Des de la presó, Antonio Gramsci es va preguntar per aquelles situacions en què el vell mor i el nou no pot néixer. Va advertir que, en aquest tipus d’interregnes, sorgeixen ‘els més diversos fenòmens morbosos’. El seu savi retrat ve al cas per il·lustrar el que passa a Catalunya.
Durant l’estiu hem assistit a un desplegament de fenòmens d’aquesta naturalesa. Morbosos. Facin vostès la llista, segons les seves preferències. Poden destacar el gest histriònic de la líder de l’oposició arrencant llaços grocs. O penjar el vídeo de l’ajuntament de Vic emulant al Gran Germà. En resum, un agost que no passarà als annals de la història catalana.
Mentre uns obvien que, per a molta gent, darrere d’un llaç hi ha un pres, altres manipulen la humiliació que provoca l’absurda presó incondicional dels polítics processats per avivar la promesa d’una altra DUI. Gramsci tenia raó. Aquests interregnes produeixen al·lucinacions, com la il·lusió de la volta al passat o la fantasia d’un país nou, ‘de soca-rel’. Només cal fer una volta per aquesta Catalunya que TV3 diu candorosament ‘el territori’ per concloure que el vell no tornarà. Però només cal veure la resta de Catalunya, la que no surt a TV3, i passar dels sentiments a la política per comprovar que la República no passa de ser una pintada a l’asfalt o un cartell a l’entrada d’un municipi irredempt.
L’independentisme té força per impedir la involució que pretenen PP i Ciutadans. Li falta coratge per afrontar aquell dilema que Josep Fontana va plantejar millor que ningú en afirmar que la independència, o es negocia per les bones, o es conquereix per les dolentes. Així és com estan les coses, i per aquest motiu el vaticini inevitable sigui la frustració. Tant si seguim en una fase de cronificació com si caiem en l’abisme de la violència. Res bo en qualsevol cas. Solitud i desesperança, per molt que els carrers es tornin a omplir de gent indignada. Aquest és el moment que viu Catalunya. Presa entre la irritació i la malenconia. Amb Torra i Puigdemont agafats al ‘territori’. I amb Sánchez assetjat per la dreta espanyola i buscant desesperadament un interlocutor per evitar que la tardor catalana no sigui pitjor del que ha estat l’estiu.
Catalunya Plural, 2024 
