Estimat Trànsfuga, tot i que hem coincidit alguns cops, tu no em coneixes pas. Sóc un simple militant anònim d’aquells que la primera nit de campanya enganxa cartells, mirant el rellotge ja que al matí següent sonarà el despertador ben d’hora. Algú que simplement creu en la política com una eina per interpretar la realitat i transformar-la, sense esperar un benefici personal a canvi.
Recordo escoltar des de la darrera fila d’un míting els teus apassionats discursos sobre la regeneració de la nova política, els moviments socials i els principis ètics del 15M. Fins i tot – ves quines coses – em vénen a la memòria dures crítiques envers les sigles per les que ara et presentaràs en uns pròxims comicis. Creies llavors en el que deies, o ens has estat enganyant des del primer moment? Algú t’escrivia els discursos i tu els interpretaves com un mer actor del mètode? O simplement sempre has seguit la moda ideològica que era hegemònica de cada moment, adaptant-te al color del paisatge com un camaleó espantat?
Dius que marxes perquè has tingut una sobtada revelació mística, com la de Sant Pau de camí a Damasc. Òbviament hom pot evolucionar i canviar d’ideologia, faltaria més. Com a materialista històric sempre he cregut que si la realitat canvia, han de variar les anàlisis i estratègies amb que ens hi enfrontem. Les ideologies també caduquen, no té cap sentit aferrar-se a dogmes obsolets si aquests no ens serveixen per interpretar o canviar el present. Però, ves quina casualitat! Els teus nous principis coincideixen just amb els d’un partit que t’acaba d’oferir una cadira on seguir cobrant de les institucions uns anys més, sense haver-te de buscar la vida en la dura precarietat del mercat laboral. Ja em disculparàs si em reservo els meus dubtes sobre la sinceritat de la conversió, oi?
És una pena que aquestes diferències ideològiques insalvables no les arribessis a comentar mai dins les estructures democràtiques col·lectives del partit que et va posar a les institucions, ja que debatre amb mediocres militants de base, sense lloc a dubte, és un fangar impropi d’algú del teu estatus. No crec que els partits hagin de ser sectes verticals amb una cega obediència al líder, com el centralisme democràtic leninista de la URSS. I, de fet, jo tinc moltes divergències amb els dirigents que em diuen representar – com tu fins no fa gaire- per això ho critico allà on pertoca i sempre intento que el partit faci allò que jo penso, mai a l’inrevés.
Ara dius que t’has fet un partit a mida, on només en formes part tu. Sense executives, assemblees, congressos o consells nacionals a qui haver de donar explicacions dels teus actes i posicionaments. Segurament deus somiar amb un sistema electoral com el nord-americà, amb circumscripcions unipersonals on prima l’individualisme sobre qualsevol estructura col·lectiva, on els ciutadans són relegats a ser mers clubs de fans i la seva participació es limita a l’aplaudiment i el retuit. Però es que resulta que a les eleccions Catalunya, on tu et vas presentar, els electors estan obligats, per bé o per mal, a atorgar la confiança a un pack inseparable d’un conjunt de persones, ordenades prèviament en una llista. Els votants confien en unes sigles i unes idees; alguns com a molt saben qui és el cap del llista, ja que surt al cartell, i gràcies. Mai ningú no et va votar a tu directament. Ni tan sols en unes primaries, per cert.
Molta sort en el teu nou projecte, una llista “Frankenstein” formada per les deixalles reciclades d’altres partits de tota mena, on conviureu alegrement democratacristians conservadors, economistes convergents neoliberals, socialdemòcrates i comunistes nostàlgics dels plans quinquennals. Quins objectius comuns us uneixen, més enllà de repartir-vos les cadires? Aquesta transversalitat apolítica, inodora, incolora i insípida era la nova política? Amb ells no tindràs cap diferència ideològica insalvable? No et sorprengui que qualsevol dia pengem el cartell de “no s’admeten devolucions” a la porta, no fos cas.
És una pena que no hagis conegut mai el que és militar per la mera il·lusió en un projecte comú. No saps el que et perds en la militància voluntària de barri, repartint octavetes a peu de carrer, parlant amb els veïns, acompanyat només per la camaraderia d’uns companys amb qui hem viscut amargues derrotes i eufòriques nits electorals. Tot i que, de ben segur, els escons i els platós de televisió són molt més còmodes que les cadires de plàstic de la meva agrupació local.
Catalunya Plural, 2024 
