Finalment no hi haurà pressupostos. L’esmena a la totalitat presentada pels partits independentistes conjuntament amb els vots negatius de Ciutadans i PP, impossibiliten la continuïtat d’un projecte de govern que va començar fent fora a Mariano Rajoy de la Presidència l’1 de juliol del 2018. Davant d’aquest escenari, Pedro Sánchez ha decidit convocar eleccions el 28 d’abril, un mes abans que les eleccions municipals i autonòmiques del 26 de Maig. L’anunci d’eleccions arriba en un context de renovada tensió política degut a l’inici del judici a l’independentisme. Si l’aliança multicolor entre el PSOE, Podemos, i partits representatius de la plurinacionalitat de l’Estat com ERC i el PNV obrien una porta a reconduir la crisi territorial i identitària de l’Estat, la negativa d’aprovar els pressupostos la tanca de cop: el tripartit de dreta i extrema-dreta format per C’s + PP + VOX s’acosta a la Moncloa.
Un ‘no’ processista als pressupostos
Com es pot entendre aquesta negativa a aprovar els pressupostos per part d’ERC i el PDeCAT, si, a priori, l’Executiu socialista era més favorable als interessos de Catalunya i potencialment dels presos polítics que un govern a l’andalusa? La resposta la trobem, una vegada més, en aquesta forma de competir electoralment a Catalunya, anomenada processisme. El processisme és la competició electoral entre forces independentistes catalanes caracteritzada per la necessitat (electoral) de projectar una imatge de desig del projecte independentista. Només dins d’aquest marc es pot entendre el succeït amb els pressupostos.
Per un costat el PDeCAT, internament dividit entre aquells que volien pactar (equip Campuzano) amb els que, sota les ordres directes de Puigdemont, es negaven a fer-ho (equip Nogueras). Per l’altra, una ERC que, si bé no pot escapar del processisme com a forma de fer política, havia virat el seu discurs polític vers la independència cap a un discurs més transversal al voltant de la idea d’eixamplar la base social de l’independentisme. Però l’inici del judici ha redoblat la tensió: qualsevol pas d’un dels dos anunciant un interès real en aprovar els pressupostos suposaria ser acusat per l’altre del pitjor crim existent en el processisme: traïdor a la independència i als presos polítics.
Si bé ERC semblava més interessada en mantenir ponts de diàleg, l’avantatge que els hi donen les enquestes respecte qualsevol de les mutacions post-convergents aconsellava no moure un dit. Perquè, recordem-ho, l’objectiu principal de qualsevol partit polític no és el d’aprovar més o menys lleis afins, sinó el de sobreviure a les properes eleccions. Era sabut per tots que la demanda per part de Torra d’un referèndum d’autodeterminació no s’acceptaria, motiu pel qual, des del moment que es va posar com a condició sine qua non, ja no hi havia més alternativa que convocar eleccions.
L’estratègia de Pedro Sánchez
Pedro Sánchez és un polític ideològicament obtús, que ha passat per totes les etapes possibles: candidat de l’establishment socialista primer, candidat de les bases després. Va participar en la redacció de l’article 135 de Zapatero que després criticaria públicament. El que no se li pot negar a Pedro Sánchez és un afinadíssim instint de supervivència. Quan fa un any, com a líder de l’oposició, va anunciar que aniria a eleccions en cas que la moció de censura triomfés, en arribar a la Moncloa ha intentat allargar la legislatura tan com li ha sigut possible. I a Ferraz estan convençuts que la convocatòria dels comicis els beneficia electoralment (i segurament així sigui).
Primer, perquè enl no acceptar les condicions de Torra, destrueix l’argumentari político-mediàtic de la dreta espanyola. Segon, perquè després del pacte a Andalusia, Ciutadans, rival-frontissa del PSOE, ha quedat emmarcat en l’espai de la dreta-ultradreta. Això, sumat a la baixa participació de la manifestació convocada el passat diumenge a Madrid, el PSOE se situa com l’únic partit capaç de mantenir l’ordre alhora que empènyer una agenda relativament progressista. Per últim, el baix estat de Podemos, provocat per l’enèssim conflicte intern (aquesta vegada de notable profunditat) fa que l’espai de l’esquerra quedi orfe d’il·lusió representativa i pugui tornar al PSOE sota el reclam del “vot útil”.
I sense pressupostos, què passa?
L’aprovació dels Pressupostos anuals és dels actes polítics més determinants en cada legislatura: és un tràmit feixuc d’explicar públicament, perquè implica desgranar xifres i comparar respecte anys anteriors possibles variacions en les despeses. A diferència dels Estats Units, on la no-aprovació dels pressupostos pot portar a un tancament de l’Administració Pública com el que estem veient darrerament, a Espanya es prorroguen automàticament els últims pressupostos aprovats en cas que no hi hagi acord. En aquest cas, els del 2018 que Pedro Sánchez va heretar del Partit Popular. El que sí que es perd, per tant, son totes aquelles partides i impostos previstos en els nous pressupostos.
Per exemple, les esperades ajudes a la llei de dependència, una pujada impositiva de l’IRPF als trams més elevats o la fi al copagament per a pensionistes amb rendes més baixes. Catalunya deixarà d’ingressar 701,5 milions d’euros extra respecte l’any anterior. Algunes d’aquestes partides anaven dirigides a reivindicacions gairebé històriques de Catalunya, com poden ser un augment de 331 millones destinats a millorar la xarxa de Rodalies, o altres despeses per infraestructures, entre les que destaca el Corredor del Mediterrani. És complicat rebatre que Catalunya, sense aquests pressupostos, perd més que guanya.
Ara bé, algunes de les despeses més importants han sigut aprovades via decret llei, pel que la no-aprovació dels pressupostos no afectarà, per exemple, a l’increment de les pensions o la pujada del salari mínim.
Un futur tan incert com fosc
El proper cicle electoral pot canviar per complet l’actual composició del mapa polític. L’aparició de VOX i el precedent andalús poden ser una mostra del que està per venir: una coalició clarament escorada a la dreta, amb un discurs conservador en allò moral, focalitzat en la regressió dels drets de la dona, i neoliberal en l’econòmic. El tema central, però, segueix essent l’anomenada “amenaça independentista”, i és el que determinarà en gran mesura els resultats electorals. Una victòria del tripartit de dretes també condicionaria el judici als presos, i no dubtaria en aplicar el 155 com a mesura preventiva. Venen temps complicats, i amenaça a tempesta.
Catalunya Plural, 2024 
