Dels tres principis que regeixen les democràcies modernes -i vigents encara, en certa manera- és el de la Llibertat el que s’enarbora contínuament, per justificar que en les democràcies la sort que corre cada persona (amb drets i deures) és producte de la voluntat, habilitat i esforç personals. Així, si et va bé, t’ho atribuirem en exclusiva i si et va malament, també.
Però aquí parlem d’escola, de sistema educatiu universal i obligatori, d’un deure derivat del dret a la igualtat, que havia de ser equitatiu, crític i imparcial, perquè el dret pogués beneficiar el conjunt i a cada persona en particular.
L’escola pública i sostinguda amb fons públics no es va pensar per purificar desigualtats sinó justament per al contrari: per neutralitzar-les, pal·liar-les i poder anar superant-les i anul·lant-les. Durant un curt temps va ser així: l’escola era l’únic que podia igualar la nostra gent jove, a través dels aprenentatges i la interacció entre persones de diferents procedències i situacions personals.
El cas de les nenes, de les joves i de les dones és ben diferent: vam constituir la meitat de la població mundial i en tots els llocs del món. Serà per això que les polítiques d’igualtat entre dones i homes estan costant tant d’implantar-se i generalitzar-se a nivell formal i real? Aquest tipus d’igualtat l’afecta a tota la població -la escolaritzada també- i potser sigui aquesta una de les raons més potents que ens expliquin el seu retard i fets reaccionaris, que mostren la seva resistència per tot arreu.
L’escola és per a totes i tots i ha de redissenyar-se perquè serveixi a totes i a tots, sense desigualtat de tracte ni de condicions. Perquè fins ara els currículums no contemplen l’obra humana de les dones ni està normalitzat un llenguatge de bon tracte i justícia, que acabi amb el simbòlic que els homes posseeixen major capital de representació, autoria i presència faedora i que, per tant, són superiors.
Com que no és així fins a la data, les nenes estan derivant cada vegada més cap a sectors típicament “femenins”, relacionats amb la imatge, l’estètica, la moda, les cures, les tasques auxiliars. On es veuen triomfant gràcies a les xarxes socials. Es presenten i venen models juvenils femenins supersexualizats i amanits amb racions de “maldat” i de rivalitat, així com de violència. I que mai falti l’exaltació de la maternitat i de l’ajuda. Tot això es ven bé gràcies a sofisticades tècniques de màrqueting, que creen desitjos i expectatives assolibles o inabastables, però presentats com si fossin una meta coincident.
Almenys a l’escola haurien de tenir models múltiples de dones, presentades en els seus diversos contextos i realitzant múltiples tasques, perquè puguin mirar-se en miralls que les reflecteixin en positiu.
La coeducació és la fórmula: descobrir el sexisme i l’androcentrisme, neutralitzar-los, anomenar el món de manera justa per així compensar les desigualtats de representació i de reconeixement. No és de rebut que la igualtat segueixi sense aprendre’s a l’escola i que, per contra, la desigualtat segueixi patent (en el currículum formal) o latent (en el currículum ocult) però, en qualsevol cas, normalitzada.
Apropem la Igualtat que està esperant a l’horitzó com a objectiu, siguem agents activistes de la mateixa. La millor herència educativa que podem deixar en el present i per a futures generacions.
Catalunya Plural, 2024 
