A la guia Barcelona Selecta de 1908 apareix un tal Alfonso Macaya Gibert, i si un acara les dades pot pensar dues coses. Anem primer a la informació. Ens trobem davant d’un propietari i comerciant, secretari de la Societat de Ferrocarrils de muntanya a grans pendents; pèrit mercantil, vocal de la junta directiva del centre cotoner de Barcelona. Feia anys el 7 d’abril i el seu sant era el 23 de gener. Era casat amb Amèlia Baixeras i els seus fills eren María del Carmen, Mercedes, Alfonsito i Luis. El domicili es trobava a passeig Sant Joan 104, el seu telèfon particular, quelcom ben rar aleshores, era el 3610 i tenia el despatx al carrer de Corribia, desaparegut quan es destruí el barri de la Catedral. Tenia abonament al Liceu i posseïa, una nova anomalia, un automòbil.
Potser la meva sospita no encaixi amb la realitat, però a la porta del Palau Macaya pot admirar-s’hi una bella ciclista. Des fa ben poc sabem la història amagada rere la meravellosa pedra d’Eusebi Arnau. Representa a una institutriu francesa. Oferia classes en la seva llengua materna i es desplaçava en velocípede. Era molt amiga d’Armandine, la segona dona de Romà Macaya, qui després d’enviudar el 1904 i rebre una bomba anarquista al seu palau nou de trinca decidí tocar el dos a Paris, on s’enamorà d’una jove de 18 anys. La diferència d’edat entre ambdós, ell tenia 60, generà un enorme escàndol a la societat barcelonina.
La meva intuïció diu que potser Romà no volgué aparèixer a la guia i posà al seu germà enlloc seu. Fóra el més probable, si bé té quelcom d’absurd perquè en aquella ciutat de cinc-centes mil ànimes tots sabien on s’ubicava el seu flamant domicili. La suplència, o favor del germà, encaixaria per les professions enumerades, idèntiques a les del patriarca familiar, un india de molt renom que a la Barcelona de principi del segle passat figurava amb dret propi entre els nous rics i exercia com a tal.
Per això mateix encarregà a Josep Puig i Cadafalch la construcció d’una vivenda a una zona mig desèrtica que començaria a créixer al ritme de l’adinerat empresari. Corria 1898. Durant molts anys, en un estrany cas de transvestisme, es pensà que el ciclista era Puig, qui compaginava les obres de Macaya amb les de la casa Amatller del passeig de Gràcia.
Josep Puig i Cadafalch, al que commemorarem fa ben poc sens pena ni glòria, és un dels grans tapats de la Història política catalana. Fou president de la Mancomunitat i estigué d’acord amb el cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera, quelcom sempre desmentit a mitges per la Lliga Regionalista, que sempre mencionava un engany del general a partir de promeses desmentides. El dany ja estava fet i eclipsà els dons d’un home culta amb molta voluntat patriòtica des de la cultura, tant que sens ell seria impossible entendre la creació de l’Institut d’Estudis Catalans ni l’arrencada del Noucentisme com ideologia d’Estat, visible al seu domicili particular de Provença amb rambla Catalunya, ben diferent de l’estètica modernista amb el que l’associa el coneixement contemporani de Trivial Pursuit.
Puig, infatigable, començà la seva trajectòria a Mataró, fet ben normal, doncs hi nasqué. D’allà saltà a Barcelona. Aquest alumne de Domènech i Montaner realitzà la seva posada en escena a la capital a la casa Martí, on ja s’intueixen els seus vasts coneixements d’arquitectura medieval, imprescindibles per a entendre una sèrie de premisses de l’Art Nouveau català. El bloc construït acull la versió remodelada dels Quatre Gats i omplí el buit deixat per l’església de Montsió, traslladada a rambla Catalunya per a pal·liar la manca de temples al nou Eixample.
La projecció l’any 1898 del que seria el Palau Macaya, acabat pel 1902, serví com a declaració d’intencions de la seva militància eclèctica. La porta té reminiscències gòtiques en contrast amb els arcs de mig punt dels finestrals de la planta baixa. A les següents assistim a un espectacle rítmic de la façana. El seu sector esquerre juga amb els elements. De un primer pis amb una finestra passem a un altra amb balcó, i a mesura que anem pujna trobem dos que pugen a tres a la culminació d’aquest tram.
Enmig, recolzant-se als finestrals ja esmentats, trobem un balcó noble de pedra i obertures amb detalls florals fins arribar a la coronació, amb cert aire als palaus del carrer Montcada, doncs d’aquesta manera Puig equiparava Macaya amb els herois de l’esplendor barceloní durant la Corona d’Aragó. Els merlets de dalt són un altre caprici repetit a molts d’altres blocs de l’Eixample i constitueixen una picada d’ull al passat gloriós, com si així s’igualessin les èpoques.
La secció de la dreta sobresurt per la tribuna del primer pis, única a la seva espècie. El conjunt sobresurt més encara perquè la façana només té esgrafiats parcialment, amb la resta d’un blanc immaculat. D’aquí poc, parlen de maig, obliguen les eleccions, podrem veure des de Roger de Flor la part posterior de l’edifici.
El Palau Macaya és l’únic immoble de la zona que Puig i Cadafalch creà sens ser regiro de l’Ajuntament de Barcelona, càrrec que ocupà entre 1901 i 1905. Ho dic perquè fou ben prolífic a la Diagonal, on firmà la casa de les Punxes, el Palau del Baró de Quadres, la casa Serra, seu de la Diputació de Barcelona, i l’aniquilada casa Trinxat, enderrocada per l’impuls especulador de Núñez y Navarro malgrat les súpliques de molts intel·lectuals dels seixanta, firmants d’un manifest per a la seva conservació.
Dit això un no sap si el senyor de la Diagonal fou Puig o Macaya. El cert és que són poc o res recordats entre la ignorància imperant. Si preguntarem als vianants ens parlarien de la Caixa de Pensions i el seu paper a l’hora de dinamitzar el xalet. Altres recordarien velles bodes, quan la finca fou parròquia del barri. Al menys ella sempre hi serà amb el seu llacet, preparant-se per a recórrer la ciutat amb els pedals, llesta per a volar, llegendària des del detall, reina incontestada d’un racó secret a l’abast de tothom.
Catalunya Plural, 2024 
