L’independentisme té nou líder. Aquest líder no és Puigdemont, els gestos en el seu exili no acaben de quallar, ni Torra, intranscendent, ni Artur Mas, qui sempre va ser acollit pels independentistes de pota negra com un arribista. És Oriol Junqueras.
Avalat per la presó i consagrat per la seva intervenció al Tribunal Suprem, ho té tot a favor per recollir el llegat de Companys i Macià. Flirtejar amb els extrems, com han fet els convergents en els últims anys, té aquestes coses. S’imposa aquella implacable llei de la política segons la qual no hi ha còpia que pugui substituir l’original, sobretot si aquest té més de vuitanta anys d’història.
Els ideòlegs de la deriva independentista de Convergència mai van creure que anés a succeir. Ungit per Pujol i cregut per la cova que li donava la burgesia catalana, Artur Mas sempre va menysprear a aquest fosc historiador i alcalde d’un poble del Baix Llobregat. ¿Junqueras? Impossible.
Esperem que passi el vendaval mentre uns es cremen a Sant Jaume o Waterloo, i altres es podreixen a la presó, que el 2020 estaré de tornada. Mas no ha deixat de pensar en aquest escenari des que la CUP va humiliar-lo. Va oblidar que l’excés de cartesianisme sol jugar males passades a la política. Les seves previsions s’han ensorrat amb les maneres que Junqueras va exhibir davant el Suprem i que es poden reconèixer sense ser del seu pal. Autenticitat i credibilitat. Dos atributs dels quals Mas sempre ha estat orfe.
La pugna per veure qui es fa amb el lideratge no està tancada perquè el futur polític de Catalunya segueix condicionat pel Suprem, però amb la seva intervenció, Junqueras va fer un pas decisiu per guanyar aquesta llarga partida. Va saber dirigir-se als independentistes, siguin del seu partit o procedeixin de l’univers convergent que Mas va conduir fins a la Terra Promesa i el suïcidi polític.
I Junqueras va llançar un missatge als espanyols que observen Catalunya sense aclucalls. “Estimo Espanya”, els va dir. A molts els va fer riure, quan no feia sinó emular aquell Companys que va cridar “Madrilenys! Catalunya us estima” a la Monumental de Madrid (1937). Les eleccions del 28 d’abril permetran comprovar fins on arriba el seu lideratge.
Catalunya Plural, 2024 
