El judici contra els líders del Procés a Catalunya comença el dimarts 12 de febrer. Durant més de tres mesos, el Tribunal Suprem serà l’epicentre del conflicte legal, polític i emocional entre l’Estat i el moviment independentista. Marcarà la vida social i política a Catalunya. I condicionarà l’agenda política a Espanya. Però el judici tindrà també una dimensió internacional: més de 600 periodistes arribats de cinquanta països estan acreditats per cobrir el judici.
Dotze són els processats: Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Turull, Dolors Bassa, Raül Romeva, Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila. Exceptuant els tres últims, que es troben en llibertat, els altres encausats porten més d’un any a la presó preventiva.
En el transcurs del judici compareixeran més de cinc-cents testimonis entre els quals destaquen l’expresident del Govern, Mariano Rajoy; l’exministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, o l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
Una majoria social a Catalunya considera que el judici contra els líders independentistes exemplifica el fracàs polític, democràtic, i social de l’estat espanyol. El diàleg ha sucumbit al soroll sord i pesat de la llei. Analitzem 4 claus que marcaran el desenvolupament del judici.
Navega sobre la imatge per a veure quins són els càrrecs que pesen sobre els líders independentistes i quines són les penes que demanen la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat | Sandra Vicente
Un judici polític
La decisió de si qualificar com a “presos polítics” o “polítics presos” els dotze líders independentistes processats ha vingut a establir, tant als mitjans de comunicació com als missatges polítics, una mena de biaix ideològic. Afirmar el primer, és interpretat com una ‘complicitat’ amb l’independentisme, mentre que defensar el segon pot ser vist com un posicionament que traspassa la simple qualificació jurídica del terme.
Un Estat de Dret no pot assumir l’existència de presos polítics, doncs estaria reconeixent, de facto, que la suposada separació de poders no existeix. Però la realitat és molt més complexa. L’aplicació dels principis de Montesquieu a les democràcies representatives en general, i al disseny institucional de l’Estat espanyol concretament, no funcionen sense ingerències polítiques. La justícia està polititzada, en major o menor mesura, pel propi disseny institucional, en el moment que, per exemple, els vocals de Consell General del Poder Judicial (CGPJ) són elegits pels partits polítics.
Un clar exemple d’aquesta anomalia democràtica és el missatge de WhatsApp que es va filtrar d’Ignacio Cosidó, portaveu del Partit Popular al Senat, el novembre de 2018. En aquest missatge, el líder popular es vantava de controlar per la porta de darrere la Sala Penal del Tribunal Suprem, així com la sala 61. No és casualitat que aquesta sala s’encarregui, entre altres coses, de la il·legalització de partits polítics. Afirmar, doncs, que tots els judicis són tractats amb absoluta equitat, com si la justícia fos una màquina burocràtica perfecta, és com a mínim una afirmació agosarada.
L’ofensiva legal contra l’independentisme, ja abans de començar la vista del judici oral, ha fet trontollar els fonaments propis de l’Estat de Dret. Dos exemples: el fet de recórrer a la violència policial (amb llançament de pilotes de goma, prohibit el seu ús a Catalunya) per impedir, l’1 d’octubre del 2017, un referèndum sense conseqüències polítiques reals; i l’aplicació d’unes presons provisionals considerades per institucions internacionals com abusives. Si no és un judici polític, és un judici fortament polititzat. I si no són presos polítics són presos empresonats per causes polítiques.
El precedent de les euroordres
L’ordre de detenció europea o “euroordre” és un procediment judicial transfronterer que serveix per agilitzar els tràmits d’extradició que solien existir entre països de la Unió Europea. Fins a 32 tipologies diferents de delictes, l’homogeneïtat entre codis fa que l’extradició es realitzi sense la necessitat de doble tipificació. No així en aquells casos on el castigat és perseguit per penes privatives de llibertat d’almenys tres anys al país d’extradició.
El que no s’esperava el jutge Llarena era que, en activar l’ordre de detenció europea contra els exiliats del Procés començaria un laberint judicial que tindria repercussions diplomàtiques amb Bèlgica i Alemanya. A diferència dels dotze polítics i activistes que s’asseuran a la banqueta dels acusats a partir de dimarts que ve, un total de set polítics vinculats als fets del Procés van decidir romandre a l’exili. Carles Puigdemont, Antoni Comín, Lluís Puig i Meritxell Borràs, se’n van anar a Brussel·les; Marta Rovira i Anna Gabriel a Suïssa, i Clara Ponsatí va tornar a Escòcia, on imparteix classes a la Universitat de Saint Andrews.
Puigdemont va ser detingut el 26 de Març de 2018 al nord d’Alemanya per la policia de l’Estat federal de Schleswig Holstein. Però el jutge responsable d’estudiar el cas per tramitar l’euroordre va considerar que: “hi ha raons suficients per creure que els actes concrets (…) constitueixen actes delictius, però d’un altre ordre, en concret delictes de lesions, de resistència a l’autoritat o pertorbació l’ordre públic. No obstant això, (…) la sala no aprecia que aquestes accions individuals fossin capaces de posar seriosament en perill l’ordre constitucional de l’estat espanyol”.
Conseqüentment, el tribunal alemany va decidir tramitar l’ordre d’extradició, però únicament sota el precepte de delicte de malversació de fons. Un mes i mig després, la justícia belga rebutjava extradir Toni Comín, Meritxell Borràs i Lluís Puig per un defecte formal en la tramitació de l’euroordre. El jutge Llarena, en un gest sense precedents en la jurisprudència europea, va decidir retirar l’euroordre contra Puigdemont, així com la dels altres exiliats i exiliades en considerar insuficient la causa de malversació.
La renúncia del jutge Llarena va crear un contenciós diplomàtic amb Alemanya i Bèlgica i va posar en sendera el funcionament del mecanisme europeu d’extradició. Però, sobretot, els respectius revessos legals situaven el jutge Llarena en concret, i la justícia espanyola en general, en una posició que revelava una voluntat judicial i política més d’acord al càstig exemplar que al de la neutralitat que se li suposa a la Llei .
El “cleavage” independència defineix blocs polítics
El procés independentista ha condicionat completament l’agenda dels partits polítics tant d’àmbit autonòmic com estatal. La decisió de Mariano Rajoy d’aplicar l’article 155 va posar el PSOE contra les cordes, forçant-lo a alinear-se amb l’anomenat “bloc constitucionalista” conformat per PP, PSOE i Ciutadans. Si bé la decisió va poder ser compresa en major o menor mesura a la resta de l’Estat, a Catalunya va ferir la sensibilitat de molt votant socialista, la identitat del qual remet a les idees de pluralisme nacional i federalisme territorial del catalanisme polític de Pasqual Maragall.
D’altra banda, el procés judicial contra l’independentisme cohesiona el bloc independentista: la CUP, ERC, i l’herència de CiU, ja fos en la seva forma PDeCAT o Junts pel Sí. La CUP ha intentat sempre mantenir una identitat pròpia, però no ha pogut escapar-se de la força gravitacional que genera el bloc independentista. Avui dia, la CUP segueix sostenint el Govern de la Generalitat.
En ciència política, el terme “cleavage” (o clivatge en català) s’utilitza per definir aquells temes que agrupen transversalment diferents forces o grups polítics. El clivatge “independència” ha vingut per quedar-se, i ja ha tingut repercussions reals en, per exemple, el missatge polític de VOX a Andalusia. Tant és així que després de les eleccions, Susana Díaz va mostrar el seu descontentament amb la direcció del seu partit per no deixar-li utilitzar “el tema català” com a element central en la seva campanya. Amb l’elecció de Casado al Partit Popular i la irrupció de VOX, el ‘cleavage independència’ tindrà presència constant als mitjans, i l’inici del judici servirà per mantenir la tensió entre parts.
La dimensió internacional del conflicte
La internacionalització del conflicte ha estat sempre en les ments dels líders independentistes, que veien a Europa un possible aliat dels seus interessos. L’estratègia que s’estudiava abans de la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017 era que la comunitat internacional es pronunciaria, no ja acceptant Catalunya com a Estat, sinó intervenint per forçar un referèndum d’autodeterminació vinculant.
L’estratègia independentista va menysvalorar la força diplomàtica de l’Estat i va confondre la geopolítica amb la bona voluntat. Però internacionalment, la batalla sobre el relat d’independència la va perdre l’Estat l’1-O, durant la celebració del Referèndum a Catalunya. Aquell dia, en el pensament estratègic dels líders independentistes figurava com a millor escenari possible per a la internacionalització del conflicte una fotografia: milers de persones fent cua davant d’un col·legi electoral intentant votar en uns col·legis electorals suposadament tancats per la policia.
Però l’actuació policial va ser una altra, així com la imatge internacional que va projectar aquell dia Espanya a l’estranger. Imatges de brutalitat policial amb una població pacífica, passiva, i clarament heterogènia. L’aleshores ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis, va haver de defensar, davant de mitjans internacionals, la vergonyosa estratègia que va portar a centenars de catalans a l’hospital per diferents ferides causades pels cops de la policia.
L’1-O va marcar un punt d’inflexió al que li serà complicat donar la volta a l’actual Govern de Pedro Sánchez. Recentment, el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, ja ha manifestat la seva voluntat de lluitar internacionalment contra el relat independentista. Durant els dies del judici, tots els focus estaran posats sobre el desenvolupament de la vista oral. L’Estat no pot permetre donar la sensació que, com argumenta la bancada independentista, la sentència ja ha estat dictada.
Catalunya Plural, 2024 
