Un company de feina et convida a sopar a casa seva. La seva dona està preparant el menjar a la vegada que dóna el sopar als fills petits. Vosaltres parleu al sofà mentre preneu un aperitiu. De sobte, el sopar es crema. El teu company de feina diu: “què ha passat? Em podies haver demanat ajuda!”. Amb aquesta historia comença La carga mental, el còmic més conegut d’Emma Clit. Quantes vegades, a casa i al món laboral, les dones estan preparant coses per a què després vinguin els homes i actuïn amb tot ja resolt? Quantes vegades els homes reclamen haver estat avisats d’alguna cosa de la que haurien de ser conscients?
Emma Clit, es presenta com una enginyera informàtica, autora de còmic per a transmetre les seves preocupacions, feminista i revolucionaria. És una francesa que encara no ha arribat als quaranta i que s’ha polititzat en els darrers anys, tal com ens ho explica ella mateixa. La bona acollida de la seva obra en el món digital la ha portat a publicar ja diferents obres a França que ara es comencen a traduir a altres llengües. Al maig de 2017 apareixia Un autre regard, al novembre un segon volum i aquest setembre La charge émotionnelle et autres trucs invisibles.
Ara podem trobar a les llibreries La carga mental (Lumen 2018). I constantment crea i comparteix des de les xarxes socials (Instagram, Twitter). Parteix d’una crítica que sorgeix de la seva pròpia experiència amb la maternitat, amb el repartiment de les tasques de cura a la nostra societat i les concepcions sobre masculinitat i feminitat, per a arribar a una crítica a la seva societat, fins i tot global i sistèmica.
L’Emma, que no es diu Clit i pren aquesta mena de pseudònim o nom de guerra de clítoris, es va fer coneguda pel seu blog i especialment pel còmic Me lo podrías haber pedido. En aquesta obra parla de la càrega mental, de com les dones assumeixen com a prioritat la família, la cura dels seus membres, mentre que els homes, encara avui, tenen com a prioritat la feina fora de casa. Fins i tot quan homes i dones treballen a jornada completa fora de casa, si hi ha persones petites o grans que necessiten cures, són les dones qui se n’ocupen majoritàriament. Diferents estudis ho mostren.
A més, els homes fan tasques de la llar, però no acostumen a assumir-les com la seva responsabilitat. Els homes responen a les demandes que els fa la dona, però no acostumen a portar el pes de la gestió mental. D’aquí sorgeix el concepte de carrega mental i el títol del còmic Me lo podrías haber pedido. La qüestió no hauria de ser que les dones “demanin” ajuda, sinó que els homes “pensin” en allò necessari per a la cura de la família.
Emma Clit, que comparteix l’anàlisi de la economia feminista i de les cures, afirma que homes i dones haurien de trencar amb els rols establerts. Per exemple, cal acabar amb el fet que els homes siguin mal vistos si surten aviat de la feina i amb que les dones tinguin la obligació d’ocupar-se de la llar i la família. I la manera de trencar amb aquests rols és canviar les prioritats. Quina és la nostra prioritat, la feina o la cura?
El canvi de prioritats implicaria treballar menys hores fora de la llar i poder dedicar més temps a les cures. I aquí sorgeix una crítica global al sistema econòmic i al mercat laboral. Treballar menys hores seria possible i ens permetria viure millor. Per això caldria revisar el model econòmic que ens porta a produir més i més sense considerar les conseqüències i les necessitats reals de les persones i el planeta.
Des de l’economia feminista es planteja la crítica a un sistema econòmic que no posa en valor les cures i, com a resposta, afirma que aquestes s’han de posar al centre de la societat. Cal considerar les tasques de cura com el més important, perquè permeten la supervivència humana i, per tant, redefinir els rols i redistribuir els temps que dediquem a les diferents facetes de la nostra vida.
Avui assistim a una mobilització social creixent, fins i tot podem parlar d’un canvi en les maneres de pensar a la nostra societat. Hi ha feministes de llarga tradició i noves incorporacions per motius generacionals o perquè fins fa poc no havien dimensionat la limitació que suposa per a les seves vides el patriarcat. L’any passat es va fer molt evident amb el seguiment massiu de la vaga i manifestació del 8 de març. No va ser un fet puntual, és l’evidència del creixement del feminisme en els últims anys.
L’aparició de nombroses dibuixants i il·lustradores, que també aquí, fan una crítica feminista podria ser una altra evidència d’aquest creixement del feminisme, de la seva popularitat, de la seva capacitat per a arribar a sectors de la nostra societat que en les darreres dècades no havien expressat aquestes idees, preocupacions i reivindicacions. És el cas d’autores com Paulapé, Flavita Banana, María Murnau, Ana Penyas…
Venim de lluny, tenim una llarga història que ens precedeix i una llarga genealogia de dones activistes, sufragistes i sindicalistes: com les que van sostenir la Segona República; les que van lluitar a la Guerra Civil; les que es varen enfrontar al colonialisme i les que han format part de les lluites antiimperialistes d’arreu del mon.
El feminisme ve de lluny, de molt lluny, com diu el Manifest de la Vaga Feminista 8 de Març. El feminisme ve de lluites guanyades i d’altres que estan per guanyar. La nostra societat necessita revisar els rols d’homes i de dones, la distribució dels temps i prioritzar les cures. La cura és fonamental entre familiars, entre amistats, a la feina, en el conjunt de les nostres societats, allà trobarem el camí cap a un món just.
Catalunya Plural, 2024 
