Quan passejo pel carrer de la Mare de Déu del Coll acostumo a fixar-me molt a com són d’heterodoxos molts dels seus immobles. El pas del temps, d’altra banda com a tota ciutat, ha causat irreparables estralls. Moltes cases de principi del segle passat caigueren davant el lletgisme de la Dictadura i la Democràcia. Algunes d’elles tenen dos números, doncs el lloc fou sotmès a un canvi d’ordre direccional i matemàtic. De cop i volta els edificis passaren de parells a senars, i viceversa.
Vallcarca, avui en dia el barri clau de la lluita veïnal a la ciutat, fou durant dècades un oasi de pau. De mica en mica fou omplint-se i només, llenço la hipòtesi, la inauguració del seu pont, famós abans pels suïcidis, l’any 1923 suposà una crescuda de l’activitat. El 1900 el verd brillava i l’orografia complicava escollir-lo com a zona residencial. En aquesta data l’advocat Ramon Santurio Vives, resident a la gracienca plaça de la Llibertat, decidí ampliar el seu parc immobiliari amb una enorme vivenda al número 30 del carrer de la Mare de Déu del Coll. Algunes fonts diuen que el seu arquitecte fou Josep Maria Raspall, qui dissenyà la versió del Molino amb les seves emblemàtiques aspes, datant la construcció l’any 1925, quelcom només constatable per les gerres florals de la balustrada superior, típiques del Noucentisme.
El dubte és natural sigui quina sigui la situació. En aquest cas encara és més gran per l’estil i la nul·la referència del bloc a un article canònic d’Oriol Bohigas. El primer s’explica a partir d’aquestes estranyes columnetes amb dimonis al seu interior i una decoració carregadíssima més pròpia del plateresc que de qualsevol tendència catalana. El segon punt és important, doncs l’antic urbanista màxim de la capital no hagués perdut l’oportunitat per a criticar tot allò
estrambòtic del conjunt, atractiu precisament per la seva raresa, únic a la seva espècie tot desmarcant-se de mil i una homologacions que apreciarem als propers articles dedicats a Vallcarca.
La data de 1925 suscita més preguntes per altres motius. Santurio tenia un primogènit. El batejà César i el mimà tot depositant l’esperança d’un futur prodigiós. Un article del 28 de gener de 1914 ens informa de l’obtenció del seu títol de Batxillerat. El 10 de juliol de 1923 rebé el càrrec de fiscal municipal suplent del districte de la Concepció. Tot anava sobre rodes fins la mort del patriarca, esdevinguda, oh déu meu, l’any 1925. Ho sabem per la Gaseta Municipal del 27 d’abril d’aquell mateix any, on consta la queixa de César Santurio Ruqué per considerar excessiva la plusvàlua deguda a la transmissió del domini ubicat al número 30, actual 69, de Nostra Senyora del Coll, el que ens fa cavil·lar entorn una sobtada precarietat i l’inici d’una mala ratxa econòmica agreujada per fets aliens a la seva voluntat. L’any 1929, no creiem a l’existència simultània de dos César Santurio als nostres murs, un depenent al seu càrrec li robà la
gens menyspreable quantitat de 1700 pessetes. Havia abandonat la carrera als jutjats?
La seva flamant i tètrica herència fou més un pes que una benedicció. Com moltes altres vegades m’agradaria ser un ocell per a contemplar-la des del cel. La seva terrassa amb una espècie d’observatori deu ser una meravella. Santurio n’era conscient i cercà trobar-li profit. Molts anuncis dels anys trenta la presenten com la joia de la corona. L’Hotel Victòria constava de 23 habitacions moblades amb aigua corrent, calefacció central, entrada de vehicles, garatges individuals, sortida a dos carrers i facilitats de transport pel tramvia 25.
Per les seves primers propagandes sabem de l’interès del propietari per a tenir clients vitalicis. Pensió a tres-cents pessetes mensuals. Estança diària a deu. Cobert a sis. Just abans de la Guerra Civil oferí vendre’l, sense intermediaris. Per un altre breu de 1942 descobrírem el fracàs del seu intent. Proposava el pam a deu pessetes. El registre de defuncions diu que morí el dos de desembre de 1966 al número 69 de Nostra senyora del Coll. Tenia 72 anys i la família sempre el recordà amb necrològiques commemoratives. L’enterraren al Cementiri de les Corts. La màgia d’aquestes cabòries són els buits sense resoldre, com si malgrat quadrar existències anònims fóssim incapaços d’entendre-les a la seva totalitat per la manca de dades secundàries i, per tant, determinants.
La Casa César Santurio sempre m’ha cridat molt l’atenció. Fins fa ben poc fou una residència amb vint-i-quatre cambres, doncs en algun moment el nostre protagonista n’afegí una nova. La seva anomalia és per la façana. Sí, ens repetim, però és ben normal, doncs aquesta pedra, la seva simbologia, serviria per a explicar els detalls mancants per a resoldre el mosaic, on altres tessel·les deuen jugar el seu paper a l’obra. L’advocat que aconseguí l’auge per al seu clan tenia altres propietats. Una es trobava al carrer de la Granada, actual Granada del Penedès. Aquesta casa anà a la germana d’en Cèsar, qui l’any 1939 tingué un contenciós causat per la reforma de la Via Augusta, que afectà el seu immoble.
Poc més us puc dir. El carrer de la mare de Déu del Coll va ple d’estímuls visuals, illes arquitectòniques entre pols, ciment i trossos mediocres. Si hem inaugurat la sèrie amb la Casa César Santurio és per l’allau d’enigmes que planteja. Podríem haver parlat més de la seva bellesa, substantiu gens renyit amb la lletjor. Si no hi fos l’enyoraríem. I això, suposo que estem d’acord, tampoc és gaire habitual.
Catalunya Plural, 2024 
