Les engrunes

Aquests dies estan sent pròdigs en casos de personatges que es retraten sense pudor. El Rei emèrit rient-les gràcies a Mohammed bin Salman bin Abdulaziz Al Saud, conegut pels amics com MBS i per la premsa de mig món com el presumpte instigador de l’assassinat de Khashoggi. Josep Borell argumentat que la independència dels Estats Units va ser cosa de bufar i fer ampolles per què n’hi va haver prou amb matar a quatre indis.

I aquí, Pujol. Eduard Pujol, antic director de RAC1 i portaveu de Junts per Catalunya, que crida al personal sanitari a no barallar-se per les engrunes perquè no són l’essencial. Què és l’essencial? La independència. Acabar amb aquesta Espanya que ens roba. Fer República. Després de llegir-ho, vaig sortir a fer un volt pel parc de la Ciutadella d’on arribaven sons familiars. Petards, crits i sirenes com els d’altres vegades. En acostar-me vaig percebre que no era la música de sempre. Eren dones i homes amb bates blanques, cascs lluents i pancartes en comptes de banderes. Cap demanava la lluna. Demanaven que s’arregli el seu que és el de tots: una atenció primària que rebenta pels quatre costats, i pagues promeses que no arriben. Engrunes.

VAGUES. ? “Com valora les vagues de metges i del sector públic?” ? Aquesta n’és la resposta. @JuntsXCat pic.twitter.com/aBuY8Izc0T

— Eduard Pujol Bonell ? (@PujolBonell) 26 de novembre de 2018

Vaig imaginar Pujol sortint al balcó del Parlament i desenvolupant el seu peculiar discurs sobre allò que és essencial i el que no ho és. Dient a aquests indignats que les seves demandes no es podran atendre fins que Espanya no retorni el que es queda. El senyor Pujol fa poc temps que és en política. És un fill de l’1-O i sol pecar d’idealisme, en el sentit literal de la paraula. Per a ell els fets no existeixen si no formen part d’una construcció mental. D’un relat, com es diu ara. En certa manera és un personatge hegelià. Però Hegel, com és sabut, va servir per a un escombrat i un fregat. En alguna ocasió va sostenir que el poble no sap el que vol. No va parlar d’engrunes, però podia haver-ho fet. Però també va dir que “qui tot ho vol, no vol res en realitat, i res aconsegueix”. Com Eduard Pujol.