Havíem deixat a Antonio Serés amb les seves penes i alegries. Després de donar la volta al món i celebrar-ho amb un banquet efectuà un pas més a la seva trajectòria. I és en aquest punt on torno a aparèixer a la crònica. Sóc a l’arxiu municipal de Barcelona. M’assec a una taula i una noia deixa caure a les meves mans una carpeta amb un dossier. L’obro i llegeixo el següent: Construir tres cases i reformar-ne una.
Moc els papers amb molta cura. Les paraules resolen els meus dubtes. Prescindir del xamfrà. Pensar els quatre immobles com si fossin un, monumental. L’avinguda d’Alfons XIII esdevé la de 14 d’abril per, un cop acabada la guerra, ser la del Generalísimo. És en aquest punt on em sorprèn observar com la pobresa irromp entre aquest feixos al veure dades de 1944 escrites en impresos municipals de la segona República en català i segellats amb jous, fletxes i àligues imperials. Aquell sis de juliol ja s’havia produït el desembarcament de Normandia i a Barcelona el Banc Hispano Colonial volgué instal·lar una sucursal al número 329 de la Diagonal. La immobiliària Serés, propietària del immoble, hi transigí. No tenia més opció. No avancem esdeveniments. Ja ho hem fet prou.
L’home que volgué la immortalitat havia encarregat la seva magna obra a un arquitecte amb el que, de ben segur, col·laborà un munt. Gaietà Cabanyes i Marfà (1888-1933) era un pèrit urbanístic de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal. Vivia al 36 del carrer de Sant Anna i, per desgràcia, mai rebé molta consideració.
La casa que devia donar-li un xic de reconeixement pòstum demostra domini de l’ofici i els seus rudiments. A la façana alterna materials i estils. Les finestres mesclen la sobrietat rectangular amb arcs de mig punt. Per a distribuir el ritme recorre a dues tribunes, perfecte complement d’una subtil obsessió per la verticalitat, visible tant per l’ús continuat de pilastres de diferents tamanys com per la inclusió d’elements decoratius, des de petits obeliscs fins als templets que fan perfectament recognoscible la seva creació, sens menysprear l’aspecte escultòric del mateix o les gerres florals, típiques del Noucentisme. Aleshores mort i enterrat. Els balcons, individuals o correguts, són la cirereta d’aquest noble intent de desafiar la previsible monotonia.
És una mola imponent i blanquinosa. Al veure-la, sens importar la jornada, un es sorpren i es pregunta per la seva escassa fortuna dins del repertori històric barceloní. És poc ortodoxe apostar per incorporar a un espai arquitectònic totes les tendències del primer terç del segle XX sense definir-se per cap, però aquesta iconoclàstia no hauria de ser motiu d’exclusions.
De fet, si un es posa imaginatiu i reflexiona sobre la qüestió, potser ho entroncaria amb la biografia del propietari, present entre totxos sens que l’importés gaire la fe estètica d’aquests, només els diners i el benefici d’un anonimat tan sol trencat al seu palau, amalgama de la seva pròpia cronologia, bandera èpica per a remarcar-se mitjançant el volum, doncs sens ell no parlaríem d’aquest assumpte capaç de rompre una cantonada i tornar-la inexistent malgrat trobar-se al centre de la quadrícula.
A la catalogació de les cases barcelonines existeixen una sèrie de factors amb voracitat discriminatòria. Són recents i poc reconeguts, sobre tot per la voluntat de reduir la nostra saviesa a unes característiques tòpiques del parc temàtic. Això comporta privilegiar tot alló modernista.
No es premia el període, només uns pocs noms. Gaudí. Domènech i Montaner. Puig i Cadalfach. La resta no existeixen i el mateix passa amb el Noucentisme, omnipresent a l’espai públic i silenciat per no atreure ni turisme ni quantiosos ingressos. Aquest error es reprodueix amb el racionalisme republicà i prossegueix amb la resta de fases en aquests carrers sense explicacions historicistes, innecessàries a ulls d’aquells que mai llegeixen aquests articles.
El cas de l’edifici dAntoni Serés és deu a tot allò exposat i a un llunyà episodi polític que vaig descobrir a l’hemeroteca. Barcelona caigué el 26 de gener de 1939. El 28 de maig es publicà a la Vanguardia una terrible nota amb un titular esfereïdor. Vint-mil pessetes de multa a un mal patriota.
“Denunciado a esta jefatura el vecino de Barcelona don Antonio Serés por haber dado órdenes a la portera de la finca de su propiedad, número 329 de la avenida del Generalísimo Franco, para que arrancara unos carteles de propaganda mural de nuestro glorioso movimiento nacional; se ha acordado imponer a tan mal patriota una multa de veinte mil pesetas.”
L’article continuava amb l’obligació de tornar a fixar els cartells mentre advertia a tots aquells contraris a la ideologia i esperit de la nova Espanya. Serés passà a ser un paria i els seus dominis un perfecte exponent per a difondre el decàleg de la dictadura.
He cercat arreu la data del seu darrer sospir, sens cap mena de sort. Degué morir a la foscor de la desil·lusió, fantasma de la senectut, vestigi d l’amnèsic passat. El Franquisme el condemnà. La Democràcia optà per a privilegiar pensaments únics i esborrar del mapa la diversitat edilícia. Un ja té una edat i sap que els esforços es queden en dignes, sens més. Serveixi aquesta sèrie per a reivindicar aquest nexe d’unió entre Diagonal i passeig de Sant Joan, aquesta immensitat immaculada capaç d’eclipsar l’horitzó tot hipnotitzant els ulls del passejant.
Catalunya Plural, 2024 
