L’acord que han signat el govern socialista i Podem sobre els pressupostos generals de l’Estat per a 2019, i que porta com a subtítol “Pressupostos per un Estat Social” ha aixecat una immediata polseguera política. Era lògic que fos polèmic perquè augmenta les possibilitats que, en el cas que s’aprovin, la Legislatura pugui ser completada. Però també pel seu contingut. Intentarem analitzar aquest en unes poques línies.
La primera característica de l’acord és que destaca per la seva amplitud i pel caràcter divers de les mesures. El text llista més de setanta, agrupades en catorze àmbits d’actuació. En segon lloc, aquests àmbits es refereixen descomptat als principals capítols de les polítiques socials, però incorporen també altres aspectes destacables, com les mesures sobre fiscalitat, energia, ciència o qualitat democràtica, entre d’altres, que així mateix afecten àmplies capes de la població.
En tercer lloc, les mesures plantejades varien considerablement pel que fa al seu calat i natura. Moltes aborden actuacions directes que impliquen dedicar recursos econòmics concrets, però en no poques ocasions es refereixen a reformes que pretenen canviar el marc normatiu i la regulació d’un conjunt de polítiques públiques com les que es dirigeixen al mercat de treball, al sistema elèctric, als lloguers i alguns més, que tenen una incidència considerable sobre els ciutadans tant com sobre el funcionament de l’economia.
En quart lloc, les mesures es caracteritzen lògicament per no esgotar en absolut les actuacions necessàries en els diferents àmbits. Són parcials pel que fa als ambiciosos objectius que afirmen perseguir, perquè se subjecten, d’una banda, a actuacions concretes i a les limitacions de despesa d’un sol exercici pressupostari, i d’altra, perquè necessiten plantejaments més amplis i desenvolupaments legislatius molt més extensos i complexos.
Un acord polític que supera el marc pressupostari
L’acord, per tant, assenyala més aviat la direcció en què els signants pretenen desenvolupar en el temps les polítiques relatives als diversos àmbits que el componen. Una direcció que, obvi és dir-ho, suposa un gir copernicà respecte a l’orientació que en la majoria dels camps s’ha seguit durant molts anys, i en particular respecte a la mantinguda sota els governs de la dreta.
Atès que està fora de les possibilitats d’aquest article analitzar cada un dels components de l’acord, les dues qüestions que han centrat ràpidament els debats entorn de l’acord mereixen un comentari. Primer, les possibilitats d’encaix pressupostari en el marc de compliment de la senda de reducció del dèficit públic. I segon, determinades mesures que han causat immediates reaccions en contra.
La quantificació de la despesa que suposen les mesures contingudes en l’acord correspon per descomptat al Govern, i més perquè les realitzades en el document, que no té una veritable memòria econòmica, són heterogènies i no tenen una metodologia comuna. Tampoc es disposa de les corresponents als ingressos. L’encaix pressupostari haurà de materialitzar-se en els documents corresponents i ser revisat i validat per la AIREF i les autoritats comunitàries. Però, cal assenyalar que en conjunt les mesures de despesa previstes en absolut sumen xifres com les que interessadament s’han exagerat amb la intenció d’argumentar que són insostenibles.
Les partides de major importància el cost calculat amb una major fiabilitat figura en l’acord són:
- Prop de 1.100 milions d’euros destinats al manteniment del poder adquisitiu de les pensions (prop de 400 dels quals es dirigeix a l’augment de les pensions mínimes)
- 580 milions en el capítol d’educació, però la incidència només afectarà una part minoritària de l’exercici 2019
- 830 milions per a Dependència (315 per restituir les cotitzacions socials dels cuidadors no professionals, el que incrementarà els ingressos de la Seguretat Social reduint el seu dèficit)
- 623 milions destinats a l’ocupació (340 per l’efecte sobre pressupostos de la pujada de l’SMI) ia la protecció per desocupació (323 derivats de l’augment de beneficiaris i la millora de prestacions als majors de 52 anys, que van ser retallades pel PP, i part dels quals seran així mateix ingressos per a la Seguretat Social)
- 505 milions per millorar la protecció familiar (180 per augmentar les prestacions per fills, però altres 300 per millorar l’educació entre 0-3 anys seran a càrrec dels ajuntaments amb superàvit)
- 353 milions d’increment dels pressupostos per a Ciència i Innovació
- 520 milions per augmentar la durada dels permisos de paternitat (300 milions) i per a dotar el Pla d’Estat contra la Violència de Gènere (220)
En conjunt, aquestes partides sumen uns 4.200 milions d’euros de despesa que en part podrien estar ja comptabilitzats en els comptes previstos per 2019 i en algun cas són despesa de l’Estat però ingressos d’altres administracions públiques.
La revisió de la senda de reducció del dèficit, l’increment d’ingressos públics pel creixement del PIB nominal, i l’efecte de les mesures fiscals previstes en l’acord (les relatives a l’IRPF podrien tenir un impacte recaptatori sobre els contribuents de rendes molt altes de 860 milions, segons estimacions de Gestha, però la recaptació d’una part pot retardar-se fins a l’exercici següent), especialment l’establiment d’un tipus mínim del 15% en l’Impost de Societats, poden assegurar l’encaix pressupostari de l’anterior increment de la despesa, a costa dels càlculs precisos que ofereixi el Govern i de la incidència temporal d’aquestes mesures d’ingressos sobre una part més o menys de l’exercici 2019.
Mesures fiscals per a contribuents de rendes altes
Respecte a les mesures que han centrat immediates reaccions en contra, deixant de banda les objeccions polítiques de les forces de la dreta respecte a l’orientació progressista sobre el caràcter social de les mesures que conformen l’acord, destaquen nítidament tres qüestions. D’una banda, les mesures fiscals, naturalment. Les rendes sobre les quals recauen de forma molt majoritària els increments dels gravàmens fiscals són les corresponents als grups de contribuents de rendes més elevades i les grans empreses.
Augment dels tipus de la tarifa de l’IRPF per als perceptors de rendes superiors als 130.000 euros (dos punts percentuals) i als 300.000 euros (quatre punts), al que cal sumar la pujada de quatre punts als perceptors de rendes de capital superiors als 140.000 euros i l’increment d’un punt en l’impost de patrimoni per als detentors de riqueses superiors als 10 milions d’euros euros. A més, s’incrementen els controls sobre les SICAV i les SOCIMIS, dos vehicles fiscals majoritàriament utilitzats pels perceptors de rendes de capital i de rendes immobiliàries molt elevades.
S’introdueix també un impost sobre les transaccions financeres del 0,2% en la compra d’accions d’empreses espanyoles cotitzades i amb capitalització superior als 1.000 milions d’euros. I en el cas de les empreses, s’estableix un tipus mínim efectiu del 15% en l’Impost de Societats, que no podrà ser rebaixat per les copioses deduccions que els estan servint a les més grans per reduir la factura fiscal que pagaven abans de la crisi.
És evident que totes les mesures es concentren i augmenten les contribucions fiscals no de les capes mitjanes i baixes sinó de les més benestants i afavorides, així com de les empreses i grups empresarials amb més capacitat d’influència política. De manera que la factura fiscal, o almenys una part d’aquesta, de les noves mesures socials -que beneficiaran a les capes socials menys afavorides- es finançarà amb l’increment dels impostos a les capes més altes de la societat.
Sense que això per si sol signifiqui ni molt menys que es corregiran les inequitats fiscals del sistema tributari espanyol, ni menys encara que s’invertirà de forma rellevant la desigualtat en la distribució de la renda, es tracta evidentment d’un pas -gairebé el primer a molts anys- en aquesta direcció, el que sens dubte aixecarà considerables resistències i una ‘mobilització’ en contra d’aquestes capes privilegiades i grups d’influència.
Compromisos de reforma del sistema elèctric i del marc laboral
En part vinculat amb les mesures fiscals en aquesta reacció contrària, es troben un altre grup d’iniciatives entre les quals, sobresurten les dirigides a reformar aspectes clau de la regulació del sistema elèctric, que afecten, fonamentalment, a la sobre retribució de les centrals nuclears i hidroelèctriques que des de fa dècades rep l’oligopoli del sector amb càrrec als consumidors. Un assumpte que aquestes empreses han lluitat -i aconseguit- per mantenir enfront de tots els governs anteriors i ben allunyat del coneixement dels usuaris.
Finalment, se situen les mesures d’índole laboral, que persegueixen invertir alguns (uns pocs) aspectes clau de la reforma laboral del PP de 2012. A les quals s’uneix un notable increment del Salari Mínim legal, que obligatòriament haurà de ser aplicat a tots els treballadors, que són molts, les retribucions siguin inferiors a aquest. Una pujada tal cancel·la parcialment (per als grups d’assalariats de menor renda) l’actuació de les mesures que porten sis anys provocant una considerable devaluació dels salaris, els quatre últims amb fort creixement de l’economia i dels beneficis empresarials, per no esmentar la caiguda dels salaris a les noves contractacions.
Aquests tres grups de mesures, en conjunt, més encara que les mateixes mesures d’increment de la despesa social, signifiquen un canvi complet en l’orientació i la direcció d’importants aspectes de la política econòmica, i pot esperar-se que ocasionaran una poderosa reacció contrària dels grups d’interessos afectats i d’aquells que han defensat i aconseguit el manteniment durant tant de temps de les polítiques econòmiques de la dreta.
Catalunya Plural, 2024 
