No es deixin despistar pel títol. Com en el seu habitual joc de paraules, el director argentí Mariano Llinás ens ho va suggerir ell mateix. I és una porta d’entrada com d’altres a aquest article. Que no és convencional, com tampoc ho és el seu entrevistat ni la pel·lícula de gaire bé catorze hores La flor. Sí, han escoltat bé, catorze hores que a França de forma excepcional s’ha estrenat en quatre parts i que és el retrat a través de sis episodis i infinitat d’històries de les seves quatre protagonistes: Elisa Carricajo, Valeria Correa, Pilar Gamboa i Laura Paredes. Rodada durant deu anys gràcies al col·lectiu El Pampero Cine, on tots els membres es van intercanviant les responsabilitats en funció del projecte, és un exemple de treball artesanal i cooperatiu en què el temps i les pressions financeres no exerceixen de frens a la creativitat. I el resultat és fascinant, res a veure amb un exercici d’estil o purament conceptual. Sinó en realitat un plaer per a l’espectador com tota la història del cinema encabida dins, però inventant coses noves que converteixen en anecdòtiques la majoria de sèries de televisió. Perquè de sèries de televisió, de Netflix, de l’àurea cinematogràfica, de festivals i mitjans de difusió va i s’enfronta aquesta llarga entrevista. Realitzada en el marc del passat festival Cinélatino de Tolosa de Llenguadoc, on Llinás oficiava de membre del jurat.
Mariano Llinás (Buenos Aires, 1975) té la particularitat de descendir d’avantpassats, en part, catalans. El seu avi patern ho era i, d’aquí ve, el cognom Llinás. El seu pare, Julio Llinás, va morir l’agost passat a Buenos Aires als 89 anys després d’haver estat un poeta surrealista, novel·lista, crític d’art i publicista a l’Argentina. I d’haver residit als anys cinquanta a París. La conversa comença per aquí, i ràpidament apareix el personatge de Salvador Dalí. Llinás no coneix bé l’Empordà, però recorda les estrambòtiques històries que li explicava el seu pare sobre la seva trobada amb Dalí: plàtans tirats a terra després de menjar-se’ls, exhibició de les seves banyes de rinoceront… Haguéssim pogut continuar per aquest camí llarga estona, però jo estic a mitges de La flor (n’he vist les dues primeres parts) i em disposo a veure a Tolosa les seves dues anteriors pel·lícules (Balnearios, hora i mitja, i Historias extraordinarias, quatre hores) i l’ocasió és ideal per esplaiar-se sobre el seu cinema amb aquest incansable i sardònic bonaerense.
“Jo creia que ja ens trobàvem a l’entrevista”.
Si, sí. Jo ja fa estona que estic gravant.
És molt més interessant parlar d’aquests temes que de la pel·lícula. No hi ha molt més a dir. Però el que vostè digui.
Només he pogut veure, de moment, la meitat de La flor. Però veuré aquí a Cinélatino les teves dues pel·lícules anteriors i tinc la sort de viure en aquest país per veure en la seva integritat La flor en sales comercials.
Si visqués a Madrid, es projecta cada cert temps. A la Cineteca (Matadero), tenim un acord pel qual es dona cada estació (1ª part, finals de novembre passat). Jo mateix vaig anunciar com a Pampero Cine a Twitter la projecció de primavera.
I a Barcelona?
A Barcelona, es va donar una vegada amb alguns problemes en un cinema del qual no me’n recordo el seu nom (Zumzeig, finals de novembre). És un cinema molt petit… A Espanya, s’ha anat projectant de forma itinerant. Aquí, a França, es fa amb la distribució a l’antiga. A Espanya s’ha anat veient, excepte al sud. No els hi interessa el més mínim les meves pel·lícules, sigui a Sevilla o a Cadis. I a mi m’encantaria d’anar-hi.
I al nord?
A San Sebastià, al centre Tabakalera (finals de novembre)… I Bilbao és la gran capital de ‘La flor’! A Bilbao vam fer una cosa inèdita. Perquè vam obrir el festival Zinebi (principis de novembre) amb una espècie de representació dels orígens de ‘La flor’: la pel·lícula que havíem imaginat abans i que ocorria a l’espai. Hi van anar les noies i van aparèixer vestides d’astronautes. I no entenc per què no en vam sortir amb quitrà i plomes. Com aquesta figura de ‘Lucky Luke’, en què el treuen del poble amb una biga banyats en quitrà i plomes. Van tenir la discreció de no fer-ho. Va ser un gran esdeveniment, una mica escandalós.
Catalunya Plural, 2024 
