Els Mossos d’Esquadra incorporen petards de rotunda agressivitat sonora en les seves manifestacions. Els taxistes fan el mateix i els seus líders ens criden a anar a la guerra. El debat polític estricte, de per si viciat per un lèxic aspre i pervertit, des de l’ascens de Pablo Casado al lloc de comandament, degenera ja sense embuts en mera pirotècnia d’alta intensitat. Fins i tot els estafadors habituals del carrer es veuen impulsats a comunicar el seu esquer a crits.
Tot això ens remet a dos grans vectors que devaluen quan no enverinen la nostra convivència en retrocés: l’ominós desdeny a la paraula raonada i l’emocionalisme estrepitós i sense matisos com a motors d’actuació col·lectiva. (El maximalisme qualificador fins es vesteix de seda: els “partits del segle” se succeeixen en pocs dies i el govern d’un país tan tranquil com Andorra convida a la “diversió extrema”).
Raons hi ha per a la indignació i en do major. Des de 1975 la societat espanyola ha clamat contra el cost de la vida, la injusta pressió fiscal, els escàndols del sistema i la deficient transformació d’una democràcia assentada en un correcte funcionament dels serveis públics.
En aquest segle s’han sumat a l’acumulació de frustracions dels abusos bancaris i altres escàndols del culte als diners; una recessió de matriu financera que ha multiplicat la desigualtat, la fronda de reprovacions a la transició amb la monarquia en primer pla, el rebuig bipolar a l’Estat de les Autonomies i el contumaç descens de la política per la seva senda de barbàrie allunyant-se dels electors, els valors (decència, solidaritat …), les idees i la imaginació.
Encara que sembli que un acaba d’inventar la sopa d’all, la descripció panoràmica i adjectivada del context resulta ineludible. Vaja una mostra institucional de la nostra font inesgotable de tres D (decadència, desafecció, desmoralització): si amb el PP ens dominava una política totalitzadora i elitista, amb l’únic objectiu de perpetuar-se en el poder, fundada el retorçar els fets i agitar el patriotisme com espoleta emotiva, mobilitzadora i reductora, amb Pedro Sánchez no ens hem lliurat de la política que només busca autosatisfer-se en un (¿breu?) període de mandat.
La crisi del vell model de fer política, vista al telescopi, s’identifica amb la senzilla enumeració dels problemes globals que no figuren en el seu punt de mira: l’envelliment degradat de la població, l’abisme cruel entre tenir i no tenir, la manca d’una educació universal de qualitat o les perilloses contrapartides de la revolució tecnològica.
Vista al microscopi, la mala política es plasma en la rica varietat de falsificacions de la història i el present; la tendència cínica a l’oblit; la criminalització, ridiculització o assimilació del dissident; l’estigma al diferent; el menyspreu petulant al públic; el valer-se del braç armat de xarxes socials i clavegueres per a la diatriba quotidiana o l’amenaça repugnant; l’acceptació del sistema judicial com a màquina d’escarment o dissuasió partidista; les dicotomies irreconciliables entre partits, la seva negació del diàleg i el seu tírria al compromís; la insolència burlesca a l’autoritat legítima en nom d’un despotisme pretesament il·lustrat o el somni que s’oposa a tot sense plantejar alternatives graduals o possibles.
Resumint: essencialisme primari i absolutisme argumental per tot arreu, del qual no escapen les noves collites d’egos mal curats que la traveta o s’estimben als seus camarades d’aparell. Fins i tot els valors surten al mercat adulterats: la fraternitat és de dalt a baix, la integració és tramposa, les passions bonistes són fanatismes i la tolerància s’ha tornat insensibilitat. Ja no es critica, es malparla. On és la societat oberta, paritària, compromesa i intergeneracional, on la serenitat intel·ligent i la moderació expositiva siguin conquestes intel·lectuals amb què també es pot dir molt, arribar lluny i trencar tabús?
Com la política és una emanació de nosaltres mateixos, els seus modes són els nostres. Tots som cada dia més freds, egoistes, incívics, demagogs, melodramàtics, sords o vils. Tancats amb el sol joguina de la individualitat massificada, cada dia escoltem menys als altres, ens posem menys al seu lloc i sentim major desidia de parlar dels problemes de veritat armats amb la veritat. Inhibits i muts per al pensament i la seva aplicació neta, verborreicos i hiperactius per a la liquidació de l’adversari: els boicots, els escraches, les declaracions de persones no grates o els judicis sumaríssims en totes les seves modalitats.
Còmplice preferent de la política que ha perdut el seu bon nom apareix un periodisme oficialista rendit a les consignes de qui mana, parapetat en el confort sectari i digital. Una rampant aristocràcia de l’ofici, sense ometre al seu plebs precària que diu transigir en el llenguatge que fa bo el fètida per supervivència econòmica. El missatge periodístic públic i privat s’ha corromput així en una altra violència no armada: informacions construïdes des de l’odi i per l’odi; titulars que avalen la conjectura o la sospita com a mètode de treball per a servir a l’amo polític que al seu torn està al servei de tèrbols poders econòmics, o viceversa: per servir al poder dels diners que posseeix terminals politicomediàtiques. Misèria moral, en tot cas.
En el teatret binari que ens munten cada dia, VAR si, VAR no; relator si, relator no; Maduro si, Maduro no, triar un adjectiu ja no és fàcil, quan la dialèctica de superfície utilitza poc més d’aquests cinc: brutal, bestial, terrible, increïble, fatxa. Misèria cultural. Hem perdut els matisos i clarobscurs que defineixen les realitats no manipulades, avui víctimes d’una dreta fàtua que estava sense enemic i ha trobat una mina d’or en els pontífexs de l’independentisme; del transvestisme d’un centre falsament despolaritzat i d’una esquerra feta dreta i corcada per la “ètica de baixa intensitat” o els personalismes.
És probable que reaccions al present article tendeixin a col·locar així mateix en l’extrem, com el turisme andorrà. Predicadors d’aquesta estratègia no falten: des Laporta / Porta a una església catòlica jerarquitzada que fomenta l’antagonisme, passant per les fosques orenetes del PP ansioses de tornar els seus nius a penjar i pels seus rancis apèndixs de Vox convocant a les croades tan virils. Misèria ideològica de caverna i Espanya negra, alimentada de telescombraria. Una escombraria que no només nia en la dreta, sinó que campa al seu aire en forma d’una banalitat espasmòdica que intenten fer-nos passar per llibertat.
Ja sigui des d’una tertúlia, uns titulars, un vídeo viral, un tall de veu, una nota de l’Administració, un missatge nadalenc o una octaveta, ficció, realitat maquillada / orientada i realitat es confonen cada dia al nostre plat de spaghetti amb major ànim de fruïció i impunitat. ¿Veus de la societat que hem d’atendre sense supremacismes? No. Insuportable soroll social, preludi de …
Catalunya Plural, 2024 
