La història d’avui comença a la meva infància, quan tornava de les vacances i entravem a Barcelona per la Meridiana. L’indici indubtable del retorn era un neó de Coca-Cola, a la llunyania, sempre encès amb les seves lletres vermelles com una advertència d’anar envers la normalitat.
El cert és que la capital catalana es veié envaïda de neons publicitaris durant bona part de la segona meitat del segle XX. Només cal navegar per la xarxa, per exemple a l’estupenda Barcelofilia, per a donar amb múltiples referències i veure com la plaça de Catalunya n’era plena d’aquests reclams.
El protagonista d’avui ressuscità el 2011 després d’una curosa restauració. Des del meu punt de vista simbolitza la mandra del barceloní a l’hora de mirar cap amunt. De fer-ho, ho he repetit per activa i per passiva, descobriria un altre món, en aquest cas un concentrat a una de les panoràmiques més precioses del nostre repertori urbà. Des la Diagonal amb passeig de Sant Joan, on portem ancorats gairebé un mes per imperatius del guió, pot contemplar-se el monument a Verdaguer, la casa Antoni Serés i la Sagrada Família.
Entre la columna del poeta i la basílica trobem l’edifici, datat el 1930, de Diagonal 372. Al seu cim reposa un mussol curiós, indultat a causa d’una llei municipal que el salvà i el convertí en fita urbana, o si es prefereix parcel·la anòmala a conservar pel seu remarcable interés.
Ara l’ocell pateix problemes de visió. De nit encén un ull, però té un altre tancat, com si renegués d’aquests temps convulsos. Segons els més veterans del lloc arribà a obrir-los amb estil psicodèlic per a il·luminar l’asfalt i esdevenir un dels animals més preuats de la fauna local. Potser provocà accidents amb la seva potència i ara, hem de ser sempre optimistes, ens cluca l’ull, descarat en la seva simpàtica paràlisi.
Des de fa anys cerco l’instant en que l’ubicaren al seu emplaçament. La majoria de fonts consultades apunten a principis dels setanta. Crec, i de ben segur no m’equivoco, que els únics obsedits a resoldre l’enigma hem sigut l’Ignacio Vidal-Folch i servidor. Ambdós arriscàrem el nostre escàs prestigi tot fent enquestes veïnals per a preguntar als residents sobre tan estrany fenomen. Les respostes oscil·laven entre mitjans dels seixanta i abans de la mort de Franco, quelcom comprensible si s’até al format del nostre amic i les tendències d’antuvi.
Ningú sabé dir-nos a ciència certa un any exacte, i és una llàstima. Fa mesos, poden disfrutar-la a l’article, vaig donar amb una imatge del lloc, amb una publicitat de rètols Roura sense el gran ídol de saviesa, perquè diem que és un mussol, però a saber si és una òliba, remet a Minerva i ens combina una espècie d’aquelarre filosòfic amb l’autor de l’Atlàntida i els deliris d’Antoni Gaudí. Mai ho sabrem. Vaig escriure a l’empresa i em retornaren el correu. Haurien d’actualizar-lo.
La imatge ensuma als anys seixanta. És de nit, deuria fer fred i els carrers són deserts, com és habitual a Barcelona al llarg de la setmana, quan a partir de mitjanit divises l’horitzó i donar amb ànimes es torna quimèric.
Anem una mica més al gra. Rètols Roura tenia la seva seu al carrer València 346, molt a prop de l’edifici amb una façana centrada al seu lateral. L’empresa, d’origen familiar, féu fortuna i fins i tot els magatzems Sears, aleshores adjacents a l’edifici Winterthur de Francesc Macià, li encarregaren la manufactura de la seva identitat corporativa.
Però ha passat el temps, i la desagradable veritat treu el cap, que diria Jaime Gil de Biedma. No, envellir, morir, no és pas l’únic argument de l’obra. Tot canvi, res roman, mai ens banyem dues vegades al mateix riu. Prou. Amb l’esclat olímpic ens transformàrem i desaparegueren els cartells de les acadèmies de mecanografia. La vida dels altres, el film, es traslladà de mica en mica a l’estúpida acceptació de control per part de tots nosaltres. Els espies, o gairebé, es tornaren prescindibles i també els neons publicitaris, per allò de no ser invasius. Fins i tot ara les campanyes electorals es nodreixen menys de banderetes amb els rostres dels candidats, doncs són ridícules i a ningú l’importa veure la cara d’aquells senyors, perquè sí, tots són homes, el que no deixa de ser simptomàtic malgrat tant 8M i feminismes.
Bé, avui m’estic anant massa per les branques. L’adéu a un model urbà i el naixement d’un altre marcà la defunció pràctica del mussol de passeig de Sant Joan amb Diagonal. Als anys noranta deixà d’astorar al personal amb el seu màgic poder i semblà caure a l’imminent col·lapse del seu carisma. Com hem dit es salvà al darrer minut, com si hagués marcat el gol d’Iniesta contra el Chelsea. Mai guanyarà la copa d’Europa, això de la Champions té menys glamour, però al menys toleraren la seva existència, i ja és prou.
Podeu admirar-lo. Us ho agrairà. És maco veure’l des la seva part posterior, i saber-lo coronat a la seva cúspide em relaxa. El dia que no hi sigui ploraré desconsolat perquè ens hauran assassinat una mica a tots. Potser l’Ajuntament, el que mai llegeix aquests articles, hauria de preocupar-se per a informar-nos dels ets i uts del bitxo volador, així coneixeríem quan aparegué a la nostra superfície, perquè una cosa és indultar-lo i una de ben diferent fer-ho per a reincidir, com sempre, al descuit del patrimoni.
Catalunya Plural, 2024 
