“Em van amenaçar amb una grapadora. Però jo creia que era una pistola…tenien unes bones tècniques de tortura”, diu un home, que voreja els setanta anys, agafat a un micròfon que esdevé una eina per a l’empoderament i l’alliberació. Una trentena de persones l’escolten, en silenci. Alguns aplaudeixen mentre una altra persona li pren el relleu i explica que a un company “li van fotre dos trets i el van tirar per una finestra. Va estar 19 dies en coma. Ens hauríem de sentir orgullosos d’explicar el que va passar en aquest edifici”, conclou.
Aquestes veus que ressonen al vespre al mig de la Via Laietana recorden els horrors de la comissaria que s’emplaçava al número 43 d’aquesta via i que va ser un dels principals nuclis de la tortura en tems de Franco a Barcelona. A la lluita per la llibertat política ara se li suma la lluita per la reivindicació de la memòria, un bé que no és fàcil d’assolir ni consolidar. I és que, només 48 hores després que l’Ajuntament de Barcelona col·loqués una placa recordant les víctimes d’aquell espai de tortura, un “grupuscle ultra” va reivindicar haver cremat el faristol.
Les flames van esborrar el text, però no van poder esborrar la memòria. 43 clavells rojos van cobrir el plàstic i el metacrilat fos, mentre els assistents asseguraven que “la tornarem a col·locar. Els cops que faci falta. Amb totes les persones que han mort, és una qüestió de cultura democràtica”. I és que aquesta comissaria, que va entrar en funcionament el 1929 com a Jefatura Provincial de Policia, es va convertir el 1941 en la seu de la Brigada Político Social, la policia secreta franquista.
Les tortures d’aquest edifici són recordades encara pels barcelonins més veterans. Sovint, aquestes són indissociables del nom dels germans Creix, policies amb els que s’identifiquen les pallisses que els presos polítics patien en aquestes dependències. De fet, un dels germans, Antonio Juan, va ser l’únic torturador represaliat. Però aquest càstig, que es va donar al 1974 en forma d’expedient, a la Transició va traduir-se en el petit dels Creix segellant passaports a l’Aeroport d’El Prat.
Negacionisme a la institució
“Els edificis de la Gestapo a Alemanya s’han convertit en memorials. Hauria de passar el mateix amb aquest edifici, d’on la policia hauria de sortir voluntàriament per la seva pròpia dignitat. Hem de convertir això en un espai cívic”, va expressar un altre dels assistents a la commemoració del faristol atacat. I és que tot i les evidències de la Jefatura com a espai de tortures, no falten les veus que neguen aquests fets.
Una d’aquestes veus va ser la del Sindicat Unificat de Policia (SUP) que va criticar la col·locació de la placa informatives de les tortures i va demanar l’alcaldessa Ada Colau que la retirés. “Suposa un atemptat contra la convivència, la estigmatització del col·lectiu de policies nacionals, molts d’ells catalans i, per sobre del 70%, nascuts en democràcia”. El sindicat considerà que la placa és “partidista” i criticà “la impunitat d’iniciatives d’instàncies oficials gestionades per polítics separatistes” i denuncià, aprofitant l’avinentesa, “els atacs de l’independentisme català cap a la Policia Nacional, en aquest cas, des del mateix Ajuntament de Barcelona”.
Hoy @G_Pisarello ha colocado una placa ofensiva frente a la comisaría de @policia en Vía Layetana denominándola sede de la represión ante la mirada atónita de los @policia que se juegan su vida a diario para proteger nuestra seguridad y defender nuestra libertad. pic.twitter.com/iXjD7t8vrT
— Carina Mejías (@CarinaMejias) 26 de març de 2019
Així, aquestes queixes del sindicat de policies prenien un tint polític, però va ser Carina Mejías, que fou candidata a l’alcalida de Barcelona per Ciutadans, la que va augmentar l’abast del debat i la polèmica, titllant d’”ofensiva” la placa, segons ella, per “denominar seu de la represió davant la mirada atònita de la policia, que es juga la vida per protegir la nostra seguretat i defensar la nostra llibertat”. Considerar un memorial històric com a ofensa suposa negar allò que es reivindica. I davant aquesta negació d’un passat dictatorial la ciutadania va prendre la veu, creant el hashtag #CuentaseloAMejias.
Milers de tuits van innundar les xarxes amb testimonis, en primera o tercera persona, explicant tortures patides en aquella comissaria. Casos de pallisses o tortura psicològica es barrejaven amb els records d’aquells més joves que relaten els crits que s’escolaven per entre les portes i finestres d’aquell edifici que encara els provoca esgarrifances.
Commouen els testimonis de la brutalitat franquista que el tuit insultant de Carina Mejías està fent aflorar.
Una raó més per complir ja els acords de Congrés i Parlament i convertir l’edifici de Via Laietana en un espai veïnal de memòria democràtica a BCN.#CuentaseloAMejias pic.twitter.com/b5LUSBooP7
— Gerardo Pisarello (@G_Pisarello) 27 de març de 2019
Memòria silenciada
L’Ateneu Memòria Popular va denunciar la “banalització, expressada per alguns representants polítics, de la violència d’Estat exercida pels agents de la policia franquista”, en referència a les declaracions de Mejías. Però les declaracions de la de Ciutadans només són la darrera mostra de tota una llista d’impediments a la memòria històrica. Des de les fosses comunes encara no destapades, fins a la polèmica de l’exhumació de Franco, passant pels impediments a la reconciliació amb espais que simbolitzen la tortura i la repressió.
I és que centres com Via Laietana 43 n’hi ha molts. Un dels més destacats és l’actual Parador de León, un hotel turístic antigament anomenat com a Convento de San Marcos, que va ser hospital, presó i camp de concentració. El parador està anunciat a Booking, que en cap moment no menciona el passat de l’edifici. Ans al contrari: el cas va sortir a la llum el 2014, quan un turista alemany va veure una petita placa informativa i, en assabentar-se que la seva habitació havia estat una cel·la de tortura, va reclamar a la plataforma turística. Aquesta, en lloc d’actualitzar la descripció, va preferir mantenir el silenci i indemnitzar el turista amb més de 300 euros. El turista va decidir donar aquesta quantia a l’Ateneu Memòria Popular, mentre Booking silenciava la història.
Aquest silenci, però, pot ser contraproduent. Quan surten a la llum situacions com la del convent de San Marcos, o actes de vandalisme com els del faristol de Via Laietana, “fan encara més propaganda d’allò que volen amagar”, opina Carles Valleio, membre de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme. I és que, segons Rosa Sans, Vicepresidenta de l’Ateneu, en aquests moments d’auge de l’extrema dreta i el neofeixisme, cal “més que mai recuperar la memòria popular. Perquè sense passat no hi ha futur”.
Catalunya Plural, 2024 
