Barcelona ha de cobrar consciència de tenir un repertori arquitectònic amb tanta varietat com per a resumir mitjançant les construccions la seva Història contemporània. Des del meu punt de vista, fàcilment refutable perquè en aquesta època tothom sap més que qui s’arrisca a escriure articles, l’etapa de la primera postguerra és de les menys estudiades malgrat ser molt detectable a determinades zones de la capital catalana.
Com sóc fill d’aquests barris descobreixo molts immobles dels anys quaranta del Guinardó al passeig de Sant Joan, quelcom totalment comprensible al trobar-se aquelles parcel·les mig buides excepte per alguna finca modernista i una sèrie de vivendes noucentistes mig eclipsades, com sempre. Les del nou ordre polític, com el bloc Clip, solen remarcar-se per façanes de totxo alternades amb elements més típics del classicisme com timpans, fronts o finestres distingides per la blancor dels seus materials, tot ben revestit de cert racionalisme, doncs els seus autores eren hereus de l’escola republicana del GATPAC.
A més a més, encara ens falta arribar al centre de les darreres setmanes, es modificaren les premisses conceptuals. Si agaféssim una màquina del temps i anéssim a la Barcelona de 1929 donaríem amb un ambient on era possible acaronar el cel als antics pobles, amb carrers tranquils i molts immobles de planta i pis en consonància amb l’auge del cooperativisme i una voluntat de no densificar la població, tendència trencada durant l’orgia edilícia del primer Franquisme, quan potser si s’imposà allò d’omplir qualsevol forat per a guanyar diners a tort i a dret i augmentar el creixement des la verticalitat i amb tots els recursos possibles, inclosos els famosos barrets visibles a molts carrers de l’Eixample i sorgits l’any 1948 per a no augmentar el lloguer dels inquilins en temps de penúria mentre es destrossava el patrimoni amb molta alegria.
L’altre sector ideal per a amplificar el parquet immobiliari fou l’upper Diagonal, amb especial predilecció per Galvany i Monterols, des la meva humil opinió el bressol de tot allò per venir, i per això és important conèixer el passat i passejar amb les antenes ben connectades per a documentar-se a posteriori a partir de la comparació d’estils i formes del planisferi.
Per a reafirmar-ho postergarem un xic més, només un xic, al protagonista d’avui per a ser més esclaridors. Quan camino per la Vila Olímpica l’entenc des d’una vessant arquitectònica com un laboratori per a comprendre un model urbanístic comprés entre el Metro, l’avinguda Icària i la de Salvador Espriu, on el repertori de firmes, solucions i immobles ensuma a experiment avalat per les autoritats.
El mateix succeí durant el Franquisme del Turó Park fins a l’església de Santa Magdalena i de la plaça de Gala Placidia fins a la via Augusta i més enllà durant bona part del Franquisme. Si visitem la pàgina de l’Institut Geogràfic de Catalunya podrem navegar pel mateix territori i percebre les seves metamorfosis. Pels volts de 1945 era erm, i això propicià una despietada cursa per a acomodar-lo a favor de les famílies dels guanyadors.
Un dels principals beneficiats fou Francesc Mitjans, a qui es considera l’artífex de l’arquitectura contemporània barcelonina junt, i això és una opinió personal, a Francesc Duran i Reynals, qui es bellugà més entre la Sagrada Família i el passeig de Gràcia.
La inauguració de Mitjans data de 1943 amb el bloc del carrer Amigó, amb la seva successió de terrasses corregudes entre mitgeres, vegetació a dojo i el camuflatge de la funcionalitat des d’intangibles pels ulls dels vianants. La diversitat de les seves eleccions és palpable a la fàbrica Costa Font del carrer Freser, readaptada a l’actualitat i destacable des la circularitat de les seves cantonades per a formar quadrícula i viabilitat de trànsit.
Al carrer Vallmajor trobem l’edifici CEISA, de 1952, un cub harmònic amb balcons correguts a ambdós frontispicis. No gaire lluny es troba la Clínica Soler i Roig, remodelada just després dels Jocs com a bloc de vivendes. Quan Mitjans, qui també té obres horribles com l’Estel d’avinguda Roma o Roma 2000, s’hi posà pensà en l’envoltori. Havia de preservar-e un arbre centenari just enfront, i per això continuà amb el seu particular cubisme, dotant a la façana d’una espectacular forma corba per a realçar el jardí davanter, insignificant després de la reforma.
El maó corrent pintat amb blanc cru contrasta amb el verd de les immediacions per a conferir molta riquesa cromàtica. La millor picada d’ull és veure’l encara com molt modern, però a tot l’entrellat hi ha una trampa. Aquestes suposades excentricitats, brillants sens cap mena de dubte, es realitzaren a l’àrea posterior a la via Augusta, territori personal i intransferible dels propietaris per a no aixecar cap tipus d’escàndol davant propostes tan trencadores. A Destino se li feia la boca aigua amb la peixera del Cercle Eqüestre, però més amunt es plantaven les bases d’una Modernitat silenciosa.
Catalunya Plural, 2024 
