Tots els que hem compartit amistat, professió i experiències amb Carlos Pérez de Rozas hem descobert que formem part d’un club molt gran. I hem descobert també que la història de cadascun de nosaltres amb el Carlos era única. Ho va explicar Concita de Gregorio, exdirectora de L’Unità i ara columnista de La Repubblica: “Carlos feia que et sentissis especial perquè tenia una amistat individual per cadascun de nosaltres”.
Així ho reflecteixen els nombrosos articles que s’han publicat sobre ell. En conjunt conformen, no només un homenatge, sinó una peça ‘colossal’, ‘magnífica’, ‘gran, gran, gran’, que diria el Carlos, per reivindicar la bondat i una manera d’entendre l’exercici del periodisme. Junts constituirien un ‘meravellós’ llibre per conservar el mestratge del Carlos, la seva última gran classe.
Emilio Pérez de Rozas, el seu germà, es lamentava que el Carlos no pogués llegir-los, que no pogués sentir el reconeixement col·lectiu en què es va convertir el funeral. I en pocs casos aquesta sensació ha estat més compartida. Cada amic li havia declarat que era un personatge ‘magnífic’. Però ni la professió ni l’acadèmia ho havien fet, tot i que Carlos Pérez de Rozas va ser clau en dos moments decisius de la història de la premsa catalana: la creació de l’innovador model d’El Periódico, l’any 1978, i la renovació, en forma i fons, de La Vanguardia, l’any 1989.
Després d’haver estat alumne d’ell i d’haver treballat junts més de trenta anys, a El Periódico i a La Vanguardia, estic convençut que la seva principal aportació al periodisme va molt més enllà de l’art, del disseny i la fotografia. Tenia una mirada i un instint únics per captar la bellesa i la força periodística de la imatge, però el seu gran mèrit estava en el fet de crear un clima positiu a les redaccions, que feia que tothom aportés el millor que tenia a l’obra col·lectiva que és un diari.
El Juanjo Caballero, parafrasejant Valdano, sempre diu que una redacció, com un equip de futbol, és un estat d’ànim. Jo hi afegiria que una bona classe també. I el Carlos va donar molts ànims a centenars d’alumnes i de redactors al llarg de la seva vida. Vaig viure la marxa del Carlos d’El Periódico, quan va anar a El País, i després de La Vanguardia. En els dos casos, el buit que va deixar en les redaccions va ser immens. Diria, sense por a exagerar, que res va ser igual a partir d’aquells dies.
El Carlos feia que l’estat d’ànim de les seves redaccions fos d’una intensa llibertat creativa, que anava més enllà de la direcció d’art. Tant que va resultar insuportablement incòmode a aquells que volien una redacció silenciada i temorosa. Així, el Carlos Pérez de Rozas, el geni que havia revolucionat els dos grans diaris de la ciutat, es va veure corregint, en una taula apartada, el suplement de Motor de La Vanguardia com a antesala del seu comiat forçós del diari.
Antonio Franco, el seu amic de l’ànima, va parlar al funeral de les “cornades” que havia sofert un “home profundament bo” com el Carlos al llarg dels anys. Perquè, des de la seva bondat, no podia concebre que a la vida, i a la professió que tant estimava, també existia la maldat. Com ja la va patir en el seu primer treball, a Destino, on intentava desxifrar els manuscrits de Josep Pla.
Els articles, i les paraules escoltades en el funeral, són una reivindicació de la bondat i el periodisme, dues paraules que haurien d’anar sempre unides. Perquè sense ètica no hi ha periodisme. Aquesta és l’última gran lliçó del Carlos Pérez de Rozas, que ens ha d’ajudar a omplir el gran buit que ens deixa. Encara que res és comparable amb la pèrdua dels qui més l’estimaven. “Hem perdut – es lamentava el seu fill, Carlos – a qui hagués estat un avi extraordinari”.
Recuperem, doncs, aquells articles que recorden la seva presència colossal entre nosaltres.
El sereno de mi vida
Emilio Pérez de Rozas – (El Periódico) No se ha ido mi hermano. Ni el esposo de Carmen. Ni el padre de Carlos. Ni el amigo de Antonio. Se ha ido el sereno de nuestras vidas, el que procuraba que no nos saliésemos de madre
Última noche con Carlos
Albert Martín – (La caverna azulgrana) Ha habido veces que te ha faltado el oxígeno, que ibas a desplomarte de tanto reír, con tus amigos le habríais manteado porque aquello era un artista desbocado y a los artistas se les aplaude
Un periodista entusiasta
Joan Tapia – (El Periódico) Carlos Pérez de Rozas inyectaba siempre optimismo en el proyecto que tenía delante
CPR
Rosa Mundet – (La Vanguardia) En la sección le llamábamos el CPR, su nombre de guerra, fue un buen jefe, uno de aquellos que disfrutan el trabajo que hacen, que lo hacen con entusiasmo y lo saben transmitir a su equipo. Sabía lo que era importante y donde poner los esfuerzos, eso es una virtud que tienen las personas que son miopes, porque sólo ven aquello esencial. Y CPR, que era miope, nos iba marcando los puntos esenciales
Tres veces difícil
Santi Nolla – (La Vanguardia) Carlos se fue después de un colosal partido de golf, un viaje sensacional y una cena fantástica, dejándonos a todos vacíos de entusiasmo. Fue un maestro del fotoperiodismo, un profesor admirado y querido por todos los alumnos que pasaron por su clases llenas de energía, diversión y enseñanzas siempre innovadoras
Grandiós
Manuel Cuyàs – (El Punt Avui) Ens vam fer amics perquè era impossible no ser amic d’en Carlos: t’abraçava, feia salts d’alegria quan et veia, s’aixecava com impulsat per una molla si estava assegut…
Se ha ido uno de los nuestros
Màrius Carol – (La Vanguardia) Cuando conocí la noticia de que Carlos nos había dejado, sentí una tristeza inmensa. Se ha ido uno de los nuestros, un personaje vital, que no borraré de mi móvil. Es una manera de mantenerlo vivo en el recuerdo
El periodista que no necesitaba escribir
Walter Oppenheimer – (El País) Carlos Pérez de Rozas, ‘Carlitos’, fue sin duda uno de los primeros fotógrafos que dieron a la profesión el salto cualitativo que les convirtió en fotoperiodistas
Muere Carlos Pérez de Rozas, diseñador de periódicos, colega desbordante en amistad
Xavier Vidal-Folch – (El País) Qué extraño. No podrá hablarnos en su propia despedida. Él, que ha enhebrado tantas veces nuestro adiós colectivo, con cariño infinito, con adjetivos maravillosos, con pasión desbordante, con complicidad íntima y fiera a hermanos, parientes, amigos, colegas
Carlos Pérez de Rozas, passió i amistat
Toni Vall – (Ara) Tenia un coneixement enciclopèdic i la capacitat per transmetre’l amb emoció
Cuando un periodista es portada
Ramon Besa – (El País) Nada resulta más descorazonador en vida que ver a Carlos Pérez de Rozas muerto, quizá porque nadie se lo imaginó nunca quieto, ni siquiera dormido; tal que fuera un periodista de película, a veces incluso de dibujos animados, o si se quiere de cómic, de aquellos que no tienen edad, siempre presentes y persuasivos, de los que no hablan ni caminan, sino que seducen y saltan para anunciar las noticias, como debe ser para honrar al mejor oficio del mundo, en palabras de Gabriel García Márquez
Quan Carlos Pérez de Rozas i Huertas Claveria es troben al cel i es pregunten “ets feliç?”
Gabriel Jaraba – (Paios Catalans) A veure si ho sé explicar sense que sembli una batalleta de l’avi cebolleta: no és (no només) que en Carlos Pérez de Rozas fos una persona alegre, entusiasta, amical, optimista i afablement respectuosa, que anava sempre amb la rialla i la broma per tal que els companys despertessin del desànim. És que si això és percebut com una singularitat, tan gran que és el que més es destaca a l’hora de fer-ne la remembrança, és que la nostra professió ha canviat molt més del que ens imaginem.
La dignitat de Carlos Pérez de Rozas, el primer represaliat per Jordi Pujol
Gabriel Jaraba – (Paios Catalans) Algú podria pensar que era un juerguista ditxaratxero, segons algun dels perfils amicals que se’n dibuixen aquests dies. Però en Carlos va protagonitzar un fet històric del qual mai no ha volgut fer ostentació: va ser la primera víctima de la repressió ideològica que Jordi Pujol va exercir a la premsa catalana quan va començar a fer d’empresari, tot i que sempre per persona interposada
Carlos Pérez de Rozas, un profesional extraordinario
Antoni Maria Piqué – (El Nacional) Tenía que ser el corazón, claro, el asesino de Carlos Pérez de Rozas. Es lo que todos evocan a raíz de su muerte cuando rergesaba a Barcelona de un viaje con Carme y unos amigos. Es un recuerdo justo. Él lo entregaba todo —se entregaba él mismo— con una pasión, energía y entusiasmo inigualables. Inolvidables
Carlos, grande, grande
Pedro Madueño – (La Vanguardia) Con él desaparece un entrañable referente de una histórica saga del fotoperiodismo catalán. Recuerdo todavía el laboratorio de los Pérez de Rozas en un piso de la Ronda Universitat. Era como el camarote de los hermanos Marx. Un laboratorio donde en verano y debido a las altas temperaturas se revelaban las copias en ropa interior y con un delantal para evitar que los químicos salpicasen la piel
Y ahora, ¿quién nos abrazará?
Antoni Puigverd – (La Vanguardia) Ha muerto Carlos Pérez de Rozas y sus amigos, en vez de llorar por él, lloran por ellos. Implícitamente, muchas de las necrológicas que se han publicado en los diarios o en las redes sociales llevan estas preguntas incorporadas: sin Carlos, ¿quién nos abrazará cuando la suerte y el éxito nos ignoren?
El periodista superlativo
Sergi Pàmies – (La Vanguardia) Los abrazos de Carlos Pérez de Rozas eran un prodigio de calidez. Tenías que prepararte para recibirlos y siempre sorprendía su capacidad de ser generoso en elogios que sus abrazados casi nunca merecían. Que se haya muerto es un error del sistema
La Mirada de Carlos Pérez de Rozas: identificar lo esencial, sin una gota de frivolidad
Natalia Rodríguez – (El Diari de Tarragona) Irrepetible. Se nos ha quedado un mundo menos interesante, más triste y hoy estamos inmensamente más solos. Hemos perdido un periodista. Cada vez quedan menos, y sin ellos, vayan preparándose para lo peor
Carlos Pérez de Rozas: generoso, apasionado, irrepetible
José A. Sorolla – (El Periódico) Era un periodista que transmitía su pasión por el oficio, tanto en la Penya 6123 y en otras reuniones de colegas, como, sobre todo, en sus clases en las diferentes universidades en las que profesó