La lluita dels i les activistes llatinoamericanes i persones aliades amb Amèrica Llatina i el Carib des de ciutats com Barcelona té com a punt clau la constatació que la colonització se segueix perpetuant amb les empreses transnacionals que estan arrasant el nostre continent. Que diàriament les polítiques d’empobriment estan arrasant pobles sencers i riquesa que no figura en els balanços econòmics, que és la que queda retratada en la quotidianitat de resistències en defensa de la vida i del territori.
El mateix teixit social que de forma sistemàtica, planificada i intencional, es va voler silenciar en els temps de la invasió, avui segueix en peu, disposat a tenir cura de la vida. La resistència va més enllà de sobreviure a impactes de bala, polítiques de fam i repressió genocida. Són els milions de llocs en els quals comunitats senceres segueixen intentant conservar el seu cosmo-cimiento, les formes de conviure respectuoses amb la vida i les seves maneres de cuidar-la i que, per segles, han preservat per al món pulmons de boscos i esperança.
Espanya no existeix sense nomenar l’anihilament de pobles, la violació sistemàtica per a la dominació militar, el robatori dels tresors més ben cuidats i el silenciament d’altres maneres de viure i d’altres coneixements. Espanya té un benestar que ha estat robat a força i metralla, massacre i maquillatge. I cadascuna de les comoditats d’aquestes ciutats asèptiques regalimen sang de cossos de l’altre costat.
Ens pronunciem avui per commoure’ns, per fer memòria, per cridar amb les goles i ulls el que des de fa segles venim cridant. Per cada projecte miner, petrolier o hidroelèctric, hi ha una resistència que recorda i deixa testimoni que la colonització no ha acabat i segueix acarnissant-se amb béns aliens.
I aquí, des de dins la seva fortalesa, venim a cridar també. Som testimonis de totes les persones que moren al mar pel mateix, de totes les que són assassinades en els CIES pel mateix, pels mateixos. De totes les que són violades a Huelva i a tants llocs, per les seves mateixes polítiques de fam i de mort.
No val dedicar-li “només” una plaça a Idrissa, volem que revoquin la Llei d’estrangeria, que tanquin els CIES, que judicialitzin les seves empreses de seguretat fronterera, i les seves empreses transnacionals que cotitzen aquí.
Fem una crida a l’esperança i la construcció comunitària, a defensar espais com l’Àgora de Juan Andrés Benítez, a organitzar-nos perquè no hi hagi crims comesos que quedin en la impunitat, a treballar perquè no hi hagi privilegis per algunxs que es converteixin en menyspreu cap a altrxs. A fer la crida que no es poden subsidiar les cures si volem justícia social, al fet que totes les tasques han de tenir el mateix valor, ja que totes les vides valen el mateix.
No hi ha res a celebrar, només lluitar i deixar constància; és l’únic al que ens convida aquesta data.
Catalunya Plural, 2024 
