Dubtava jo sobre què escriure fins que vaig veure un vídeo de Marie Kondo. (Una japonesa que ens explica com organitzar la casa. Ha venut 30 milions de llibres i la seva sèrie arrasa a Netflix). Doncs això, necessitem que Kondo vingui a Catalunya i ens aconselli sobre com ‘endreçar el país’. Com posar ordre.
Veient-la fer miracles amb famílies que malviuen en un desordre kafkià, m’he convençut que ens vindria bé. A tots. Perquè després d’una dècada de descontrol, tenim el piset fet una calamitat. Així no es pot seguir. Si l’observen, veuran que és resolta a l’hora de decidir què sobra i què és imprescindible.
No té miraments. No es pot voler tot, ens diu. No podem tenir l’Autonomia en un calaix i la República en un altre, tradueixo jo. No hi ha espai per a les dues coses. Cal tenir el valor de llençar (millor donar-ho a algú) aquell vestit que ocupa un lloc en el racó de la nostàlgia però que fa deu anys que està al penjador. En el moment de fer-ho patirem, però després viurem millor. I aquells amb qui compartim l’habitatge i/o la vida, també.
La paraula màgica de Marie Kondo és prioritat. Quines són les nostres prioritats? Aquelles que interessen al 80% dels catalans (sense trampes, com les de Torra). La primera: els presos del Procés. Estic segur que ella els trauria de les presons i els posaria a casa seva.
La segona: els polítics que ens han portat fins aquí. Els venedors de fum i els genets de l’apocalipsi. En una Catalunya reordenada per aquesta dona, anirien tots al contenidor. I així, una cosa darrere l’altra. Seguint la norma de quedar-nos amb el que procura plaer a una àmplia majoria. No és tan difícil.
Davant del dubte, preguntem-nos si amb els pressupostos de Sánchez viuríem millor. Si seríem més feliços o més desgraciats. És fàcil. Vegin la sèrie de Marie Kondo. (Només s’equivoca quan diu que n’hi ha prou amb tenir 30 llibres a casa. Abans, desprengui’s d’alguns artefactes digitals. Viuran millor).
Catalunya Plural, 2024 
