L’aprovació de la Directiva Europea sobre Copyright ha estat una volta més de les clavilles amb les quals es pretén emmanillar l’hegemonia que Internet està adquirint per sobre dels mitjans de masses convencionals. Segons l’artícle 13 d’aquesta directiva les grans plataformes de la xarxa hauran d’implementar filtres de continguts que comprovin si els materials que es pugen a elles estan subjectes a drets d’autor, i si és així i no disposen de permís seran automàticament bloquejats.
Mariya Gabriel, Comissària d’Economia i Societat Digital ha lloat “els efectes positius que això tindrà pels creadors”, tal com si s’adrecés a una audiència d’escolars de primària; paral·lelament, l’editor espanyol Jordi Herralde -sense relació amb el que hem explicat fins ara- deia en una roda de premsa, amb tota la sinceritat del món, que “cap ministre ni cap govern s’ha interessat per combatre la pirateria”.
Els autors i els ses drets són un simple alibi en aquesta acció legislativa, com bé sabem a Espanya, on la societat del ram ha fet de paraigües per a tota mena de corrupteles, en lloc d’agent defensor dels creadors. En realitat, d’alló del que s’està tractant amb aquesta directiva europea és una cosa tan senzilla com terrible: el pànic al canvi que duen unes transformacions que són un veritable tsunami civilitzacional, i en aquest marc, el recel i fins i tot la por a Internet.
Els internautes més veterans de per aquí recordaran el projecte Quaero, que havia de ser un motor de cerca europeu alternatiu a Google. L’acord per a desenvolupar-lo va ser anunciat ni més ni menys que per el president francès Jacques Chirac i el president alemany de l’época, Gerhard Schröder, amb motiu del consell de ministres francoalemany de Reims, l’abril de 2005. Del projecte, el cercador i de la capacitat transeuropea de competitivitat i cooperació en tecnologia de la comunicació mai no se’n va saber res més.
Quaero, que havia de ser un èxit com ho ha estat la cadena televisiva cultural francoalemanya Arte, dorm la son dels cercadors vençuts com ara Altavista, Magellan, Lycos i Excite, sense esmentar Yahoo, que van amenitzar les nostres primeres passes per la xarxa. Si volem anar més enllà de les paraules i les bones intencions, incloses les de la protecció dels autors europeus, ens cal recordar aquest fet innegable.
Por descomptat, les grans corporacions de la xarxa, començant per Google i Facebook, han de reconèixer que són alguna cosa més que simples intermediaris aparentement neutres. Són molt més: empreses de comunicació que han de fer front a les seves responsabilitats com a tals. Si Facebook ha canviat la manera de difondre informació, Google ho ha fet amb el negoci publicitari, fins al punt que es pot dir que constitueix el primer negoci de publicitat del món.
Drets d’autor o monopoli informatiu?
Les legislacions han de posar fre a les tendències monopolístiques i fer assumir la responsabilitat en l’administració del dret democràtic a la informació, però no han d’obstaculitzar el desenvolupament de les tecnologies comunicacionals ni l’aparició de noves formes de negoci al seu voltant. I és aquí on neix el pecat original europeu, que no només indueix estats d’ànim que desemboquen en brexits o nacionalpopulismes sinó que esmorteeix la capacitat innovadora en el continent. En el moment que es projectava el fracassat Quaero els investigadors de la xarxa en aquell moment van advertir que era mala cosa posicionar-se d’entrada contra les activitats anglosaxones: no era menys sinó més, el necessari. Al final tot va quedar en res.
Ara passarà el mateix. No hi haurà més protecció de drets d’autors i editors, hi haurà menys circulació d’informació i per tant de diversitat d’opcions, menys llibertat per als internautes i menys opcions per a una limitació real i no simulada dels abusos de les grans companyies de la xarxa. El pecat original europeu i del progressisme continental és el reglamentisme i la institucionalització d’allò que ha de ser lliure.
Creuen els interessats per la comunicació d’arrel progressista que l’audiovisual, per exemple, es governa mitjançant consells estatals, comissions de control parlamentari i consells d’administració, quan aquests organismes acaben essent pervertits i neutralitzats pels mateixos partits i les seves servituds financeres; creuen els intel·lectuals que el periodisme independent s’obté a base de cullerades soperes d’oli de fetge de bacallà deontològic.
Són ganes de viure enganyats: el tsunami civilitzacional que comencem a viure passa per la comunicació i ens esperen sorpreses i ensurts com una casa de pagès que no podrem encarar ni amb directives ni reglaments, perquè desconeixem la veritable naturalesa i abast d’aquest canvi. El que sí que sabem i ens neguem a acceptar és que l’única sortida possible tindrà que veure amb la creativitat i el desfermament de forces innovadores que ara com ara són ben lluny de les cancelleries i dels organismes supracomunitaris.
Tornem al seny. L’enorme èxit i impacte d’internet ha estat degut a una de les seves qualitats fundacionals: la xarxa no tenia un ús predeterminat, la seva arquitectura va renunciar a avançar-se a l’ús que se’n podria fer d’ella. Aixó va representar l’alliberament d’un potencial creatiu que no era fruit de la simple tecnologia sinó que residí¡ia en el cor mateix de la societat i en les ments humanes. Tot intent de cnstrenyir aquest potencial acaba en la reducció de posibilitats per a l’usuari. La lògica industrial era avançar resultats, intentar extreure quines són les necessitats del mercat, dissenyar un producte, fabricar-lo i mirar d’encertar amb tot plegat. La lògica de la societat xarxa és precisament la contrària, la millor xarxa és la que té menys serveis predissenyats, cal avançar el menor nombre de característiques possible. I tot el que resta es desprèn d’aquest principi.
Aquest és el problema que Europa té amb la comunicació, que ni comprèn com és en l’actualitat i com será en el temps a venir. I senzillament no pot permetre’s aixó, i encara menys exorcitzar el futur amb espantalls legalistes.
Catalunya Plural, 2024 
