Quan pensem en l’1 d’octubre de 2017 a moltes ens vénen al cap els cossos units en resistència, els espais de votació plens de vida i una actuació policial desproporcionada, complint ordres encara que fos a costa d’utilitzar la violència més extrema. No només això. Moltes també recordem els dies previs durant els quals es van vulnerar drets tan bàsics per a l’existència democràtica de qualsevol país com el dret a la vida privada i la correspondència, el dret a la llibertat d’expressió, d’opinió, de recepció i comunicació d’informacions i el dret a la llibertat de reunió pacífica.
Així ho vam recollir en un informe sobre la violació de Drets Civils i polítics a Catalunya durant els mesos de setembre i octubre de 2017. Un recopilatori de la repressió realitzat per l’advocat i vicepresident de Novact, Jordi Palou-Loverdos, en el marc de la campanya #SomDefensores. Una campanya que va néixer de la necessitat de dissenyar i coordinar accions de defensa dels drets humans, en previsió a la resposta repressiva de l’Estat espanyol davant la convocatòria, organització i celebració d’un referèndum a Catalunya. Vam posar en marxa de manera operativa una xarxa d’observadores de vulneracions de drets en context de protesta a Barcelona, formada per unes 70 persones a peu de carrer.
Desgraciadament, però, el retrocés en drets i llibertats, així com la violència policial, no van començar al setembre – octubre del 2017. La contenció i repressió de les dissidències va prendre un protagonisme preocupant per a les organitzacions de drets humans a partir de la crisi econòmica de 2008. Els partits polítics majoritaris van mostrar la seva tolerància zero davant el descontentament social i les protestes de la població. Recordem, llavors, el brutal desallotjament de Plaça Catalunya el 27 de maig de 2011, amb més d’un centenar de persones agredides quan es trobaven assegudes a terra amb les mans enlaire; o les més de 53 persones detingudes a la Vaga General del 29M de 2012. Moltes d’elles imputades per delictes de desordres públics, danys, atemptat contra l’autoritat i, fins i tot, organització criminal i manifestació il·lícita amb sol·licituds generalitzades de presó preventiva. Es va anar forjant una perversió del concepte de la seguretat, impulsant lleis que entenien la lluita contra les injustícies com un problema de seguretat nacional o d’ordre públic.
Des de 2014, amb la Plataforma Defender a quien Defiende venim analitzant la deriva repressiva dels estats que limiten i tracten d’anul·lar la capacitat que tenim per mostrar rebuig a certes pràctiques polítiques i plantejar alternatives. En l’informe “Aquí [no] es pot protestar” analitzem com a Catalunya s’ha vingut desprotegint el dret de reunió i manifestació des de 2011. S’ha construït la idea d’un enemic intern, desposseint a les persones i col·lectius actius de la condició de subjectes de drets. I per conseqüència, tenim un marc de judicialització del descontentament social i un abús de les sancions administratives, donant peu inclús al concepte burorrepressió. Un terme que ha estat treballat per les companyes Pedro Oliver Olmo y Sergio Garcia, entre d’altres, en una publicació editada per Bomarzo. En aquesta realitat estem i, el més greu de tot: ens estem acostumant a ser-hi.
La celebració del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre a Catalunya va agreujar aquesta situació, o en tot cas va ser un moment d’inflexió important. Des de la campanya #SomDefensores, vam atendre aquell mateix dia un total de 167 persones afectades per la violència policial, 112 d’elles víctimes directes d’agressions. Ens els dies posteriors, vam arribar a atendre a prop de 300 afectades. Per la seva part, l’Ajuntament de Barcelona va publicar, fa uns dies, un informe de l’actuació policial on indica que es va produir intervenció de la Policia Nacional en un total de 27 centres. Al seu pas, van deixar 298 persones ferides. Segons el Servei Català de Salut, el total de ferides a tota Catalunya va ser de 1066. No són xifres de poca importància.
Tot i la tasca de moltes entitats i organitzacions per no deixar espai a la impunitat (ja són més de 20 agents imputats), la justícia continua agredint. No només mantenint presos polítics i exiliades sinó criminalitzant la noviolència i tergiversant el concepte de terrorisme fins reduir-lo a l’absurd.
Per aquesta raó, ens toca seguir. Posar en valor el coneixement històric que molts moviments socials i militants polítics de Catalunya tenen respecte a com actua la repressió, per haver estat afectades durant anys. L’intercanvi i solidaritat generats l’1 d’octubre de 2017 va servir, de fet, per construir una defensa col·lectiva i protecció comunitària front la violència policial a molts barris, municipis i pobles. No oblidem els seus anys de lluita, la seva creativitat per enfrontar la por, juntes; i continuem generant recursos per afavorir l’enfortiment dels seus ciments. Al mateix temps, ens cal enxarxar-nos per demostrar que el que està passant a Catalunya és resultat d’una pèrdua constant de l’Estat de dret. Quelcom que ens afecta a totes.
No són només Jordi Cuixart, Jordi Sánchez i els membres de l’antic Govern a la presó. Són també l’anarquista Nahuel, les operacions Pandora i Piñata, els judicis a Helena Maleno o als joves d’Alsasua, la condemna a Josep Valtonyc…
Un any després de l’1 d’octubre de 2017, ens cal caminar en la construcció d’un relat col·lectiu que posi el focus en l’autoorganització de la població, més enllà de consignes de partits o entitats. Recuperar aquell poder popular que va ocupar les escoles i els carrers; i aquí no podem oblidar la vaga multitudinària del 3 d’octubre. Una població que no només va sortir per l’autodeterminació sinó també per un anhel de llibertats fruit del buidatge que des de les institucions estan fent als nostres drets. Ens toca continuar lluitant. Els drets no són cap regal sinó la conseqüència directa d’anys de posar el cos. No podem perdre’ls.
Nosaltres, seguim confiant en la capacitat que tenim d’organitzar-nos quan les injustícies ens travessen com a societat. Convençudes de l’existència d’una xarxa d’organitzacions, moviments de base i persones compromeses que treballen posant al centre a la ciutadania activa. Una feina que es basa en el desenvolupament d’eines i iniciatives per una protecció integral front la violència institucional i en defensa del dret a la mobilització social i a la participació política de totes.
Catalunya Plural, 2024 
