La PAH, Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, arriba al seu desè aniversari, una dècada de vida en una mobilització que ha causat un gran impacte en la societat espanyola. Una gran incidència. Ha aconseguit acompanyar i transformar les persones que se li acostaven, negociar sortides a situacions desesperades, despertar el suport generalitzat de la societat, aprovar mocions a ajuntaments, impulsar lleis autonòmiques, marcar l’agenda pública, donar vida a projectes per accedir a la política institucional, que es pensi que “sí es pot” aconseguir el que semblava fora d’abast …
Però els desnonaments segueixen, amb nombres que no fan pensar en cap recuperació. Segons les últimes dades ofertes pel Consell General del Poder Judicial de les que disposem, en el tercer trimestre de 2018 s’han produït a Espanya 11.547 nous desnonaments. 3.404 són conseqüència d’execucions hipotecàries, 7.518 d’impagaments de lloguer i 625 per altres causes. De gener a setembre de 2018 s’han produït 44.606 i res fa pensar que no acabem l’any en xifres properes a les dels pitjors anys de la crisi.
És bo fer balanç i pensar, estem davant d’una mobilització molt poc habitual. La PAH no ha aconseguit canviar la llei hipotecària espanyola, acabar amb els desnonaments o garantir el dret a l’habitatge reconegut en la Constitució. Però són 10 anys que mostren el que es pot aconseguir des de la mobilització. També caldria pensar en el que ha pogut no funcionar, en errors … Aquí i ara ens quedem per a apuntar 10 èxits. Els èxits de molta gent que, des dels marges, sense suports, han lluitat per acabar amb una por, dolor i pobresa que no haurien d’existir.
Atendre necessitats essencials
“Els pisos no deixaran mai de pujar” és un mantra dels anys de la bombolla o especulació immobiliària. La dècada de 1997 a 2007 va ser de gran creixement econòmic, els indicadors d’Espanya eren envejats: hi havia importants constructors, alhora que representants del sector immobiliari, que anaven d’un mitjà a l’altre repetint-ho. L’important era tenir clar que llogar era llençar els diners, calia hipotecar. I que això no canviaria.
Però va canviar a partir del 2008. L’anomenada “crisi” va començar a mostrar la seva pitjor cara. La bombolla immobiliària -que per a molts suposats experts i representants polítiques no havia explotat- no ha deixat de causar víctimes fins avui. El 2008 massa persones ja estaven hipotecades i el repte era poder pagar el que pensaven ja haver adquirit. Un altre mantra es va començar a propagar: “cal pagar els deutes, a ningú se li va obligar a hipotecar-se”. Aquí neix la PAH. Es van constituir en una assemblea el 22 de febrer de 2009. Cinc persones havien impulsat el projecte, aquest dia recorden que es van trobar unes setanta.
La PAH ve de lluny. Podríem dir que ve de mobilitzacions que alguns van donar per fracassades. Aquelles amb el lema “No tindràs casa en la puta vida” que denunciaven les barreres per accedir a un dret ja en anys de creixement econòmic. També van denunciar el mobbing immobiliari que estava expulsant persones dels seus pisos amb la intenció d’obtenir més beneficis amb la seva comercialització. Aquestes accions públiques van poder desaparèixer, però en arribar 2009 i amb ell persones que ho passaven malament, van tornar a l’acció. Aquestes cinc persones han arribat a tenir més de 200 nuclis actius a tot Espanya.
Empoderar
S’ha repetit molt que el potencial de la PAH rau en la desesperació de les persones afectades que poden perdre la seva llar. Segons aquesta afirmació, la possible pèrdua de l’habitatge donaria la força i la determinació necessària per a la mobilització. Però els estudis dels què disposem demostren que les persones afectades viuen en condicions de fragilitat. Potser el major assoliment de la PAH ha estat acompanyar les persones i ajudar-les a fer front als temors, pors, pressions, amenaces …
Moltes, quan arriben a la PAH ho fan destrossades, amb vergonya i sentiment de culpa. No és el perfil del subjecte polític disposat a mobilitzar-se, enfrontar-se a una comitiva judicial ia la policia per paralitzar el seu desnonament … Podrien ser perfils més propers als tristos casos de suïcidis viscuts en aquests anys.
La PAH ha estat i és un revolucionador de persones que es troben a una assemblea, composta per persones que viuen situacions que es poden comparar a la seva, que les escolten, els ajuden a buscar solucions, s’impliquen amb elles … L’excepcionalitat de la PAH durant aquests anys s’ha demostrat, entre altres coses, en com ha estat recomanada des de serveis socials d’administracions públiques perquè les persones afectades que no anaven a rebre una resposta des d’aquestes administracions puguin trobar alguna solució.
Un veí de la Barceloneta s’acosta a una activista de la PAH per omplir un formulari | SÒNIA CALVÓ
Crear mobilització col·lectiva davant la fragmentació individualista
La PAH no ofereix un servei d’atenció individual, treballa col·lectivament. Tracta les persones afectades com a subjectes actius. Això crea sentiment de comunitat i llaços de solidaritat i companyerisme. Les persones afectades veuen que el seu problema afecta una part considerable de la societat; no és un fracàs personal i la solució passa per la lluita col·lectiva. Tampoc cal buscar falsos culpables, com passa en massa ocasions amb projectes que descansen en l’estigmatització i criminalització de persones migrants. Moltes de les persones que estan o han passat per la PAH parlen d’un empoderament que els permet passar a la mobilització pels seus drets. Diversos estudis ho mostren.
Informar a una societat desinformada
La PAH ha contribuït a donar poder a la societat. Un dels seus àmbits d’incidència ha estat aconseguir que aprenguéssim. Sobre les hipoteques i afectació que generaven. Qui sabia què era la dació en pagament abans que la PAH parlés d’ella? Qui sabia que a diferència d’altres països, a Espanya no podies tornar l’habitatge i saldar el deute, sinó que perdies la casa i a més havies de seguir pagant?
La PAH va aparèixer exposant clarament situacions que considerava injustes i havien de ser canviades -i que podien fins i tot desconèixer les persones afectades. Què sabríem sobre la situació d’emergència habitacional si no fos per la PAH? Què sabríem dels comportaments de les entitats financeres? Sabríem que podria haver alternatives als desnonaments? Fins on coneixeríem el funcionament de les hipoteques, la legislació espanyola, l’europea …? La PAH ha contribuït a formar i a donar poder a una societat i aquesta l’hi ha tornat amb ampli suport a les seves demandes, com han mostrat diferents estudis demoscòpics sobre l’opinió espanyola.
Garantir drets
La PAH va néixer per enfrontar-se a una legalitat que generava dolor i pobresa i reclamar una altra legalitat que podia evitar-la. La Constitució en el seu article 47 diu: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics han de promoure les condicions necessàries […] per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per impedir l’especulació “.
Aquest dret constitucional no està garantit per cap administració pública espanyola ni per l’estat. No té cobertura legal. El que sí que hi ha són lleis que permeten desnonar a les persones que tenen dificultats per pagar el seu habitatge sense garantir-los no quedar al carrer.
La PAH ha estat durant aquests anys un actor polític amb la capacitat de ser un garant de drets. Assumeix obligacions quan ningú ho fa per aconseguir que hi hagi persones que puguin tenir llar, oferint directament una alternativa habitacional. La campanya Obra Social de la PAH consisteix en la reapropiació d’habitatges buits que són propietat d’entitats financeres, fruit de les execucions hipotecàries. Es planteja amb tres objectius: recuperar la funció social d’una habitatge buit per garantir que la família no quedi al carrer, aguditzar la pressió sobre les entitats financeres perquè acceptin la dació en pagament i forçar a les administracions públiques a adoptar les mesures necessàries per garantir el dret a un habitatge.
Qüestionar una legalitat que no necessàriament ha de ser justa
La PAH va néixer per defensar aquesta legalitat davant unes lleis que no ho fan. La PAH es mou en un espai de confluència de la legalitat i la il·legalitat. Un espai on el que és legal pot posar-se en qüestió per passar a ser considerat il·legítim. Un espai on la il·legalitat i il·legítim, d’acord amb les nostres institucions, es pot acabar convertint en legal perquè hi ha voluntat que així sigui. I si no passa a ser legal, la desobediència civil no violenta entrarà en acció com a últim recurs. No hi ha voluntat de situar-se fora de la llei, però en cas que no sigui possible, no hi haurà renúncia ni silenci.
Que no es pugui executar un desnonament perquè un conjunt de persones de manera pacífica no facilita el pas a la comitiva judicial no és legal. És desobediència. Ocupar un bloc de pisos pertanyent a una institució financera rescatada amb diners públics no és legal. És desobediència. Però pot acabar, com ha passat, amb un acord perquè l’entitat ofereixi lloguers socials.
La PAH exerceix una desobediència que podria tenir un triple objectiu: ajudar a persones que ho necessiten, el canvi de la legalitat, i l’atenció per generar el debat necessari per provocar canvis. La desobediència busca que pugui emergir una altra legalitat que respongui al que entenen com a just, legítim i adequat.
Des de les PAH consideren que les execucions hipotecàries i els desnonaments per causes econòmiques violen normatives existents que justifiquen que no hagin de obeir les ordres judicials: els articles 24 (sobre la tutela judicial efectiva) i 47 (sobre el dret a l’habitatge) de la Constitució espanyola; l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans; l’article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC); i les Observacions Generals del comitè DESC de Nacions Unides números 3 (obligacions dels estats membres), 4 (dret a un habitatge) i 7 (prevenció de desnonaments forçosos). Aquestes documents haurien de ser constituents d’una legalitat que no permetés els desnonaments que estem vivint. Davant el dolor que generen, desobediència.
Mobilitzar-se per transformar
La PAH ha popularitzat el crit de “sí es pot” i no és una quelcom retòric … Ha aconseguit que es pogués molt. Els aprenentatges obtinguts de la PAH haurien, almenys, d’estar ben presents. La mobilització que no es prepara acostuma a estar molt lluny de poder tenir bons resultats. Quantes manifestacions ha fet la PAH? Es poden comptar amb els dits d’una mà i encara sobren. En canvi, és el mecanisme de resposta més habitual en la nostra societat. Vol dir alguna cosa? Segurament molt.
Han intentat desenvolupar actuacions el més adequades possible: diferents instruments per aturar un desnonament, acordar mocions als ajuntaments que els obliguin a actuar, els escraches per donar-se a conèixer, la ILP amb la voluntat de portar al Parlament les seves propostes, ocupar per tenir habitatges … Els seus actes de mobilització intenten ser transformadors des que s’executen.
Si no s’aconsegueix el que es demana, reivindica, exigeix. Es tracta de fer, no n’hi ha prou amb dir. Després de les mobilitzacions del 15M iniciades el 2011, que tant han alimentat a la PAH, hi va haver representants polítics que van voler aclarir, reivindicar, que ja feia temps que estaven dient el mateix que els “indignats”. La PAH és una mostra de la política que irromp en aquest moment. La PAH s’ha convertit en un garant de drets que assumeix obligacions quan ningú ho fa.
Aconseguir lleis
Des dels seus inicis la PAH ha proposat diverses solucions, fins i tot una Iniciativa Legislativa Popular amb més de 150.000 signatures. Però també han après, i ens han mostrat, que no n’hi ha prou amb aconseguir les lleis. Cal aplicar-les. Fins i tot qui les aprova pot voler només això, però no serveixen de res si no són efectives.
La PAH ocupa una su de Bankia a protesta per la Decisió del Tribunal Suprem sobre a els Impostos de les hipoteques | Sandra Vicente
Passar de la mobilització al govern
De les diferents PAH van sorgir persones que van arribar a governs municipals en les eleccions de 2015. No es pot entendre la constitució de projectes com Barcelona en Comú o Ara Madrid, que governen avui Barcelona i Madrid, sense la PAH. Més enllà de l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, creadora i portaveu de la PAH fins que la va abandonar per impulsar el projecte polític, podríem fer una llarga llista de persones vinculades a diferents PAH que van decidir fer aquest pas.
És una evidència més de la capacitat de la PAH per buscar la manera d’actuar més adequada en cada moment. Davant les limitacions de la mobilització, intentar ocupar també la institució. Davant les limitacions de la institució, no abandonar mai la mobilització.
Ara es compliran les primeres legislatures d’aquests governs. Caldrà fer balanç del que s’ha fet, de com s’ha governat. Tenim suficients evidències per afirmar dues coses. Primera, no han pogut garantir el dret a l’habitatge -perquè no estan dins de les competències municipals. Segon, sí que han significat un canvi substancial en polítiques d’habitatge municipals. I si ho han fet ha estat sota l’atenta mirada de la PAH. La de Barcelona, fundada el 2009 per un grup de persones que avui, majoritàriament, està a l’ajuntament, no ha dubtat a qüestionar o criticar les polítiques de l’administració. També les ha felicitat quan ho ha considerat oportú. Podem dir que han mantingut l’autonomia de la mobilització. Alguna cosa no sempre fàcil de fer i menys en unes circumstàncies com les descrites.
Unir ètica, política i democràcia
En els últims anys, coincidint la crisi econòmica i política, ha crescut la reivindicació de l’ètica. Aquesta manera d’expressar-se pot amagar certa confusió, podem pensar que l’ètica és un component intrínsecament bo per a la vida individual o col·lectiva. Però hi ha moltes ètiques possibles: les que busquen l’interès individual, les que intenten equilibrar-lo amb l’interès col·lectiu, les orientades a reivindicar els nostres drets, les que es preocupen també de garantir-los … L’ètica no és el mateix per a tothom. La PAH ha connectat amb la demanda latent d’ètica. La seva és una ètica enfrontada a la vulneració de drets, que busca garantir-los, que es construeix des de la veritat, en contra de la corrupció, el cinisme i la manca de coherència entre el dir i el fer. Una ètica que s’uneix amb la política que la farà possible. I així sorgirà la democràcia real que garanteixi drets i llibertats.
Han passat 10 anys del naixement de La PAH, pocs per aconseguir tot el que es van proposar, però suficients per recordar i valorar la seva trajectòria. La PAH continua lluitant per fer de l’habitatge un dret. Continua amb les persones que per problemes d’hipoteques o lloguers són vulnerables i pateixen dolor. Continua treballant per canviar lleis i perquè es compleixin. Continua mostrant que es pot fer política d’una altra manera, des d’una ètica de la coherència i la garantia dels drets que donin resposta a les necessitats humanes.
Catalunya Plural, 2024 
