A pocs dies de la vaga del 8 de març, que es perfila encara més majoritària que la darrera, em pregunto si malgrat la sobrevisibilització feminista d’aquest últim any i l’ampli debat polític i social que s’ha generat al voltant de la constant vulneració dels drets de les dones, existeix una clara consciència de les veritables raons per adherir-se a aquesta mobilització, i en definitiva per adherir-se a la lluita feminista cap a una societat més justa i equitativa.
I és que no deixa de sorprendre’m ( i preocupar-me) que encara a dia d’avui, hi hagi persones que es preguntin si realment n’hi ha per tant, si no exagerem amb això de sortir al carrer per voler ser igual que els homes, o si no hauríem de queixar-nos tant, precisament ara que les dones som més lliures que mai i podem ser i fer el que vulguem. Doncs bé, a totes les persones que encara tinguin dubtes, o que creguin que l’equitat ja és una realitat efectiva, donaré només 3 raons de les moltes que existeixen, per no deixar de sortir al carrer.
Igual feina, 23% menys de salari
Si bé és cert que les dones ens hem incorporat massivament al mercat de treball en les últimes dècades, i això ens pot semblar un gran avenç cap a la igualtat, la veritat és que aquesta entrada al món laboral i productiu, no ha suposat fer-ho en igualtat de condicions. La relació de les dones amb el mercat de treball i teixit empresarial és clarament desigual. Així doncs, mentre la nostra contribució al treball mundial és del 52% , la realitat és que per feines similars o idèntiques guanyem actualment un 23% menys que els homes.
I el salari no és l’única discriminació a nivell laboral, també ho són les condicions en les que hi som: major precarietat, majoritàriament contractació parcial i temporal; sostre de vidre i pèrdua de talent femení (el 70% d’empreses catalanes no tenen cap dona en els seus òrgans de direcció) o repartiment desigual en les tasques de la llar i de cura que fan que les dones hi dediquin el doble de temps que els homes i, per tant, tinguin majors dificultats de conciliació amb la vida personal i familiar.
I és que en parlar d’igualtat, només veiem que les dones hem entrat al mercat laboral, però no veiem que els homes, de forma majoritària, hagin entrat a casa, perquè qui continua assumint majoritàriament les responsabilitats de cura i de la llar són les dones
98 assassinats a l’estat espanyol per crims masclistes el 2018
(D’aquests només reconeguts oficialment 47 assassinats) fruit d’un masclisme encara massa present en les relacions socials i d’un sistema patriarcal que continua dominant i generant desigualtats en qualsevol àmbit de les nostres vides (social, cultural, polític, judicial, etc…). Sabem que 1 de cada 3 dones patirà al llarg de la seva vida algun tipus de violència masclista, només pel fet de ser dona.
Creixent feminització de la pobresa
Ser dona suposa també un major risc de pobresa. Però la feminització i la cronificació de la pobresa són especialment dures per a les famílies monoparentals (encapçalades en més d’un 80% per dones). La precarització en el mercat de treball augmenta, així com les dificultats d’accés a un habitatge digne, dificultats de conciliació… En aquest col·lectiu, el risc de pobresa supera ja el 35%, una pobresa que traspassa de mares a fills i filles, per la manca normalitzada d’accés a estudis superiors entre altres raons, i condicionant el futur d’aquests.
Des de la Fundació SURT, treballem a diari des de fa 25 anys, per combatre aquestes i moltes altres desigualtats. I ho fem acompanyant les dones, especialment les que es troben en situacions més vulnerables. Treballant en els seus processos d’empoderament personal i econòmic; formant i sensibilitzant la ciutadania i professionals, i incidint políticament i socialment per aconseguir l’exercici efectiu dels drets de les dones.
Aquest 8 de març , igual que els altres dies que vindran després, caldrà no dubtar de les raons per continuar sortint al carrer, alçar la veu i seguir forçant l’agenda política i mediàtica perquè la igualtat de gènere sigui finalment una igualtat real i efectiva.
Catalunya Plural, 2024 
