Les lleis de la frontera

Les fronteres de la ciutat venen determinades per fils invisibles. Tots les coneixen i pocs les marquen. Mentre caminem sabem de l’accés a un altre territori, a vegades condicionat per la Història i altres cops només pels usos de la quotidianitat, sembrat per detalls insignificants, línies rectes o edificis impensables.

No soc assidu a Sants, i això comportarà escarafalls dels puristes. Des del meu punt de vista el límit d’aquest antic poble amb la Bordeta es situa a la cantonada d’Olzinelles amb Sagunt, on trobem la casa Ramon Pont, una perla racionalista; la seva construcció rebé permís municipal l’agost de 1930, i així consta a la Gaseta Municipal d’aquell mes. Una casa amb baixos i cinc pisos. La referència és precisa i freda.

Ramon Puig i Gairalt és un d’aquells arquitectes anònims amb molta importància al mapa de Barcelona malgrat ser més reconegut a l’Hospitalet. Si parlem de confins delimita un altre al Poblenou amb la casa Antonia Serra i Mas, amb la seva característica façana centralitzada al lateral per a propulsar el bloc envers una verticalitat embogida si es compara amb l’entorn, i passa el mateix al carrer Balmes, vora la Diagonal, on s’ubica la finca Pidelaserra, si es vol limes amb Gràcia tant per la seva proximitat amb la plaça Oller com per amagar l’obertura cap a un altre paradigma.

Amb tota probabilitat Puig i Gairalt no ignorava tot això, de fet la mateixa estructura de les vivendes juga aquest paper fronterer, com si després d’elevar creacions tan particulars no tingués més opcions al planisferi, un contrast encara més accentuat per la seva vessant racionalista, present a un altre mur amb la casa Joaquima Vendrell del carrer Vallhonrat 22, separadora del Poble-Sec i la imminència de Montjuic.

Aquestes coincidències sempre exciten la meva imaginació, amb ganes d’aquests secrets perceptibles només amb l’anhel de donar al conjunt altres significats. Per això mateix em va sorprendre molt endinsar-me al carrer Sagunt, premiat com el més ben decorat a les darreres festes de Sants, un limbe absolut entre dues realitats.

La divisòria canònica entre Sants i la Bordeta ve fixada al carrer de la Constitució, vella via Augusta, unió de la capital catalana amb Tarragona després de creuar el Llobregat per Sant Boi. Des de la meva modesta opinió això es reflecteix només des de pinzellades de brotxa grossa, perquè és molt més essencial la intuïció de ritmes diversos. Per això mateix el carrer Sagunt sembla flotar al seu tarannà mentre ens adverteix del seu passat mitjançant números del Vuit-Cents, ferros datats, assegurances d’incendis i una mescla explosiva entre els instants previs a l’annexió dels pobles del pla, la irrupció del Modernisme i fins i tot la feina social de la República amb les seves lleis per a propiciar lloguers assequibles pel proletariat.

Sagunt puja o baixa, això sempre depèn del camí, i transità d’Olzinelles a Constitució, i així tornem a les vores, a vessar d’esquerdes per anar cap a d’altres històries. Si agaféssim la cruïlla amb Jocs Florals navegaríem per la falsa llegenda d’Enriqueta Martí, resident durant un període de fuga en aquest carrer, famós el 1912 per la troballa de molts ossos, d’animals malgrat el xafardejar de la premsa, desmentit pels forenses.

Si, en canvi, optem per anar cap el carrer Masriera ja ens sentirem de ple a la Bordeta; el seu nom remet, segons la versió més acceptada, a les bordes, que era on es guardaven les eines per a treballar els camps, i aquí l’etimologia encaixa amb les peces, amb Masies com Can Valent, Can Massagué, substituïda per l’horrible església de Sant Medir pels volts de 1949, Can Pessetes o Can Paperina.

El 1857 s’integrà com un dels quatre barris de Sants. El 1880 el seu desenvolupament mudà amb la fàbrica de Can Batlló, i d’allò rural avançà envers l’era industrial. Avui el vestigi del primer és palpable a tot el seu alè, com a la plaça del Fènix, carregada d’una sèrie d’elements típics d’un indret mig inventat i amb un desigual creixement cronològic, amb un bloc a un angle arquetípic de principis del segle passat, semblant a un altre amb medallons d’animals a l’inici del carrer Verdi de Gràcia, o una rèplica de la Font de Canaletes.

La mesura de totes les coses, o més aviat d’aquell moment pretèrit abans dels mals fums i xemeneies, es troba a l’impronunciable carrer Hartzenbusch, director de la Biblioteca Nacional entre 1862 i 1875, just l’any fundacional d’una filera de vivendes de planta i pis amb balco. Són un exemple de l’horitzontalitat d’antuvi, quan les alçades eren el cel i no es contemplava tapar aquella vista meravellosa, aleshores salvada de densitats demogràfiques.

El carrer encara conté aquella pau primigènia, aliena a les lleis de la frontera i conservadora d’una identitat gairebé ancestral amb portals d’accés per a carruatges o la instal·lació de tallers. Els voltants trenquen el mutisme amb bars ben concorreguts, però el respir és distint, com si els cotxes motoritzats fossin una amenaça ben certa i utòpica malgrat trobar-los a pocs metres.

Tants alts i baixos orogràfics intueixen torrents, un clàssic barceloní. La nul·la rectitud dels carrers, sempre amb viratges imprevists, proporciona a aquesta totalitat altres divises. Com gairebé ningú fora dels seus dominis prossegueix el seu idil·li amb la resistència dels que han de mantenir el fruit dels avantpassats per a consolidar el present. Més enllà hi ha l’enrenou, eterna tortura de tots els feliços per residir un petit i màgic petit món antic.