Des la meva adolescència sóc un clàssic d’una zona fosca barcelonina. El tram comprés entre el passeig Maragall i el de Sant Joan és una espècie de no man’s land anònim, desconegut excepte pels que viuen als seus edificis. La majoria, excepte algunes excepcions aïllades o concentrades a nuclis molt concrets, es construïren a partir dels anys vint del segle passat i assoliren el esplendor durant el Franquisme, quelcom que, d’altra banda, serveix per a establir una cronologia edilícia d’aquests barris oblidats on, suposadament, no passa res, raó de més per a que l’anormal quotidianitat et sorprengui a qualsevol cantonada.
Les properes setmanes circularem a la vora de la Sagrada Família. Entre Còrsega, Lepant, Indústria y Padilla destaca un edifici que ocupa tota una illa de cases. El bloc CLIP, les lletres de la sigla corresponen a cadascun dels carrers mencionats, data entre la fi dels quaranta i els primers cinquanta. Hi passo ben sovint, i això fa que em costi comprendre la seva voluntat totalitzant, una invasió d’obra vista i pedra ataronjada que es complementa des d’una vessant més clàssica amb balustrades, pilastres i arcs de mig punt.
A cop d’ull el factor descomunal del CLIP no crida l’atenció, com si la seva funcionalitat cerqués una discreció contradictòria, sobretot si s’até a la seva immensitat. L’estil sempre em sobtà, integrat en aquesta mescla típica del període, consistent a reformar la simplicitat del Noucentisme amb elements clarament racionalistes portats a l’extrem per les seves simetries més que precises, amb cert aire feixista.
Aquest tipus d’arquitectura omple bona part de la ciutat i és ben visible a molts segments del centre, on assoleix un punt monumental exempt d’apreci popular. Penso al sector entre plaça de Catalunya i la cruïlla entre Gran Via amb passeig de Gràcia, repleta d’un gegantisme dictatorial amb les reformes de les seus de Telefònica i el Banc d’Espanya, a les que hem de sumar l’antic Rural y Mediterráneo, ara mateix el Zara per excel·lència, el Vitalicio i la font entre ambdós. L’altre segment on aquesta tendència té ressò és a via Laietana, on es confon amb l’esperit original de l’avinguda, d’ambició nord-americana.
L’autor del CLIP és Raimon Duran i Reynals. Abans d’investigar la seva trajectòria veia l’obra que ens concerneix com un exemple característic d’una època, però ara, amb més dades a la meva disposició, no surto del meu estupor per haver comprovat el seu tarannà conclusiu, la seva funció de testament d’una singladura per sintetitzar-la no només des d’un punt de vista arquitectònic, sinó des d’una estranya capacitat de tenir gairebé el do de la omnipresència i ser invisible.
Duran i Reynals nasqué i morí a Barcelona. Des la seva joventut estigué en contacte amb els grups creadors de modernitat al seu ofici. Junt amb Florensa, els Puig Gairalt i Francesc Folguera fou partidari d’una depuració formal basada en Brunelleschi. En cert sentit la seva primera etapa enllaça amb el seu segon compromís estètic mitjançant el GATPAC, del que fou fundador per a obrir una senda més d’acord amb els cànons internacionals del moment i que tingué a Josep Lluis Sert com a màxim exponent.
El més curiós és seguir l’obra del nostre protagonista i localitzar-lo sempre al lloc just, lo del moment seria bastant més discutible. El seu darrer periple, de 1939 fins a la seva desaparició a mitjans del seixanta, ens el situa al bàndols dels guanyadors d ela guerra, però això tampoc és un retret, doncs si s’analitza el treball traçat durant el primer Franquisme es percep una connexió natural amb les següents escoles, essencials si es vol copsar la importància de Barcelona dins del panorama arquitectònic contemporani.
Duran i Reynals, prometo no començar cap paràgraf més d’aquesta manera, ens contempla al Palau de les Arts Gràfiques de l’Expo de 1929 a Montjuic, actual Museu d’Arqueologia, i ens saluda de viatge amb el seu vestíbul de l’Estació de França mentre indica els preludis del CLIP a la casa Espona entre Roger de Llúria i Diagonal. Aquesta obra, de 1934, conté les bases del futurs estès a dues passes de la Sagrada Família. Un carrer més amunt, a la cruïlla amb Còrsega, té la casa Cardenal, de 1940.
Tots aquests punts del mapa són transitats infinites vegades al llarg de la setmana, com la Torre Muñoz, a passeig de Gràcia. No obstant, és possible que patís una maledicció per a cancel·lar els seus esclats. Al baix de l’Espona hi ha el Bauma i, just al costat de la Muñoz, el Palau Robert captura l’atenció dels vianants. Amb el CLIP passa quelcom semblant, doncs es troba entre avinguda Gaudí els jardins de la Indústria. El seu encaixonament, ja veieu la proliferació de paradoxes generades, l’ubica a la mateixa categoria de la carta robada d’E.A. Poe, tan a la vista imminent dels nostres ulls que roman vetada per a aquest sentit primordial.
Catalunya Plural, 2024 
