La commemoració del primer aniversari dels fets d’octubre de 2017 ha acabat amb un regust agredolç, on la frustració n’ha estat la protagonista. Hem vist, per primer cop en anys, grups independentistes protestant en contra del Govern català. De la il·lusió de les dates màgiques hem passat a la nostàlgia de les efemèrides on commemorem que cap de les promeses no es van complir.
I em pregunto, aquests independentistes enutjats protestaven per què s’han adonat que els polítics processistes els mentien, o bé perquè aquests han deixat de fer-ho? Observo encuriosit com alguns dels membres més hiperventilats i enfurismats amb els polítics processistes, són persones que fins el 2012 mai no havien tingut cap motivació per una causa política, ni havien assistit a manifestacions de cap mena. I, curiosament, el blanc de la majoria dels atacs (sobretot a les xarxes socials) ha estat ERC, el partit més antic de l’arc parlamentari català i que, indubtablement, té el currículum més extens en la defensa de l’autodeterminació.
Quina és la raó d’aquest fenomen? Com a historiador sempre sóc partidari de posar el retrovisor i mirar enrere, envers la gènesi del moviment social processista. Entre 2010 i 2012 el processisme havia estat un moviment social popular i horitzontal que feia simulacres de referèndums per diferents pobles de la geografia catalana, amb la indiferència i desídia per part del Govern d’Artur Mas. Les mobilitzacions independentistes per la Diada de 2011 van ser un sonor fracàs: una breu concentració de poc més de 8.000 persones. El 9 de juliol del 2011 una manifestació independentista convocada per la “Plataforma pel Dret a Decidir” va congregar entre 13.000 i 30.000 persones, passant amb més pena que glòria. La campanya contra els peatges “No vull pagar”, impulsada pel grup minoritari Solidaritat Catalana, va acabar sobtadament quan Abertis-La Caixa va convocar una comissió al Parlament; la campanya desapareix ràpidament dels mitjans de comunicació, igual que els membres de Solidaritat[1].
És a partir de 2012, arran del terror a ser arrossegats per les protestes del 15M davant la nefasta gestió de les retallades, l’austeritat i l’atur, quan el Govern de la Generalitat d’Artur Mas pren el total control del Procés, a través de l’organització ANC, i el promociona fins a convertir-lo en massiu, per tal de canalitzar el descontentament social envers un nacionalisme de competència horitzontal entre territoris que desactivés tot conflicte de classes socials.
Neix llavors un pacte no escrit, segons el qual les bases processistes haurien de confiar cegament en el Govern, mirant cap a una altra banda quan hi haguessin retallades o casos de corrupció nostrats. A canvi, el Messies (Mas primer i Puigdemont després) els conduiria fins a la Terra Promesa, de forma imminent. Una independència exprés, sense cap cost personal ni material, que seria reconeguda per tot el món un cop proclamada, com si fos un conjur màgic. Els independentistes, però, havien de tenir fe i no qüestionar mai els plans ocults i secrets de la cúpula governamental, unes misterioses jugades mestres que no es podien fer públiques per no donar pistes a l’enemic.
Sociològicament el Procés té un gran èxit especialment en àrees rurals i en classes mitjanes urbanes i es mou entre el 40 i el 48% de l’electorat català des de 2012. En aquest percentatge hi podríem distingir dues meitats: Un 20-25% que eren els independentistes de tota la vida que es sumen al moviment, com una finestra d’oportunitat per a fer massius els seus plantejaments, tot i que tenen la lleugera sospita que no tot serà tan fàcil ni tan ràpid com se’ls està venent, ja que són més o menys conscients de les dificultats que han tingut fins llavors.
Per altra banda tenim un altre 20-22% de nous conversos, els que pugen al carro el 2012 amb una fe messiànica després d’una revelació mística sobtada. Persones que possiblement fins el 2011 aprofitaven l’11S per anar a passar el dia a la seva segona residència, però que a partir de 2012 converteixen al Procés en el sentit i motivació de la seva vida, dedicant gran part del seu temps a realitzar performances i actes simbòlics pel tal d’invocar la República. Tot i el risc que això posés fi al processime, que ja s’ha convertit en una a forma de vida.
Aquests dos grups transiten junts fins que el 27 d’octubre de 2017 queda clar que la DUI no rep cap reconeixement internacional, que no hi havia cap estructura d’Estat preparada ni cap estratègia per controlar el territori i fer front l’Estat espanyol. El Procés acaba sobtadament amb l’exili o empresonament dels seus líders i la suspensió de l’autonomia catalana. El xoc traumàtic per aquest final abrupte es tradueix en un primer moment amb el moviment dels llaços grocs, on les demandes de llibertat dels polítics presos eclipsen les peticions de restitució d’una suposada República Catalana no implementada.
Però un cop es restableix el Govern de la Generalitat amb JxC i ERC al capdavant, les estratègies i els interessos dels nous conversos i els independentistes de tota la vida són a cada pas més divergents i contradictòries. L’ànima més realista de l’independentisme pragmàtic, encarnada avui per Junqueras o Joan Tardà, els aconsella posar el fre de mà i prioritzar el pactisme i l’entesa amb l’esquerra espanyola, per tal d’assolir d’una base social més majoritària per al sobiranisme, posposant a un futur més o menys llunyà qualsevol enfrontament directe amb l’Estat.
Mentrestant, l’espai postconvergent de Puigdemont i Torra es resisteix a aterrar a la realitat i vol seguir alimentant la massa dels nous conversos que demanden promeses noves per tal de seguir omplint de sentit el seu temps. La creació del Consell de la República i del Comitè Assessor del Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent no són més que una metadona per calmar l’ansietat i la síndrome d’abstinència dels addictes a la hiperrealitat processita, una fantasia que per pot arribar a ser més real que la realitat mateixa.
Ara només ens resta saber fins a quin dia podrà resistir un Govern de la Generalitat, en el que els seus membres remen en direccions totalment oposades i amb unes bases socials cada cop més enfrontades entre sí.
[1] Martinez, Guillem (2016) La gran ilusión. Mito y realidad del proceso indepe. Debate, pg 175
Catalunya Plural, 2024 
