La socialdemocràcia, en sentit ampli i transcendint la cotilla de partits nous o tradicionals, destaca per defensar la justícia social, és a dir, la major equitat possible entre tots els sectors socials. Això la situa com el sistema de pensament amb més arguments per desmuntar discursos nacionalistes o populistes. Tot i així, l’adaptació de la socialdemocràcia -una ideologia nascuda amb l’inici de la Revolució Industrial del segle XIX- als reptes del segle XXI està sent un camí amb revolts perillosos. Les societats postfordistes, postmodernes o postindustrials, les que vivim ara, plantegen reptes que la socialdemocràcia hauria de poder afrontar.
Com reconciliar les demandes del precarieat, sorgit amb la crisi econòmica de 2008, de les classes mitjanes minvades i dels més necessitats? Des de finals del segle XX, a falta d’una classe obrera socialment conscienciada i cohesionada, la socialdemocràcia va optar per atraure tot tipus de votants. En bona mesura, l’Estat de benestar va fer ascendir el proletariat a classe mitjana (sigui el que sigui això), però, avui, al segle XXI, resulta difícil fer atractives les polítiques redistributives al gran públic. Encara que aquí es trobi la clau que desarma l’extrema dreta.
Les noves tecnologies, la flexibilització i la transnacionalització, acompanyades per la pèrdua de vigor dels sindicats, han fet oblidar el model productiu exemplificat en la cadena de muntatge -el fordisme-, per convertir-lo en allò que alguns anomenen postfordisme. És a dir, el sistema productiu que ha privilegiat el sorgiment dels treballadors de serveis a la gropa del cavall neoliberal.
Les relacions laborals semblen haver-se desorganitzat i ara és l’individu el que ha d’adaptar-se a les imposicions del sistema econòmic. La solidaritat de classe, si mai es va materialitzar, s’ha esvaït, incapaç d’articular-se en un centre de treball, que, d’existir, ja no és la fàbrica. Això per no parlar de la fragmentació de la identitat de tots nosaltres en múltiples subidentitats, que no tenen per què tenir a veure amb la identificació com a treballadors. Així, com pot la socialdemocràcia il·lusionar al repartidor a domicili, al metge i al recepcionista d’aquell hotel que reservem per internet en funció dels bons comentaris que té?
Potser no n’hi ha prou amb recuperar allò pel que va néixer, la defensa de la igualtat social i de l’equitat política, però en temps de polaritzacions els matisos salven de l’abisme. Potser resulti molt complicat conciliar els interessos dels empobrits, dels treballadors que no arriben a final de mes, dels que esgoten la prestació de l’atur i dels molt qualificats amb sous sota mínims, però, llavors, per a què serveix la política? Potser tinguem tots una sola cosa en comú: el temps i el planeta en el qual vivim.
El món d’avui ja no és el del segle XX i una actualització del sistema ha d’incloure els inajornables reptes mediambientals i productius, perquè la socialdemocràcia d’avui tampoc pot ser la del segle XX.
La força de treball segueix existint i la socialdemocràcia, des de l’estagflació a la globalització, tot passant per la tercera via, ha superat nombrosos dilemes al llarg del seu recorregut. És el moment de buscar l’encaix en el model productiu actual i començar una transició ecològica i tecnològica que no pot esperar més i que no pot deixar ningú enrere.
Després de més d’un segle d’història, la socialdemocràcia hauria de poder seguir responent a les qüestions socials actuals, algunes noves i altres velles amb aparença renovada. El bagatge polític acumulat, tot i els errors, va servir per construir l’Europa social després de la Segona Guerra Mundial, aquella Europa que es va arrabassar als grecs, espanyols, italians… a partir de 2008. És temps de reconstrucció.
Catalunya Plural, 2024 
