D’un judici se sol esperar que broti la veritat. El cas Dreyfus va servir perquè la societat francesa descobrís el caràcter maligne de l’antisemitisme que albergava. Del judici del Procés no en sortirà res de bo. Res de bo per a ningú. Ni per als catalans independentistes, ni per als que no ho som. Això és així perquè no hi ha una veritat que la majoria de la societat catalana estigui disposada a compartir. Cadascú té la seva, codificada durant anys per mitjans i xarxes afins.
I sense veritat compartida, el país rebrà la sentència més dividit que mai. Els grans judicis van suposar moments de pedagogia col·lectiva, com va passar amb el de O.J. Simpson. Aquí no. La senyal que emet la sala del Suprem és única, però cadascú la veu a la seva manera, amanida per la tasca impia de comentaristes i agitadors digitals que només busquen reafirmar conviccions. La propaganda devora tots els matisos, cega tots els ensenyaments.
Els que som capaços d’indignar-nos, alhora, per les revelacions del comissari Castellví i per les mentides de Millo som quatre gats. És una llàstima, perquè el judici té el seu què. Ha permès certificar l’aberració policial de l’1-O, i atestar la conducta d’un Parlament que es va passar pel forro l’Estatut. Ha confirmat que la violència necessària per fonamentar els delictes més greus no treu el cap per enlloc però ha deixat constància de la irresponsabilitat dels líders del Procés.
No obstant això, no hi haurà veritat compartida, perquè l’única veritat possible seria que hem estat víctimes d’un immens disbarat protagonitzat per polítics insolvents. Mariano Rajoy i Carles Puigdemont. L’un no va veure venir el tsunami i l’altre va tirar pel carrer del mig sabent, com li van dir els Mossos, i com li vam dir a alguns, que violar les lleis des de les institucions no anava a donar a llum res de bo.
Catalunya Plural, 2024 
