‘Rebel·lió o extinció’: creix la protesta contra el canvi climàtic

Era el 20 d’agost de 2018. Aquell dia d’un estiu molt calorós al nord d’Europa, amb boscos cremant més que mai a països septentrionals, Greta Thunberg va decidir iniciar sola la seva protesta i es va asseure davant la seu del Parlament suec, a Estocolm. Greta veia el seu futur amenaçat per l’escalfament global, pel canvi climàtic, per la crisi mediambiental. El mes de novembre, va decidir portar la seva protesta a la Cimera Mundial del Clima celebrada a Katowice, Polònia. Aquell dia hauria d’haver avergonyit la majoria de participants que es negaven a acceptar les recomanacions del Panel Internacional del Canvi Climàtic, presentat l’octubre a Incheon, Corea del Sud. Els Acords de París, sostenen els experts, són insuficients per evitar l’augment d’1,5ºC de la temperatura mitjana global. La inacció política que denuncia Thunberg tornava a imposar-se. Greta, que ha esdevingut icona de la lluita, i els molts seguidors que ja acumulava, entenien, i mantenen, que se’ls està robant el futur a què tenen dret.

El moviment ha anat arrelant a diversos països europeus i han estat els joves belgues els qui s’han convertit en la punta de llança de la denúncia. A primers de gener, van decidir abandonar les aules cada dijous i manifestar-se al centre de Brussel·les. La primera setmana foren 3.000. La següent, 12.000. A Jodoigne, els nois i noies es manifesten i netegen els carrers per dignificar la vila. El 27 de gener, l’exemple s’havia escampat i foren 70 mil els belgues, la majoria joves, els que es van manifestar arreu del país. Altres 80.000 ho van fer a França. I es va escampant a d’altres països, com la Gran Bretanya.

Girona, Barcelona

El dijous 24 de gener de 2019, tres estudiants de Biologia i Ciències Ambientals de Girona varen decidir apuntar-se al moviment, els primers a Catalunya i a Espanya. Són en Lucas, l’Ander i en Roger. L’endemà divendres se’ls hi van afegir dues companyes i dues persones del carrer. Des d’aleshores, cada divendres de 12.30 a 14h, es manifesten davant la delegació de la Generalitat a Girona. Cada dia són més i la protesta s’escampa. I el divendres 22 de febrer, la protesta ‘Divendres pel futur’ – Fridays for Future – va arribar a Barcelona, a la seu de la Generalitat de Catalunya.

Greta Thunberg ha deixat en evidència els polítics a Estocolm, a Katowice i al Parlament Europeu. No han tardat en intentar desprestigiar-la. Ja l’han qualificat de ‘llenguda’, dit en altres paraules, de procaç, descarada, insolent o desvergonyida. Són els cops de les elits, que de cap manera volen perdre el control del sistema econòmic i social. Uns cops que s’estendran contra tots els estudiants, si el moviment continua creixent, perquè els qüestionen i deixen en evidència.

Lucas Barrero, nascut a Huelva, estudiant a Girona, deia a ‘La Plaça dels Futurs’, programa de SICOM a la ràdio municipal de Terrassa: “Ens hem manifestat per necessitat. Els acords de París estan per complir-se i no s’està fent. Cal una reducció – una disrupció – del consum energètic. Per això fem i farem vaga. Volem tenir futur. Si no n’hem de tenir, no cal anar a classe”.

També han nascut ‘Extinction – Rebellion’ a Barcelona amb el nom de Rebel·lió o Extinció – i a Santa Coloma. També a Madrid i d’altres llocs d’Espanya. Tots i totes confluiran a la vaga pel clima del 15 de març, a més a més de preparar les seves pròpies protestes.

Les dades

Tenen raó els joves. Estem davant d’una crisi civilitzatòria. Les dades d’augment de la temperatura i CO2 així ho demostren.

Temperatura

Els darrers quatre anys han estat els més càlids des de l’era preindustrial. Tots ells han estat més d’1ºC de promig per sobre de la base de referència: 1850-1900. [ Dades de l’Agència Mundial de la Meteorologia ].

A l’octubre de 2017 el Panel Internacional de Canvi Climàtic – IPCC – informava a Incheon, Corea del Sud, que la temperatura havia pujat 1ºC des de 1850-1900, a un ritme de 0,20ºC per decenni, una tendència que creix progressivament, de manera que entre 1980 i 2015 l’increment ha estat de 0,25 per dècada: quasi + 0,9ºC en 35 anys. De fet, fa més de 400 mesos que la temperatura no para de pujar.

A Catalunya, l’augment ha estat de 0,25ºC per decenni. I d’1ºC en els darrers 25 anys, a un ritme de + 0,4ºC per dècada. En total, +1,6ºC de mitjana des de 1950. [ Dades del Servei Meteorològic de Catalunya, Àrea de Climatologia 

CO2

El mes de gener de 2019, el CO2 abocat a l’atmosfera superava les 410ppm [ D’un milió d’unitats de volum d’aire 410 corresponen a CO2.] Mai la humanitat ha viscut amb aquesta concentració de diòxid de carboni. I les expectatives són pitjors perquè en els darrers 5 anys ha augmentat el consum de combustibles fòssils, el principal causant de l’escalfament. I també el de les emissions de CO2, que s’havien contingut amb els ‘Acords de París’ però que en els dos darrers anys han tornat a créixer: [ 1,6% a 2017 i 2,7% a 2018].

Podeu consultar com augmenta, segon a segon, la concentració de CO2 a l’atmosfera

Aquí podeu trobar més informació sobre l’evolució de la temperatura i els CO2.

La transició/revolució

No paren de repetir-nos que el capitalisme és l’únic model econòmic possible – i social, perquè condiciona la manera d’entendre la vida -. I que cal créixer de manera indefinida i permanent. És així o estem davant d’una paradoxa? No es pot créixer de manera indefinida en un planeta finit. I no podem continuar cremant combustibles fòssils, la sang del capitalisme, perquè acabarem amb la biosfera. Fa uns mesos, va arribar a les nostres mans va arribar un informe de la ‘Unitat BIOS de Hèlsinki’. Analitzen la transformació de les economies per a l’informe de les Nacions Unides sobre desenvolupament sostenible ‘Governance of Economic Transition’.

L’autor principal és el Dr. Paavo Järvensivu, un “economista biofísic”.En les seves conclusions, entenen que el capitalisme, tal i com el coneixem, s’ha acabat. Que passem ràpidament a una economia global radicalment diferent. Una altra cosa, afegim nosaltres, és que les elits que el controlen l’allarguin despietadament i innecessària amb la finalitat d’acumular i desposseir.Us fem un resum de l’informe de la ‘Unitat BIOS’ pel que fa a l’energia, el transport, la mobilitat, l’alimentació, l’habitatge i la governança. Val pena saber que hi ha propostes i possibilitats d’afrontar el futur. Però calen molts canvis, revolucionaris. I sobretot, voluntat política, fer Política.

Unitat BIOS, Hèlsinki: propostes per a fer front a la crisi ambiental/canvi climàtic.

Els models econòmics convencionals ignoren gairebé del tot les dimensions energètiques i materials de l’economia. Els límits planetaris que impossibiliten el creixement permanent. El canvi climàtic i l’extinció d’espècies s’acceleren a mesura que les societats experimenten una creixent desigualtat, atur, lent creixement econòmic, augment dels nivells de deute i governs impotents. Contràriament a la forma en què els legisladors solen pensar, aquests problemes no són en realitat cap crisi separada.

Energia

L’era de l’energia barata s’està acabant. I el capitalisme i l’economia dominant no poden resoldre l’esgotament sistemàtic dels ecosistemes planetaris i els recursos ambientals. Les societats necessiten abandonar els combustibles fòssils a causa del seu impacte en el clima. La nova era es caracteritza per la ineficiència de la producció de combustibles fòssils i els costos creixents del canvi climàtic. El pensament econòmic capitalista convencional ja no pot explicar, predir o resoldre el funcionament de l’economia mundial.

Produir els nivells actuals o creixents d’energia necessaris en les pròximes dècades i fer-ho amb solucions de baix contingut en carboni serà extremadament difícil, si no impossible.

S’ha de transformar tota la infraestructura energètica cap a un sistema no contaminant/renovable. Implementar un dràstica reducció dels sistemes de producció i consum d’energia. Anar cap el decreixement energètic.

Transport / mobilitat

Radical transformació de la mobilitat. Ús/implementació de models no contaminants, electrificació i reducció dels desplaçaments obligatoris canviant l’organització/planificació de les ciutats: modificar les connexions entre l’habitatge i el treball, educació, salut, drets/serveis bàsics, que s’han d’apropar per a poder caminar, anar en bicicleta i en última instància transport electrificat no contaminant.

Dràstica reducció del transport internacional de mercaderies i de l’aviació. El transport internacional de mercaderies i l’aviació no poden continuar creixent a ritmes actuals, a causa de la gran quantitat d’emissions que aboquen i de què no es disposa de sistemes alternatius per a substituir-los.

Alimentació/Sobirania alimentària

El canvi climàtic i altres canvis ambientals amenacen els mitjans de subsistència a tot el planeta i són la causa de la migració massiva. És de l’interès de tots els països mantenir oportunitats locals per a una bona vida.

Una àmplia gamma de la investigació demostra que els països en vies de desenvolupament haurien de centrar-se en proporcionar nutrició diversa a les persones, produïda al país per compte propi i, d’aquesta manera, augmentar les oportunitats de vida locals i millorar les condicions socio-materials generals. El sistema imposat d’exportar una selecció reduïda de matèries primeres i materials i la importació d’aliments bàsics barats, no ha funcionat per a les comunitats locals. Simultàniament, la majoria dels països rics i desenvolupats s’enfronten a grans i variats reptes en la producció d’aliments. Seria massa arriscat confiar en la producció d’uns quants aliments principals i importar la resta. Això tindrà repercussions en el comerç internacional d’aliments, també a Europa i als Estats Units. Països que actualment confien en la importació d’aliments en quantitats significatives hauran d’assolir un alt grau d’autosuficiència – sobirania – alimentària. El comerç internacional d’aliments s’haurà de limitar a la seguretat alimentària i en cap cas al lliure mercat d’aliments.

Pel que fa a les pràctiques de producció i consum, els productes lactis i la carn haurien de deixar pas a dietes vegetals.

Habitatge

Substitució dels sistemes de construcció basats en el formigó i l’acer, molt intensius en l’ús d’energia i significativament contaminants. Considerar l’ús de la fusta que requeriria una gran transformació en el seu sistema de producció com fora el cas de la silvicultura. [ La fusta per a la construcció d’edificis hauria de competir, per exemple, amb la fabricació de paper i usos energètics. ]Canvis en els models de confort. Conservació de la capacitat calorífica. Aïllament per evitar consum i pèrdues d’energia a través de la calefacció i l’aire condicionat.

Economia

Economies úniques i autònomes i societats dedicades a la regulació del comerç internacional per raons específiques, com la seguretat alimentària, en lloc del lliure comerç com a principi. Les persones, les organitzacions i les nacions entendran l’economia com una eina per permetre un bé, la vida, i no pas com un fi en si mateix. L’activitat econòmica tindrà sentit sense creixement econòmic.

Garantia de treball

Totes les persones que siguin capaces i estiguin disposades a fer-ho haurien de poder treballar de forma permanent. Els llocs de treball del programa serien els que pràcticament qualsevol persona pot fer amb una formació limitada. Els ciutadans de tots els països tindrien accés a treballs significatius i podrien confiar que es construeix un futur desitjable a nivell col·lectiu. Una feina finançada estatalment i administrada localment. Feines útils i modelades per a la transició cap a la sostenibilitat i per adaptar-se al canvi climàtic. La garantia de tenir feina asseguraria la plena ocupació i reduiria la inseguretat i la necessitat de competir per llocs de treball ambientalment destructius a nivell individual i col·lectiu

Governança

Els mercats no poden fer la transició. La ràpida transició econòmica requereix d’una governança proactiva. Hi ha d’haver visió global i plans estretament coordinats. Els estats no poden quedar-se sense la seva pròpia moneda sobirana. Han de poder invertir – finançar les transformacions – a través de la pròpia seva moneda. A diferència dels recursos naturals, socials i tecnològics, les monedes sobiranes no són limitants en la transició cap a la sostenibilitat.L’acció col·lectiva, organitzada almenys parcialment a través de l’estat, no s’ha de guiar per la necessitat d’assegurar fons públics, sinó sobre la base d’objectius socials i condicions de límits materials.Els mercats s’hi oposaran, però només amb una transició coordinada a la majoria dels països occidentals i sota la intervenció forta dels governs sobre els mercats, s’aconseguirà l’eficiència.

Podeu consultar aquí l’informe en anglès i el resum complert en català.

Ecofeminisme

La mirada ‘biofísica’ de l’economia que ens proposa el Dr. Paavo Järvensivu ens resulta insuficient sense una visió ecofeminista de la vida. El punt de partida és la consciència que l’espècie humana viu encarnada en cossos que són vulnerables i finits. Cossos que cal cuidar al llarg de tota la seva existència i més intensament en alguns moments del cicle vital. El feminisme ha denunciat històricament la naturalització del cos de la dona com a eina per legitimar el patriarcat. Reduïdes a cos/màquina, les dones han estat sotmeses, explotades i obligades a responsabilitzar-se, elles soles, de la cura dels cossos.

Però no tan sols les dones han estat cossificades pel capitalisme/patriarcat. Tots els humans ho estan des del moment en què pel capitalisme cap persona té valor si no se li pot posar preu per comptabilitzar-la en el PIB. I no en té si no treballa, si no ha estat mercantilitzada. Pel capitalisme, els cossos per si mateixos són càrregues improductives. Per tant, prescindibles si no treballen. Contràriament, per l’ecofeminisme però també des del punt de vista dels drets humans, els cossos humans són bens fons, com els bens naturals que proporciona la natura: minerals, fòssils, fotosíntesi, pol·linització. I tenen drets, tots els drets, pel sol fet d’existir, treballin, estiguin mercantilitzats o no. En parlarem abastament en un altre article

Transversalitat

A més a més del ràpid canvi climàtic/escalfament global, la creixent infertilitat del sòl, la pèrdua de biodiversitat, les sequeres, l’acidificació oceànica, la pèrdua de capacitat de pol·linització i de fotosíntesi, l’augment dels desastres naturals i d’altres perills ambientals, les societats són testimonis de l’augment de la desigualtat, l’augment de l’atur, el lent creixement econòmic, l’augment dels nivells de deute i governs sense eines pràctiques per gestionar les seves economies.

Aquesta degradació de la vida, dels drets, també està causada per la creixent crisi ecològica. A mesura que els costos ecològics i econòmics de l’excessiu consum industrial continuen augmentant, el creixement econòmic constant a què ens hem acostumat està en perill. Però els responsables de la política, els polítics, els partits, no ho reconeixen ni accepten els problemes subjacents. Tampoc les elits econòmiques que controlen/dominen l’economia vigent, el sistema econòmic capitalista, fan res per evitar-ho, molt probablement, perquè ja els hi va bé. En un recent document de l’”Institute for Public Policy Research” de la Gran Bretanya, es detalla: al món i des de 1950, el nombre d’inundacions s’ha multiplicat per 15, esdeveniments de temperatura extrema per 20, els incendis forestals set vegades; la superfície vegetal ara es perd entre 10 i 40 vegades més ràpid que no pas repoblen els processos naturals; els 20 anys més càlids des que es van iniciar els registres el 1850 han estat en els darrers 22 anys; les poblacions de vertebrats han caigut en una mitjana del 60% des de la dècada de 1970, i el nombre d’insectes (vitals per a la pol·linització) han disminuït encara més ràpid en alguns països.

Els autors relacionen directament aquesta intensa i dramàtica crisi climàtica amb la salut, la precarietat/pobresa, despossessió, acumulació/riquesa, desigualtats, migracions. Una amenaça similar a la de la crisi financera de 2008. Aquests processos, sostenen, amplifiquen i interactuen amb els problemes socials i econòmics existents. En termes extrems, la crisi ambiental podria provocar un col·lapse catastròfic dels sistemes humans. Xocs econòmics, socials i polítics que es contagiarien a través de la globalització. I posen l’exemple en la vulnerabilitat dels sistemes alimentaris que confien en només cinc espècies animals i 12 plantes per proporcionar el 75% de la nutrició mundial.

La lluita contra el canvi climàtic/escalfament/crisi ambiental serà llarga i dura perquè significa combatre el capitalisme, que n’és, en definitiva, el principal causant. Una lluita que no es pot fer tan sols des dels moviments ambientals. Tots els moviments socials, les marees, han d’entendre que la crisi que vivim és civilitzatòria i que no es resoldran els seus problemes ni assoliran /reconqueriran els seus legítims drets si no alcen la mirada i comprenen que la causa és el sistema econòmic dominant, que ignora gairebé del tot les dimensions energètiques i materials de l’economia: els límits planetaris que impossibiliten el creixement permanent en el que està basat.

La transició/transformació ecològica, que en realitat és una revolució, no es farà si no és socialment justa, equitativa, transparent, sincera i amb les persones/ciutadania com a protagonistes. I no es pot fer beneficiant als més rics. I s’ha de fer si es vol que els joves que es manifesten tinguin el futur que reclamen i a què tenen dret. I també totes nosaltres.