Ningú no ha il·luminat tant el que s’està dirimint al Suprem com Jordi Cuixart. No em refereixo tant a la seva decidida actitud d’assumir la desobediència. Ja he dit, en altres ocasions, que la seva posició em mereix respecte perquè no ocupa càrrecs públics. Encara que Espanya no sigui Alabama, ni una colònia britànica, té dret a equiparar-se a qui, des de contextos molt diversos, han desafiat l’statu quo. Tant ell com Jordi Sánchez poden parlar en nom de la desobediència civil. Civil. No els que ocupaven càrrecs emparats per l’Estatut i la Constitució.
On Cuixart va resumir per què hem arribat fins aquí va ser quan va afirmar que “l’estat de dret no està per sobre de la democràcia”. Aquest és el moll, el quid de la qüestió del que ha passat a Catalunya en els últims anys. Amb aquesta sentència, Cuixart va ser el més polític de tots els acusats. Va defugir les subtileses que aconsellen les defenses i va deixar caure una frase que ho resumeix tot. La mateixa que Torra havia formulat, de manera més tosca, en una entrevista en què va anteposar la democràcia a qualsevol llei. ‘Anteposar’ va ser el verb.
A veure. Tots sabem que aquesta primacia no és presentable en un estat de dret. Alguns independentistes que han llegit a Rousseau, Kant o Montesquieu han buscat un ardit, sostenint que el franquisme també era un estat de dret. No cola. Si Espanya fos una dictadura, pregunto jo, per què es va aprovar una llei de desconnexió? D’una dictadura no es desconnecta. A una dictadura se la combat. Com vam fer amb la de Franco.
El 6 i 7 de setembre de 2017 no van ser sinó un intent, frustrat, de resoldre la mistificació. Els diputats sabien perfectament que la democràcia (majoria parlamentària) no preval sobre el dret (Estatut), ja que la mateixa llei havia previst majories qualificades per resoldre possibles conflictes. Per això van buscar la manera de substituir un dret per un altre. Una llei per una altra llei. Reconeixent que sense llei no es va enlloc. Com va passar.
Tota la resta, en el judici, de Junqueras a Rajoy, podrà semblar èpic o patètic, segons cadascú, però aquesta és la qüestió. Ni rebel·lió, ni sedició, ni hòsties, que diria Cuixart. És legal saltar-se la llei des de les institucions? No. És legítim? Tampoc. ¿Com es diu?
Catalunya Plural, 2024 
