La Pinça de la dreta nacionalista espanyola i catalana

Poques hores després de l’anunci d’eleccions generals per part de Pedro Sanchez, l’IBEX 35 liderava les pujades de borsa en els mercats europeus. Què curiós oi? Jo sempre havia entès que l’economia reaccionava malament davant la inestabilitat política. Doncs no en aquest cas. La dreta, independentista i centralista, havia aconseguit impedir l’aprovació d’uns pressupostos que suposaven noves taxes als bancs o a les transaccions financeres, així com l’augment de l’impost de successions. I, a part, el Gran Capital ja salivejava només de pensar amb l’arribada d’un executiu de dretes disposat a fer privatitzacions massives i dràstiques rebaixes fiscals a les grans fortunes.

No és exagerat afirmar que aquests pressupostos generals eren els més progressistes de la democràcia, doncs mai Felipe González ni Zapatero havien tingut una correlació de forces tan equilibrada amb un grup polític a la seva esquerra que gairebé els iguala en nombre de vots diputats. Els polítiques econòmiques del PSOE entre 1982 i 2012 sempre havien estat d’un neo-liberalisme fulminant, oberts a baixar retallar i privatitzar el que fos necessari per quedar bé amb els poders financers i Europa. Les mateixes polítiques liberals que hauria practicat Perdo Sanchez si hagués fructificat el pacte amb Ciutadans, en comptes de amb l’esquerra. És evident que l’aliança PSOE-UP molestava als grans centres de poder financer, tant a l’espanyola CEOE com a la catalana Foment del Treball, i calia dinamitar-ho com fos. Davant la major pujada del SMI de la història, ja vam veure al governador del Banc d’Espanya i al vicepresident de la Comissió Europea amenaçant que aquesta mesura tan sols crearia atur.

I amb quin relat justifiquen les dues dretes nacionalistes, suposadament enemigues i incompatibles per motius identitaris, aquesta pinça a les ordres del capital?

Els portaveus del PDCAt i ERC, després de rebentar el diàleg aprovant esmenes a la totalitat, menystenen aquests pressupostos com a “polítiques menors”, segons Ernest Maragall, o afirmar que preocupar-se pels diners es quelcom “conservador”, en paraules d’Elsa Artadi. Per a aquests membres de la oligarquia burgesa catalana, els quals sempre han tingut totes les seves necessitats materials, capricis i luxes més que coberts, les ajudes a la dependència, la pobresa infantil, al transport públic o als aturats majors de 52 anys, deuen ser futileses sobreres sense la menor importància. Una prepotència classista i aporofòbica similar a la que mostrava Puigdemont quan, sent alcalde de Girona, va posar cadenats als contenidors per evitar que els pobres agafessin menjar. Després, es clar, vindran a pidolar a la resta de l’estat una empatia cap al seu projecte, que ells han estat incapaços de mostrar envers les classes populars, també les catalanes, per cert.

I en què beneficia als polítics independentistes presos el bloqueig dels pressupostos? Potser és que els processistes esperen una majoria parlamentaria més favorable que l’actual després de les properes eleccions generals? O, qui sap si tot està planejat i forma part d’una secreta “jugada mestra”, tramada a les ombres per misteriosos estrategues, la que som incapaços de comprendre els simples mortals? El cert és que l’aliança de l’executiu socialista amb Unidos Podemos ha concretat una política més social, efectiva i no només simbòlica, en cada Consell de Ministres setmanal que la Generalitat en els darrers 9 anys de retallades i ineficàcia.

Els nacionalistes catalans ens havien venut un fantasiós conte segons el qual, per fer una política progressista, calia aixecar murs, fronteres i filats amb la resta de la Península, ja que ens presentaven als espanyols com un poble inexorablement carca, retrògrad i ultra. Això no quadrava gaire amb la realitat després de la moció de censura a Rajoy. Calia, doncs, obrir les portes a un retorn de la dreta espanyola més centralista, aliada aquest cop amb la ultradreta, per tal de confirmar tots els prejudicis i estereotips del procesisme. Que el benestar de les classes populars sigui la víctima mortal d’aquesta absurda estratègia és tan sols un anecdòtic dany col·lateral, per ells.

Pel que fa a la triple aliança de la dreta espanyolista, PP-Ciutadans-VOX, estan encantats amb que el conflicte identitari amb Catalunya s’inflami a l’extrem i es mostren disposats a dinamitar el menor intent de diàleg o de solució. Els dos extrems de la pinça es retroalimenten i es necessiten mútuament d’atreure votants. Si la dreta catalana i espanyola prescindís de banderes i es limités a explicar la seva política econòmica, al servei de la patronal i les elits benestants, o a recordar els seus nombrosos casos de corrupció, no omplirien ni un taxi.