Són nombroses les publicacions acadèmiques i de divulgació que han situat la meta de la felicitat com una evident aspiració del desig de poder viure dignament. Encara que amb certa distància, aquesta agosarada persecució em recorda a l’aspiració a la perfecció i a la santedat en la cultura dominada pel pensament i l’ascètica cristiana d’altres temps. Ara, en els models de vida que se’ns proposen, s’uneixen felicitat, èxit, enriquiment, poder, tenir sense límits i excel·lència com anhels suposadament compartits. I se’ns planteja com el gran deure de la vida i el seu objectiu. Aquesta consideració de l’obligació de ser feliços com a solució als problemes humans, va des d’experts de l’anomenada psicologia positiva, als xarlatans de l’autoajuda i totes les seves publicacions. “La felicitat és el trending topic del segle XXI “( ‘El negoci de la felicitat, el frau del segle XXI’, José Durán en El Salto, nº 24). Aquest objectiu està sent assumit també per institucions i governs que estan passant de mesurar el PIB a mesurar els imaginaris índexs de felicitat.
Ens mostra la necessitat que visquem feliços individualment a la feina, en la competitivitat i en la recerca del màxim rendiment i els millors resultats, connectant la relació mercantil i els desitjos. Ens diu que “les empreses s’adonen que la infelicitat, la depressió, són problemes gravíssims … Per això el que la narrativa empresarial ens ven és que l’únic lloc on serem feliços és a la feina”. Avui se’ns proposa ser feliços com a resposta a les inclemències del viure en la societat del rendiment i la precarietat.
Quina relació se sol establir entre felicitat i educació? Avui tenim a gala, en molts àmbits de la societat, que l’objectiu de l’educació és que els nostres fills siguin feliços a l’escola i per a això hem de crear una escola feliç. Pel que veiem, en una part important, l’escola i l’educació s’estan contagiant d’aquest imaginari, potenciador de l’aspiració a una falsa vida feliç. No és aquesta l’aspiració de les famílies classemitjanistes que volen una educació i una escola en la qual les seves criatures siguin felices amb els seus “iguals” sense contaminar-se amb els “diferents”? Per què l’escola s’està contagiant de l’esperit del capitalisme afectiu, que ens imposa el deure de ser feliços per a un rendiment i uns resultats que ens facin més competitius en el posterior mercat laboral? És una realitat que l’escola va entrant en el joc del negoci de la felicitat a qualsevol preu?
On queda el sofriment de les víctimes d’aquesta societat radicalment injusta en un sistema educatiu que pretén la felicitat dels triomfadors i reeixits per sobre de tot? Jo no vull aquesta felicitat ingènua i egoista. Sabem que la vida és bella i és dura, és alegre i trista, és generosa i lladre, és plaent i dolorosa, és gratuïta i costosa. L’acostament a la felicitat, també a l’escola, és un camí d’infelicitat. No podem sentir-nos feliços mentre hi ha patiment al nostre voltant i en el nostre món. Podem aprendre, i és un dels objectius d’una educació humanitzada i humanitzadora, la infelicitat com a camí a transitar en la recerca de la felicitat: conèixer i experimentar els límits i el misteri de la vida. No obstant això, el dret a ser feliç és necessari construir-lo també en l’aprenentatge de la vida que volem i podem viure junts.
Com cuidar el que per a molts de nosaltres són les veritables fonts de l’acostament a l’alegria i a la felicitat de viure plenament: la coherència, el domini d’un mateix, vèncer la por, conèixer-se dialogant amb un mateix, tenir en compte els altres i dialogar amb ells per integrar-los en el nostre propi ésser reconeixent la seva singularitat, el seu dolor, la seva alegria, el seu creixement, la seva vulnerabilitat i la nostra, saber que som natura, estimar a la calidesa de la quotidianitat sense prejudici sabent de les pròpies debilitats.
Es tracta de ser una mica més feliços sent millors persones i millors ciutadans, de fer un món més just i més habitable per a tothom. Descriguem el mapa afectiu necessari que possibiliti l’expressió de la creativitat, les emocions, la imaginació per a una educació i una vida més humanitzades. Perquè millorar l’educació també és aspirar a la felicitat conscient, traient-la de la indiferència que significa el menyspreu i l’oblit de l’altre, compartint les pròpies limitacions i les connexions que ens fan realment humans.
Catalunya Plural, 2024 
