Val la pena recordar com els nacionalismes tal i com els entenem avui en dia són un producte de la contemporaneïtat. És a dir no existeixen des de sempre. Al contrari comencen a emergir amb la fi de l’Antic Règim i es desenvolupen arreu al llarg del segle XIX. La raó d’això és que les identitats nacionals compleixen amb la funció de proporcionar un sentit de comunitat nou en un moment de canvi, quan les lleialtats i les fidelitats anteriors es trenquen.
El cas espanyol i català no són pas una excepció, tot i que sí un cas un tant particular. El modern nacionalisme espanyol de fet arrenca amb la Guerra del Francés i té el seu punt àlgid en la Constitució de Cadis de 1812, que significà –amb tots els límits que podia tenir-, l’aposta de la creació d’un projecte polític modernitzador. En aquest projecte les elits catalanes s’implicaren amb força, i ho feren al llarg de tot el segle XIX no considerant-ho incompatible amb el ressorgiment cultural i identitari començat amb la Renaixença a la dècada dels 40. Fins i tot en les seves dues declinacions conservadores i progressistes, el naixent nacionalisme català s’articula buscant aliances o bé amb el carlisme o bé amb el republicanisme federal espanyol, al punt que “catalanistes” destacats juguen paper importants en la Revolució de 1868 i en la Primera República.
La Restauració borbònica i sobretot les dificultats de l’estat espanyol de configurar-se com a un projecte atractiu política i econòmicament per les elits catalanes – especialment després de desastre de 1898 -, decanten una part del catalanisme a buscar vies pròpies. És en aquest marc que neix al 1901 el primer partit pròpiament catalanista, la Lliga Regionalista de Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Es tractava d’un partit independentista? No. Era un partit monàrquic i conservador que tenia el propòsit de lluitar per l’autonomia catalana dins l’Estat espanyol.
Malgrat el seu caràcter dretà des d’un punt de vista ideològic –els seus sectors socials de referencia eren la burgesia industrial i els terratinents-, tenia un funcionament modern com a partit (va ser per exemple el primer en tenir un diari propi) i una concepció en certa manera actualitzada de la dinàmica de funcionament de una societat industrial com era en aquell moment la catalana. La culminació dels esforços polítics fets en aquella primera etapa d’existència va ser la construcció de la Mancomunitat de Catalunya al 1913, una institució que agrupava les funcions de les quatre diputacions provincials catalanes.
No es tractava pas d’una institució d’autogovern com la coneixem avui ja que ni tenia les competències de les comunitats autònomes ni, sobretot, disposava d’un parlament elegit per la ciutadania que poguès legislar. Tot i així, i fins a la seva supressió durant la Dictadura de Primo de Rivera, al 1925 desenvolupà una tasca important en molts camps, que van des de l’educació fins a les infraestructures. Dit en d’altres paraules, va constituir-se com la forma d’istitucionalització dels interessos catalans (o millor dit dels interessos burgesos catalans, de la mateixa manera que els governs estatals reflectien els interessos dels sectors dominants en el conjunt d’Espanya) durant una etapa significativa. La IGM, malgrat que Espanya no hi participés, tindria un impacte important i les seves derivades acabarien influint també en les relacions entre Catalunya i Espanya. Com és sabut al 1917 s’obriria una crisi social i política sense precedents a l’estat espanyol que marcaria el començament de la fallida definitiva del sistema de la Restauració.
En aquest marc de canvi de cicle tornaria a aparèixer la qüestió catalana en el moment en que diferents forces polítiques catalanistes –de dretes i d’esquerres- protagonitzarien una llarga campanya per a la obtenció d’un estatut d’autonomia que finalment no s’aconseguiria. Vindrien anys més foscos: davant de l’etapa de confrontació social seguida a la guerra i que es perllongaria fins al 1923, fou la mateixa Lliga Regionalista a demanar la intervenció de l’exèrcit per a restablir l’ordre i a afavorir l’implantació de la Dictadura de Primo de Rivera. Poc després el nou règim suprimiria la Mancomunitat i posaria en marxa tota una legislació de clara inspiració centralista i homogeneïtzadora.
La qüestió catalana es tornaria a obrir a les portes de la República, aquest cop amb una hegemonia totalment diferent.
La Lliga, considerada responsable de la Dictadura de Primo de Rivera perderia la seva capacitat aglutinadora, mentre que s’afirmava un nou catalanisme popular difós, que quallaria al 1931 en torn a un nou partit catalanista i republicà, Esquerra Republicana de Catalunya. Ho faria ja a partir de les eleccions municipals que donarien peu a la abdicació del Rei i a la proclamació de la República, a l’abril. En un primer moment, Francesc Macià, màxim dirigent de ERC procamaria la República Catalana com a estat dins de la Confederació Ibèrica. El gest de Macià precipità la negociació amb el govern provisional de l’estat i finalment desembocà en la redacció d’un estatut d’autonomia que preveia la construcció d’una nova institució d’autogovern –aquest cop sí amb un parlament i capacitat legislativa- que recuperaría el nom tradicional de Generalitat de Catalunya.
En el cas de l’estatut de Núria (de la població on es va redactar), la tramitació va ser complicada perquè el projecte que va ser redactat per a una ponència i aprovat per a la població en referéndum abans de ser tramitat en les Corts. En aquella circumstància doncs, una cambra legislativa estatal va modificar “a posteriori”, un text sobre el que la població ja s’havia pronunciat. El debat en les Corts entre el gener i l’abril de 1932 va ser molt intens, al mig d’una campanya duríssima de la dreta espanyola i també de la oposició d’intel·lectuals liberals importants com ara Unamuno o el mateix Ortega y Gasset.
Efectivament el text fou “adequat” a la lletra de la Constitució Republicana, disminuint el seu abast i deixant enrere una sèrie de competències. Tot i així va significar la conquista d’un nivel d’autogovern molt significatiu, que incloïa, per exemple les competències en matèria de justícia o d’ordre públic. En moment de canvi, doncs, la qüestió catalana s’havia transformat en una faceta de la democratització i modernització de l’estat espanyol: Catalunya –“regió autónoma”, tal i com la definia la mateixa constitució de 1931-, esdevenia un dels poders legislatius de la nova República espanyola, sobre la base d’un esquema que inaugurava el paradigma de les sobiranies compartides.
La vida de la Generalitat republicana –que quedaria initerrompudament sota control d’ERC-, en època de pau fou fecunda però agitada. Si és cert que es posaren en marxa tota una sèrie de modernització de modernització en diferents camps com l’escola, l’ordenació territorial interna o les polítiques de treball és veritat també que sobretot a partir de la victòria de les dretes en les eleccions de 1933 els conflictes comptetencials amb l’estat experimentaren un augment important.
Fou així en el cas de la anomenada “llei de contractes de conreu”, aprovada pel parlament al 1934, amb l’objectiu de substituir l’antic contracte de rabassa morta, protegir els camperols i proveir-los de terres. La llei –que tovcava els interessos de la gran propietat agrícola reunits en torn al l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), fou recorreguda per la Lliga davant del Tribunal de Garanties Constitucionals, que finalment l’anul·là. Dins del marc d’aquest conflicte s’inserta també la crisi més dura entre les institucions catalanes i estatals durant la Segona República.
El conflicte sobre la llei portà les dimissions del president del govern espanyol Samper i la seva sustitució pel radical Alejandro Lerroux que obrí la participación en el govern a ministres de la CEDA de Gil Robles. Molts llegiren aquest gest com la antesala de una involució de tipus feixista. Així ho féu el PSOE que cridà a la vaga i el mateix Companys que proclamà, el 6 d’octubre, amb aquestes paraules l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola:
«En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una República Federal lliure i magnífica”.
El moviment de vaga tingué ressò revolucionari a Astúries, mentre que a Catalunya, la manca d’implicació dels sindicats anarquistes féu fallir el moviment. En ambdós casos la repressió fou ferotge. I en el cas català es traduí també en la suspensió de la Generalitat i en l’empresonament de tot el govern. La normalitat democràtica tornaria, encara que durant poc de temps, amb les eleccions del febrer de 1936 i la victòria del Front d’Esquerres. Pocs mesos després esclataria la Guerra Civil.
Durant el conflicte –quedant Catalunya durant bona part del temps en la rereguàrdia republicana- la Generalitat va haver-se de disputar el control del marc polític i operatiu sobretot amb el nou poder sorgit al caliu dels moviments revolucionaris del juliol. Tornaria a reconquistar-lo (o millor dit el compartiria) entre l’estiu i la tardor de 1936, tot i que els conflictes interns al front republicà que culminaren en els fets de maig obligaren Companys a demanar la intervenció del govern central per a garantir l’ordre públic, que es traduí en una objectiva retallada de competències.
L’entrada de les tropes franquistes a Lleida a l’abril de 1938 –quan l’exèrcit d’ocupació derogà formalment l’estatut de Núria– anticiparia la crua realitat que viuria el país després de la guerra. A partir del febrer de 1939 el franquisme es va comprometre a destruir les institucions d’autogovern i reprimir qualsevol expressió d’identitat col·lectiva dels catalans que no fos merament folklòrica. Tanmateix, en la llarga nit franquista la reivindicació del restabliment de l’autogovern fou una dels eixos de la lluita antifraquista.
Com és sabut, el lema dels quatre punts de l’Assemblea de Catalunya eren, llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i coordinació amb la resta dels pobles de l’estat en la lluita. I la “qüestió catalana” tornà a ser un element fonamental del procés de canvi democràtic a Espanya. Amb les movilitzacions des de principi dels anys 70 i sobretot, a partir de les eleccions de 1977, quan el 85% de les candidatures que obtingueren representació demanava el restabliment de la Generalitat.
També s’ha de recordar com en aquelles eleccions es visualitzà una forta hegemonia de les esquerres i probablement fou aquest element a donar una resolució ràpida i en certa manera rocambolesca a la situació. Suárez contra tota previsió facilità el retorn del President Tarradellas a la tardor de 1977 –abans de la aprovació de la Constitució-: el detall important és que va permetre el seu retorn com a President de la Generalitat, l’únic acte de ruptura legal de tota la transició. La idea era afavorir l’encarrilament de unes institucions d’autogovern catalanes sense que aquestes fossin hegemnitzades per les esquerres, amb un govern d’unitat presidit pel mateix Tarradellas.
Més endavant una comissió de vint diputats catalans a Corts redactaria l’estatut de Sau, i aquesta vegada –tenint present allò que havia passat a l’època de la República- la seva tramitació a les corts es faria un cop aprovada la Constitució i el text que es sometria al vot popular (al novembre de 1979), seria el definitiu.
Probablement per això les vicissituds de l’estatut de 2006 (que pretenia reformar el de Sau), tenen una part important en l’explicació del conflicte que finalment ha derivat en l’1 d’octubre. Aquell procés s’havia fet respectant la seqüència prevista per la Constitució: primer el parlament català, després les Corts i finalment el vot popular. En el moment en que es produeix la sentència del Tribunal Constitucional al 2010 i s’afegeix, de facto, un últim pas de la seqüència que altera allò que la ciutadania catalana havia votat es genera una ferida democràtica que acaba fent torontollar tot el sistema de garanties imaginat per la Constitució de 1978.
Catalunya Plural, 2024 
No hi ha comentaris
Trobo que és un diagnòstic molt exacte de la situació actual.
Una precisió important: el tercer punt de l’Assemblea de Catalunya era la reivindicació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’exercici del dret d’autodeterminació!