba al carrer de Llançà número 20. Per a saber quelcom més era pertinent recercar al nom del seu propietari. Una guia barcelonina de 1908 ens informa d’un fuster amb aquest nom. Tenia el seu taller al carrer Mallorca 204 i l’any 1902 havia construït una fàbrica decorativa per a les festes de la Mercè al carrer Ponent, just on deu anys més tard la ciutat sentiria pànic per Enriqueta Martí, la falsa vampira del Raval.

Amb la investigació em vaig complicar la vida de mala manera. Un breu de La Vanguardia de 1914 parla d’una cursa de motocicletes on participava un altre Salvi Fajol. Amb el pas del temps vaig entendre que era el fill i sí, ara tan sols ens manca el net, que apareixerà tard o d’hora, no us preocupeu.

És possible que el patriarca hagués edificat el bloc de vivendes a finals del segle XIX. Una foto de l’actual plaça d’Espanya de 1903 ens mostra la casa enmig d’un panorama desèrtic, i la explicació és senzilla. Tres anys abans Les Arenes havien animat l’entorn, però com deia amb anterioritat aquest tram de la ciutat era i és, en cert sentit, la conclusió de l’Eixample, un punt i final que no s’omplí del tot fins 1929, amb l’Exposició Internacional.

Ignoro com Salvi Fajol pensà, també figura a un altre lloc com a fuster de la barriada de Sant Martí, edificar en aquest terreny. Amb tota seguretat contemplà oportunitats de futur arrel d’un preu acceptable. La majoria de fonts contemporànies daten la famosa papallona amb trencadís l’any 1912. El cadastre, que tampoc és el súmmum de la fiabilitat, parla de tres anys després. Fou obra de l’arquitecte Josep Graner, un dels secundaris del Modernisme, amb alguna casa remarcable. La meva preferida és la Forn, a la cruïlla de València amb Roger de Llúria, destacables per les seves tribunes vidriades policromes que emmarquen una façana més aviat austera.

Graner emprà el recurs de la papallona una segona vegada. Si per alguna casualitat del destí van a Granollers recomano anar a la avinguda Prat de la Riba. Al seu número vuit es troba un altre lepidòpter petri molt menys exuberant que el seu homòleg barceloní, abans visible des de les columnes venecianes i, com bé menciona un bon amic escriptor, sempre benvingut tot tornant de la platja.

Aquesta màgia visual es trencà a finals de la passada dècada, quan es reformà la plaça de braus per a convertir-la en centre comercial, vàlid fins a cert punt al conservar l’antiga estructura, excepte en un aspecte. Les seves oficines, un cos infame, taparen la casa del carrer Llançà, carregant-se d’aquesta manera una perspectiva del paisatge urbà, un fenomen en absolut nou que els barcelonins patim, com a mínim, un cop cada generació.

Valgui com a exemple la destrossa efectuada, molt polèmica quan ocorregué, amb l’annex de la casa Serra de Puig i Cadafalch, seu de la Diputació de Barcelona. Un altre cas menys sonat seria la continuïtat vertical al passeig de Sant Joan, trencada a la seva harmonia pel llunyà edifici de Gas Natural, una barrera entre la placidesa del cel i l’Arc de Triomf.

A un article de setembre de 2008 els veïns de la casa de la papallona, bé històric protegit per llei, es queixaven de perdre sol per les tardes, incidència que també suscita les queixes d’una altra comunitat al carrer de Lepant, on a una placeta temporal està previst construir un bloc letal per al petit relat d’aquest reducte del Baix Guinardó.

Si tornem a les rodalies de la muntanya llegim a la mateixa peça que el propietari de l’immoble, el difunt Salvi Fajol nét, comentava, no sens indignació, les dificultats posades pel Consistori per a conservar la finca malgrat formar part de la ruta del Modernisme, quelcom en clar contrast amb les facilitats per a donar i regalar a l’empresa privada.

Avui en dia contemplar la papallona exigeix dedicació al passejant, qui ha d’anar al lloc, alçar la vista, sortejar els arbres i fixar la mirada amb esforç. D’aquesta manera menyspreem el petit patrimoni mentre complim amb ‘la pela és la pela’. Però aquest no és l’únic problema dins del mal endèmic dels Ajuntaments amb les petites perles de la ciutat, disseminades a nord i sud amb una funció generadora d’identitat sempre més amenaçada, com demostren, no cal anar gaire lluny, les recents demolicions al Guinardó de Villa Maria i els Laboratoris Esteve, eixos sentimentals que podrien haver-se transformat en equipaments municipals.

El conflicte va més enllà i obliga a plantejar-se que volem vendre al visitant, orfe de pedagogia urbana perquè, per desgràcia, no oferim un turisme capaç d’estimar el llegat arquitectònic dels nostres avantpassats. Serveixi aquest petit detall per a entendre mals majors.