El diumenge 24 de febrer El Periódico arribava als quioscs amb una portada polèmica que aixecaria moltes crítiques. Un text signat per Juan José Fernández des de Madrid afirmava que “els adeptes d’una cofradia islàmica es fan amb el control del ‘Top Manta’ a Espanya”. Aquesta cofradia a la que Fernández es referia és la comunitat Murid, fundada al Senegal i perteneixent a l’islam sufí. En l’article d’El Periódico els murids i les seves associacions, les dahiras, són tractades com a organitzacions verticals i amb caràcter sectari.
Usant termes com omertà -llei del silenci característica de la màfia italiana-, Fernández les tracta d’organitzacions criminals i afirma que el beneficis de les dahiras, provinent en gran majoria dels manters, són destinats a finançar la gran dahira, que estaria sitada a Touba, una de les ciutats més importants al Senegal per als murids. Són diverses les persones i col·lectius que s’han posicionat en contra d’aquestes afirmacions, com els mateixos manters, que van afirmar que aquesta portada era una mostra més de “les conseqüències del periodisme poc crític, que acaba fonamentant el racisme institucional que trenca la nostra societat”.
A aquestes veus crítiques s’hi han sumat els protagonistes del reportatge, els mateixos murids, que han organitzat una trobada per a explicar les seves costums, organització i idiosincràsia per a desmuntar l’article publicat a El Periódico, que defineixen com a “cúmul de despropòsits”. La intenció d’aquesta trobada no ha estat enfrontar-se ni defensar-se de l’article, sinó simplement desmuntar algunes de les afirmacions “simplistes que redueixen un col·lectiu que fa treball comunitari i de reforç espiritual a només prejudicis contra els negres, els musulmans i els manters”, ha afirmat Ababacar Thiakh, historiador i president de la Federació Bidayatul Xitma, que agrupa diverses dahiras mencionades a El Periódico.
Thiakh ha exposat el treball de les dahiras, que a Catalunya compten amb més de trenta anys de vida i que a l’estat espanyol ajunten més de 500 persones. Les ha presentat com un espai d’assessoria espiritual i moral. “Professem una visió de l’islam com a religió de pau, convivència i cultura de pau. Reforcem l’espiritualitat de les persones que se’ns apropen, buscant l’excel·lència en el comportament, evitant sempre fer el mal”. Així, separant-se de la idea de ‘secta’, ha obert les portes de les dahiras a qualsveol que s’hi vulgui apropar, perquè “no hem vingut a assimilar-vos, sinó a col·laborar. La nostra intenció no és treballar i marxar, sinó aportar a les societats d’acollida”.
En aquesta línia, Thiakh afirma haver contactat amb el periodista d’El Periódico que signa la informació i va adjuntar algunes correccions al text “que no van fer. I l’article de rèplica que ens han publicat no està complet. És la mateixa història de sempre: els grans diaris parlen dels i les altres, però mai no ens donen veu. És com si fossim nens”, es queixa el murid. I per això, “perquè no ens toca respondre a aquests periodistes, sinó a la gent”, s’han proposat corregir punt per punt el reportatge.
Submissió i obligacions davant la cofradia?
L’encarregat de ‘desmuntar’ l’article d’El Periódico ha estat Dídac P. Lagarriga, escriptor i periodista especialitzat en el fet religiós: “em sembla molt irònic que per denunciar la venta de productes falsificats s’usi una noticia falsa”, ha expressat Lagarriga abans de presentar el seu treball, amb el que contesta o matisa “fins el 90% de l’article”.
De les primeres correccions ha estat referent a la terminologia emprada. El periodista usa paraules com jebelu o ndiguel. L’article tradueix del wòlof el primer com a “submissió, tot i que no esclavitud” i el segon com a “un codi intern de la cofradia que obliga”. Lagarriga està d’acord amb l’autor del text en que aquests termes són característics dels murids, però discrepa en la definició. “El Jebelu és un vincle de confiança totalment voluntari que s’estableix entre el líder espiritual i el deixeble, en el que s’intercanvien consells i dubtes, però mai ordres. Així, l’ndiguel és l’aprovació moral que rep el deixeble quan transmet una decisió vital al seu referent”, ha matisat Lagarriga.
Les afirmacions del periodista, per Lagarriga són “desinformació i falta de contrast”, ja que a més d’informacions que consideren incorrectes, també s’han trobat afirmacions “contradictòries, com dir que la Muridiyya és una branca de l’islam sufí integrista i moderada. Ajuntar aquests dos conceptes és impossible i beu només d’un eurocentrisme preocupant”.
Pocs manters i donacions voluntàries
El text d’El Periodico repeteix diverses vegades que els beneficis obtinguts de les dahiras són traspassats, a través d’un compte bancari espanyol, a “la gran dahira de Touba”, amb la que hi ha “una gran relació espiritual i econòmica”. Respecte aquests beneficis, Fernández, afirma que s’obtenen “d’aportacions dels membres i els manters, a través dels pagaments per una targeta d’adhesió i una donació obligatòria anual”.
Respecte això, Thiakh ha afirmat que “no hi ha una gran dahira a Touba. Ni tampoc és l’única ciutat important pels Muridiyyas, motiu pel qual no totes les donacions es destinen a Touba”. Així, segons els ponents, els ingressos de les dahiras provenen d’aportacions voluntàries dels membres “que fluctuen segons la seva situació econòmica. No farem mai ningú fora si no paga, perquè els diners són per a finançar les activitats dels espais, que es caracteritzen per ser autogestionats”.
I, sobretot, han desmentit vehementment que els beneficis vinguin de la manta. És més, segons Thiakh, només el 5% de murids de Barcelona són manters. “La migració senegalesa va començar als anys ’80. Comptem amb segona generació de senegalesos a Barcelona que tenen infinitud de feines, mentre que dedicar-se a la manta és circumstancial”. I és que les relacions entre els manters i les dahiras són la base de l’article d’El Periodico, en que s’afirma que es blanquegen capitals a través de donacions a mesquites. Així, els vincles entre dahiras i manters -als que es qualifica d’”organització criminal”- es presenten en termes relacionats amb la màfia com “blanqueig” o “Omertà”, que responen a una “intenció acusatòria”, segons Lagarriga.
“És més, no només no hi ha Omertà, sinó que col·laborem amb la policia sempre que ens ho demana”, ha afirmat Thiakh, buscant la complicitat d’un agent de paisà dels Mossos d’Esquadra que havia assistit a la jornada. “Jo sóc manter i murid i estic aquí lliurement. Aporto el que puc lliurement, però les donacions formen part de la nostra manera de sobreviure, perquè la comunitat és la nostra vida”, ha exposat un dels assistents. “Resar no és delicte, i guanyar-se la vida tampoc no hauria de ser-ho. El qui ens persegueix és el capitalisme, que dicta les normes sobre com es poden usar les marques. Doncs jo uso les marques de manera lliure i les venc on vull, sense que ningú no em digui què haig de fer amb aquests diners”.
“Sobrevivim sense robar. Tenim dret a viure. La nostra manera de viure només és incorrecta des del punt de vista capitalista. Jo no tinc papers, però compro aquí, participo de la comunitat aquí i la faig més forta. Per què doncs hi ha una llei d’estrangeria que em vol fer fora? I per què hi ha periodistes com aquests que fan que els nostres veïns no ens estimin? Nosaltres no deixarem d’existir per molts articles com aquest que s’escriguin. Perquè si ningú a la cofradia no ens obliga a res, molt menys ens obligaran els qui no ens volen a les seves ciutats!”, ha exclamat una dona, guanyant-se els aplaudiments de la cinquantena de persones senegaleses que han assistit a la trobada.
Catalunya Plural, 2024 
