“La prova evident que les persones transsexuals no són errors de la naturalesa, ni que viuen en cossos equivocats, són filles i fills de la diversitat, de la mateixa naturalesa, que és capaç de parir dones tan irrepetibles”. Petróleo, Salvaora, Silvia, Candela, Mar, Blanca, Soraya, María José, Manolita o Trinidad. Són els casos d’aquestes dones que el periodista Raúl Solís, en un exercici d’humanitat, ha exposat en el llibre “La doble transición” (Libros.com). Totes elles comparteixen un nexe d’unió: “tenen més de 70 anys i van haver de deixar l’entorn familiar i l’escola, no les van deixar viure i van ser repudiades”. Els seus casos són durs, però també molt lloables. Mostren l’orgull per mantenir una identitat i no deixar-se portar per les imposicions del franquisme. El seu millor discurs ha estat la seva pròpia vida, viscuda intensament per i per a la causa de la igualtat.
La gran majoria de les transsexuals van ser condemnades a ser prostituïdes o al món de l’espectacle, com dius en el llibre, desitjades de nit i odiades de dia.
Gairebé totes van haver de buscar-se la vida per sobreviure a través de la prostitució i l’espectacle en els clubs i carrers. L’analfabetisme imposat i la prohibició d’accés a treballs normalitzats les abocava a una vida lligada a la prostitució o l’espectacle. Per exemple, Silvia Reyes podia haver estat una metgessa d’èxit però la van obligar, per optar a una beca d’accés a la universitat, a deixar-se barba i vestir-se com un home, cosa que no estava disposada a fer perquè suposava renunciar a la seva dignitat i al seu sexe, una cosa que es va repetir quan va intentar buscar diferents treballs.
Igualment, a Myriam Amaya li hauria agradat treballar de cuinera però no li van donar cap altra oportunitat que treballar com a prostituta o en el món de l’espectacle. Manolita Saborido, després d’alternar diferents treballs precaris va iniciar una reeixida carrera artística que la portaria per tot Espanya i diferents països. María José Navarro va passar per diferents feines esporàdiques abans de començar a imitar Isabel Pantoja.
Per la seva banda, les gaditanes La Petróleo” i La Salvaora es van integrar en un quadre flamenc, les Folclóricas Gaditanas, amb el qual es van convertir en estrelles de la cobla, actuant també per terres extremenyes. Fruit de l’afecte dels gaditans van rebre un homenatge en un ple extraordinari convocat per l’actual alcalde de Cadis. Una de les excepcions va ser Mar Cambrollé, que va començar amb un lloc ambulant d’artesania i va seguir de manera exitosa com empresaria en un local, encara que va treballar durant un període breu com a prostituta.
El punt àlgid de la repressió va arribar amb les nombroses detencions i estades a la presó per la seva mera condició i forma de ser.
La repressió arribava fins als aspectes més quotidians. Així, per exemple, Sílvia Reyes va estar reclosa a la coneguda presó de Badajoz i afirma que va patir més de 50 detencions, simplement per la seva forma de vestir, caminar o comportar-se, emparat, primerament, sota el delicte de peligrosidad social i, després, pel de escándalo público, que no va ser eliminat del Codi Penal fins a l’any 1988. Maria J. Navarro va ser traslladada a comissaria amb tan sols 12 anys en ser vista amb un noi amb el qual havia tingut un flirteig al parc.
Soraya González va rebre una bona pallissa del seu pare a l’edat dels 13 anys, la mateixa edat a la qual va començar a ser detinguda i portada a la comissaria que hi havia a Triana. Afirma que en un mateix dia la van detenir fins a 14 vegades. Perquè un altre dels aspectes més durs que van tenir que suportar les persones trans va ser el rebuig, i fins i tot pallisses, dels seus familiars més propers. Una honrosa i alliçonadora excepció va ser la de Myriam Amaya, la petita dels Amaya, que demostraria la tolerància i comprensió d’una família gitana i humil cap a la seva filla trans.
Néixer sent una dona en el cos d’un home els suposava no tenir un armari en el qual amagar-se; tenien un aparador.
Les persones trans van ser les pioneres de la lluita per la llibertat afectiva i sexual, les que van estar al capdavant de les mobilitzacions el 28 de juny de 1969 a Stonwell o a la capçalera de la primera manifestació de l’Orgull que va tenir lloc a Espanya, la celebrada a Barcelona el 1977, donant la cara en una època en què això comportava dures conseqüències. Fins i tot, com explica una de les protagonistes del llibre, Sílvia Reyes, la primera manifestació de l’Orgull no va ser la de l’any 77 sinó la de 1976, també a Barcelona, i que va estar protagonitzada exclusivament per dones transsexuals, encara que aquesta data hagi estat en gran part oblidada pel relat oficial.
Les grans castigades de la dictadura i, no obstant això, les grans oblidades també de la democràcia.
Van quedar invisibilitzades pels homes gais. Han estat esborrades i oblidades per la història bàsicament perquè són pobres i no serveixen de reclam per a les grans marques comercials, i perquè la seva condició de dona les convertia en unes traïdores de les regles patriarcals. No podem perdre aquesta mirada de classe en la lluita LGTBI. De les lletres LGTBI elles no són una lletra més, són les protagonistes. Sense la ‘T’ no es pot entendre el moviment LGTBI. Són les pioneres, les que van rebre totes les pallisses.
Després, amb la mercantilització de l’orgull, han passat a ser oblidades. L’oblit d’aquella primera manifestació que va liderar un grapat de dones transsexuals el 1976, la gran majoria d’elles es van organitzar al barri xino fartes de la persecució policial, és la metàfora perfecta del que el relat gai del moviment LGTBI ha fet amb les primeres valentes, transsexuals totes, que van donar la cara sense por i que han fet de les seves vides vitrines de visibilitat i atreviment.
¿Per a les dones transsexuals la democràcia porta 30 anys de retard?
En la societat postfranquista, plena de classicisme i herència militar, aquestes dones es van veure obligades a fer el servei militar encara que fossin maquillades, a viure sota la persecució de lleis com la de Vagos y Maleantes i la posterior Ley de Peligrosidad Social. Detingudes diàriament i oprimides en la seva llibertat. Des que es reinstaura la democràcia al 78, fins que comencen a tenir els seus primers drets, passen 30 anys. La llei d’Amnistia que treu als presos polítics de les presons no va ser fins al 79 i la llei de Peligrosidad Social, que les afectava directament, no es deroga fins al 96. De fet la primera llei que contempla drets específics de les persones transsexuals no s’aprova fins a l’any 2007.
Malgrat les dificultats, no vol recordar-les com a persones vençudes pels mals temps.
És una història alegre amb les seves dificultats. Van mofar-se de Franco i la dictadura burlant les seves normes i els tractats religiosos i morals que amagaven la seva identitat. La burla va ser el seu truc per no morir de tristesa en un país que les rebutjava, que els hi negava el dret a l’educació, on s’han prostituit per viure. L’humor és un denominador comú en totes les històries que relato, ja que és una manera d’exterioritzar el dolor sense mostrar les cicatrius.
Presó, abandó familiar i treball precari encara avui
La majoria té necessitats materials, moltes viuen en exclusió social. Les persones trans, com es reflecteix en algunes de les protagonistes del llibre, han de sobreviure amb una pensió no contributiva raquítica en ple segle XXI. D’altra banda, des de molt joves van començar a prendre hormones de manera clandestina, s’autohormonaven, amb el greu risc per a la salut que això suposava.
Sílvia cobra 380 euros de pensió amb un pis de quaranta metres quadrats a l’Eixample de Barcelona. La Petróleo a Cadis li passa exactament igual i Mar com a icona transsexual a Andalusia ha pogut com autodidacta buscar nous camins però no resulta gens fàcil. Aquestes dones són pobres. Tampoc compten amb el suport de familiars per tirar endavant.
Fins l’any 2009 els homosexuals i les transsexuals empresonats pel franquisme no van començar a rebre indemnitzacions de l’Estat.
L’Estat té l’obligació moral, política i ètica d’ajudar-les per l’apartheid laboral que van patir, amb una pensió o una indemnització. Se’ls hi negar el món de l’educació, el món del treball, l’afecte familiar per viure en una identitat equivocada.
Catalunya Plural, 2024 
