El recent informe d’Intermón Oxfam Desigualtat 1 – Igualtat d’oportunitats 0: la immobilitat social i la condemna de la pobresa ens diu que aquesta i la desigualtat són avui més grans que fa onze anys, quan va començar la crisi econòmica. La recuperació econòmica només ha estat per a alguns i el risc de pobresa ha augmentat notablement. Els rics són més rics (va augmentar la seva riquesa un 12% en l’últim any) i els pobres són cada vegada més i més pobres.
A més, l’informe constata que la pobresa s’hereta, cosa que també indicava l’últim informe FOESSA, elaborat per Càritas: més del 80% dels fills de famílies pobres seran també pobres. A més, s’ha produït un efecte de desclassament de part de la població: una de cada sis famílies de classe mitjana, que amb la crisi va caure en situació d’atur i exclusió social, no ha estat capaç de sortir d’aquesta situació.
Segons El Confidencial (20-1-19), el 18% de la població a Espanya pateix exclusió social i, aproximadament, 8,6 milions de persones tenen dificultats serioses per a, per exemple, portar els nens al cinema o menjar vedella a lloc de pollastre. La realitat és encara més dura per als 4,5 milions que estan en situació de pobresa severa, un 40% més que fa deu anys.
Aquestes dades ens porten a pensar seriosament en molts dels discursos dominants sobre el sistema escolar i en la funció que juga en la reproducció de les desigualtats o en l’obertura de vies per combatre-les. En la dinàmica de la societat del rendiment en què ens trobem, quan s’analitzen les causes del fracàs escolar, és freqüent escoltar la mateixa cantarella que culpabilitza l’alumnat per no esforçar-se prou en l’escola o per no ser prou intel·ligents per assolir el èxit.
El problema afegit és que molts dels que no fracassen escolarment aconsegueixen títols universitaris, saben idiomes, etc. però també han entrat a formar part de la classe precària, sovint, fent treballs de molta menor qualificació que la que posseeixen i amb sous de misèria. A aquests també se’ls acusa de no esforçar-prou en el mercat laboral per buscar un millor treball, tot i que es van esforçar en el seu pas pel sistema educatiu. Això no contradiu les dades que ens indiquen que els que tenen estudis universitaris troben feina abans i en millors condicions que els que es van quedar a mig camí en el seu pas pel sistema educatiu.
Conec moltes persones que viuen aquestes situacions amb una gran frustració, sentiment de culpabilitat i amb la profunda impressió d’haver estat enganyades. Les promeses d'”estudia per ser alguna cosa a la vida”, “si no t’esforces no seràs res” o “et servirà en el futur” formen part del gran engany d’una societat profundament classista, que ens oculta la realitat creada perquè uns triomfin sempre i altres siguin els grans perdedors del sistema. Aquesta és una realitat de la qual és difícil sortir. Segons els informes esmentats, és com una maledicció el néixer en una o altra classe social, en una situació de riquesa econòmica i cultural o en un món de marginació, precarietat o exclusió.
L’escola, què diu de tot això? Res. Bé, no. Sí et diu que l’escola t’ofereix les mateixes oportunitats que als altres si t’esforces prou. És l’element més utilitzat pel poder per seguir ocultant i reproduint la realitat d’injustícia social radical d’aquesta societat. El missatge és que et segueixis esforçant perquè, si no ho fas, no arribaràs enlloc. A més, et diu que ho facis tu sol perquè, si ho fas amb altres, és possible que s’aprofitin del teu esforç i et treguin les oportunitats. Si t’esforces i no funciona, sempre pots buscar-te la vida en altres països que t’ofereixin noves oportunitats.
De la mateixa manera, has d’esforçar per ser un bon emprenedor i empresari de tu mateix i explotar-te al màxim per poder tirar endavant en una economia de voltors carronyers que competeixen, també, en l’explotació d’altres. L’escola amaga que la desigualtat social és de partida i que quan s’accedeix a ella determina en gran mesura el teu futur. No existeix la igualtat d’oportunitats, sinó una falsa meritocràcia en la qual solen perdre els mateixos, perquè parteixen de posicions de desavantatge que el sistema no aconsegueix superar. Per això és també necessari desmitificar la tan venuda “igualtat d’oportunitats” que l’escola diu oferir.
Aquesta és impossible mentre no es doni un profund canvi social en què es cobreixin totes les necessitats de totes les famílies que avui es troben en situació de desavantatge social. Per això, parlar d’aquest tema amb la frivolitat que se sol fer és carregar a les esquenes de l’escola alguna cosa impossible de complir.
Llavors, esforçar-te per a què? Per a qui? A la primera pregunta podem dir, dins de la lògica dominant, que cal esforçar-se per adquirir el màxim valor en el mercat laboral; perquè, amb una major formació, puguis competir en una millor posició en la qual el capital tregui més plusvàlua en la societat del rendiment; per a ser més útil al sistema, sobretot si has après i t’has esforçat a ser creatiu i innovador.
A la segona pregunta no solem respondre perquè ens han fet creure que l’esforç reverteix en nosaltres mateixos, en el nostre propi benefici. Se’ns sol amagar que el màxim benefici del nostre esforç en l’economia de mercat capitalista és per als amos dels mitjans de producció i consum. Ens esforcem per servir a un poder cada vegada més difús, on els rics i els explotadors estan cada vegada més lluny i ocults dels pobres i els oprimits, que són els que rendibilitzen al seu servei el treball individual i col·lectiu de la majoria de la humanitat. Són ells els que diuen amb els fets que cada vegada hi ha una part més gran de persones descartables, sobrants i inútils per al sistema. Són els que es queden fora del mercat laboral, fora de la producció i el consum perquè són insolvents, no aporten ‘utilitat’ i són una xacra pel creixement econòmic i el desenvolupament de la societat.
Per tot això, em sembla necessari canviar radicalment el discrus dominant de la ‘cultura de l’esforç’ al sistema educatiu. Aquesta cultura ens prepara per a ser esclaus submisos al poder, fent-nos creure que ens esforcem per a nosaltres mateixos. Per això crea tanta frustració, culpabilitat i patiment. Ningú no diu que no sigui necessari esforçar-se en el viure quotidià i, per suposat també a l’escola. Però hi ha un esforç que ens porta a ser dominats, és el que ens prediquen i ens imposen. I un altre per a ser lliures amb els altres sent i vivint el que volem viure, a una soccietat radicalment diferent a aquesta.
Si és un esforç per poder ser nosaltres mateixes, per desenvolupar les nostres capacitats al màxim, la nostra curiositat insaciable, les nostres inquietuds, la nostra dimensió crítica i creativa, per aprendre a conviure, a cooperar, a compartir, a sortir del nostre ego, a tenir cura de la vida i cuidar-nos, a empatitzar, a apassionar-se per saber i conèixer, per ser justos, igualitaris i fraterns, llavors sí val la pena aquest treball, perquè ens produirà una gran satisfacció personal i col·lectiva. No estarà basat en el triomf sobre els altres, sinó en la recerca col·lectiva de l’equitat, la justícia i la vida bona per a tots i totes.
Aquest és l’esforç que cal demanar a tots els que formem part de la comunitat educativa, no només a l’alumnat, com se sol fer. Ens queda molt camí per recórrer, però podem fer-ho si ens ho proposem. És l’esforç inclusiu, individual i col·lectiu, per caminar cap al compliment del dret a l’educació buscant l’èxit de tots. És el canvi de mirada que a tots ens vindria bé fer sobre la tan grapejada “cultura de l’esforç” a l’escola.
Aquest esforç, profundament motivat en cada persona, val la pena. Porta amb si grans esforços i una sòlida voluntat d’aconseguir metes que ens facin créixer amb els altres en els processos d’humanització progressiva de totes i cadascuna de les persones. És l’esforç que l’escola pública que volem hauria de promoure. Aquesta és la “cultura de l’esforç” que proposem, perquè volem viure d’una altra manera radicalment diferent a la que ens imposen. És l’esforç dels que volem ser lliures, per poder desenvolupar totes les nostres potencialitats i capacitats en la incertesa compartida del viure quotidià.
Catalunya Plural, 2024 
