Què proposen els socialistes per a Catalunya? Teòricament, un nou Estatut, però ningú no sap quina idea regna més enllà del mantra del “pacte entre catalans” portat, un altre cop, a les urnes. Sóc escèptic de la proposta del PSOE i crec que la història em dóna la raó. Repassem breument els principals viratges de la proposta política socialista en relació a la qüestió territorial -especialment l’afer català- dels darrers 15 anys.
Cal reconèixer, en primer lloc, que el PSC de Pasqual Maragall va ser el veritable impulsor de la reforma estatutària culminada l’any 2006. El govern tripartit que ell presidia va situar com a veritable prioritat de legislatura els treballs en l’Estatut, fins al punt que es va expulsar els membres d’ERC del Govern quan el partit republicà va decidir votar contra el text estatutari. Tot i aquella crisi interna, la implicació dels socialistes va ser importantíssima per a aconseguir eixamplar l’autogovern català.
En l’actualitat, -i de fet ja fa algun temps-, el socialisme català i espanyol és lluny de liderar cap mena de proposta coherent per a Catalunya. No se li pot negar que no ho ha intentat amb propostes i actuacions de tots els colors i gustos, però és ben cert que no se n’ha sortit. Durant aquests darrers anys de Procés, als socialistes catalans se’ls ha donat millor l’anàlisi del panorama polític que la incidència en tot el que passava al seu voltant.
És un exercici interessant, doncs, repassar breument quines han estat les propostes socialistes durant aquest temps de descomposició de l’Estat autonòmic, que ha comportat la fi de la pau territorial a l’Espanya del cafè per a tothom.
Any 2003, campanya de les eleccions autonòmiques a Catalunya. Un Palau Sant Jordi ple a vessar, amb Pasqual Maragall com a màxima estrella. El PSOE, per boca del seu líder, José Luís Rodríguez Zapatero, va afirmar: “Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya”. No sabem si es de va deixar emportar per l’emoció de la campanya o, simplement, aquell jove Zapatero no imaginava que l’any següent arribaria a la Moncloa. El fet, però, és que aquelles paraules han perseguit l’expresident del govern des de llavors. El fantasma de les promeses passades.
Aquesta promesa va servir com a vent de cua pels treballs de reforma estatutària, que van culminar amb èxit el 30 de setembre de 2005, després d’un pacte in extremis entre Artur Mas i el president Maragall. El Parlament de Catalunya va aprovar, amb 120 vots a favor d’un total de 135, la proposta de nou Estatut -amb només el vot contrari del PP-. El llavors líder d’ERC, Josep Lluís Carod Rovira, afirmava aquell dia que aquell text “era una mà estesa a Espanya”.
Aquella mà estesa va ser rebutjada de manera contundent. L’enorme pressió mediàtica del PP va forçar el PSOE a mostrar una cara menys amigable. Un canvi simptomàtic d’altres que vindrien. Primer va ser el famós ribot en Comissió -amb burla inclosa per part d’Alfonso Guerra- i posteriorment el pacte entre el Zapatero i Artur Mas, que confirmava la retallada de l’Estatut al seu pas pel Congreso. Els socialistes catalans passarien moltes dificultats durant anys per explicar aquesta actitud del PSOE després de les promeses incomplertes de Zapatero.
La sentència del Constitucional sobre l’Estatut va obrir una nova etapa. El PSOE la va acceptar i el PSC va fer costat a la majoria social que rebutjava la sentència. El valent nou viatge del PSC va arribar a incloure al seu programa electoral la celebració d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya. L’ex-alcalde de Terrassa liderava aquesta proposta l’any 2012, davant les crítiques dels barons del PSOE. L’enrenou intern al si del socialisme espanyol es va tancar amb l’anomenada Declaración de Granada (2013), un document de consens signat per totes les federacions del PSOE on es parlava d’actualitzar i reformar l’Estat autonòmic a través d’una reforma constitucional.
L’aprovació de la Declaració de Granada va acabar de desactivar les propostes d’aprofundiment descentralitzador al si del PSOE i, posteriorment, van aflorar les escissions sobiranistes al PSC. Les solucions de convivència i de diàleg proposades pels socialistes van ser tan diferents que les podem exemplificar en dos moments concrets. El primer, la votació del Parlament (26 de febrer de 2013) a una resolució del PSC on es demanava diàleg a l’Estat per fer possible “el dret a decidir” de Catalunya. El segon, quan l’abril de 2014 Rubalcaba deixava clar en seu parlamentària que no hi cabia el dret d’autodeterminació pel cas català i que la solució de “tots els socialistes” passava per una reforma estatutària.
Una foto: la preqüela del 155
La coalició del 155 es va cuinar a una fotografia. L’any 2015, Iceta (PSC), Albiol (PP) i Inés Arrimadas (C’s) rebutjaven plegats davant el Tribunal Constitucional l’enèsima resolució sobiranista del Parlament de Catalunya. Aquesta imatge escenifica l’entrada dels socialistes al bloc unionista, abandonant el seu històric posicionament flexible davant la qüestió nacional. El PSC passava a l’atac.
Malgrat les declaracions de Pedro Sánchez -que en campanya de les primàries del PSOE semblava Lenin-, el PSOE ha mantingut la seva no-proposta per a Catalunya. L’any 2017, José Luís Ábalos, nou portaveu parlamentari dels socialistes després de la reconquesta sanchista, insinuava que la Declaració de Granada podia ésser superada per una eventual reforma constitucional.
La reforma constitucional també seria protagonista d’un pacte d’Estat. Mariano Rajoy i Pedro Sánchez van pactar (i anunciar en roda de premsa a Moncloa) l’aplicació de l’article 155 a Catalunya a canvi de començar en seu parlamentària els treballs de reforma constitucional. Aquesta promesa ha estat abandonada pel PP i oblidada pel PSOE, ara que són a Moncloa.
I vet aquí que arribem a la proposta, enèsima i contradictòria, de Sánchez. Després de formar part de la coalició del 155, ningú hauria de creure en la capacitat reformadora dels socialistes. La suspensió de l’autonomia va esdevenir un precedent perillosíssim -no només per la seva aplicació, sinó per la manera en què va ser feta-. La fiscalització del PSOE al govern Rajoy, en aquesta matèria, va ser absolutament inexistent.
Tot el que sabem d’aquest nou intent socialista és que proposa un nou Estatut per a Catalunya. Però, quin? Com serà capaç de superar la barrera jurisdiccional que dibuixa la sentència del TC sobre el text de 2006? Com aconseguirà el suport de la majoria de la Cambra Baixa? Obrirà la llauna d’una reforma constitucional en un context que no li és gens favorable?
Sincerament, trobo que simplement es tracta d’una cortina de fum per intentar apuntalar la seva posició d’home d’Estat, capaç de buscar solucions i diàleg per a Catalunya. En l’horitzó estan les eleccions generals i uns possibles nous comicis autonòmics a casa nostra. Fum per acontentar la parròquia. Un cop més.
Catalunya Plural, 2024 
