L’acord de 10 punts entre el PSOE i Unidas Podemos, firmat pels respectius líders, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, obre la porta a la formació del primer govern de coalició a Espanya. Aquesta era una de les moltes assignatures pendents a l’Estat Espanyol en el terreny polític, en comparació amb la resta de democràcies europees consolidades. L’acord és de legislatura i pretén garantir l’estabilitat durant 4 anys. Falta acabar-lo de desenvolupar i concretar, segons diuen els dos líders, i el repartiment de les carteres del govern s’anunciarà un cop se superi la investidura.
I, precisament, en la investidura està la primera gran pedra en el camí del desbloqueig. Les dues formacions sumen ara 155 diputats, (10 menys que a l’abril) insuficients per obtenir la investidura en primera votació, ja que es requereix la majoria absoluta, que està en 176. Més a l’abast està superar la investidura en segona votació, a la qual només es requereix més vots positius que negatius. Amb PP, Ciudadanos i VOX en contra, aquesta passa per sumar a l’acord Más País, el PNB i d’altres partits amb menor representació i més pròxims als postulats d’un govern progressista que d’un govern de dretes de PP i Ciudadanos, com els que hi ha a Andalusia, la Comunitat de Madrid o Múrcia, amb el suport extern de VOX.
Però això, és encara insuficient perquè la investidura prosperi. Necessàriament caldrà el concurs d’ERC i/o EH Bildu, abstenint-se. De moment, la primera reunió entre els portaveus del PSOE i d’ERC no ha donat fruits, ja que els republicans es mantenen en el no, a no ser que es formalitzi una mesa de diàleg per abordar el conflicte polític de Catalunya. Però les dues formacions mantenen la predisposició al diàleg per desbloquejar la situació.
Com sempre ha passat, un cop més, la governabilitat d’Espanya, passa per Catalunya i Euskadi. Caldrà seure doncs, a parlar amb voluntat d’acord, amb molta sensatesa i generositat i començar amb discreció a posar les bases que acabin amb els dos murs que han aixecat els governs d’Espanya i de Catalunya recíprocament i on les declaracions de manual d’aquí i d’allà, sense aprofundir en la complexa realitat de la societat actual i els seus reptes, reboten en ambdues direccions.
Però, què ha fet possible ara l’acord ? Sobretot el PSOE i Unidas Podemos han tingut molt en compte l’ascens de la ultradreta, i també la convicció que ara ja no quedaven arguments que poguessin justificar tornar a convocar els ciutadans a les urnes, i que en cas de fer-ho, VOX podria continuar creixent.
També han estat claus els propis resultats electorals del 10N, que ofereixen múltiples lectures, però on mana l’aritmètica que és la que permet sumar, guanyar votacions, i en definitiva governar. Una cosa eren les expectatives i l’altra, la realitat dels resultats.
Amb la repetició d’eleccions tots els partits tenien l’expectativa de millorar o almenys mantenir resultats. Però els dos principals protagonistes d’ara i de l’abril, PSOE i Unidas Podemos, han perdut representació. El PSOE és el guanyador indiscutible del 10N, però és una victòria amarga, guanya però perd. Ha passat de 123 a 120 diputats al Congrés i de 123 a 92 senadors, perden la majoria absoluta que tenien a la cambra alta. I no ha baixat més perquè el sistema electoral espanyol no es proporcionalment pur i beneficia sobretot a les demarcacions petites als grans partits. Unidas Podemos ha passat de 42 a 35 diputats, i continua sense treure representació al Senat.
Pel que fa a la resta dels principals partits, tampoc s’han complert les expectatives. El gran perjudicat de la repetició electoral ha estat Ciudadanos, que perd 47 diputats i es queda amb una representació de 10, passant de tercera força política a sisena. I, perden els 4 senadors que tenia. El canvis ideològics impulsats pel seu líder, Albert Rivera, que de voler ser un partit de centre i frontissa amb l’objectiu principal de la regeneració política davant la corrupció, ha passat a competir amb el discurs més dretà del PP, i fins i tot, del discurs ultradretà de VOX, li han passat factura, en benefici precisament de PP i VOX.
Aquesta competició i sobretot el blanqueig fet pel PP i Ciudadanos de la ultradreta en el govern autonòmic d’Andalusia primer i, després, en altres comunitats i municipis ha estat determinant perquè VOX dupliqui els seus resultats. També d’altres factors sociològics expliquen la penetració del discurs populista, racista, xenòfob i patriòtic de la ultradreta en barris de classe treballadora. Aquests fets han beneficiat VOX, que ha passat de 24 a 52 diputats.
És el que ha passat també a la resta d’Europa amb els partits ultradretans, si es pacta amb ells directament o indirectament, per activa o per passiva, acaben guanyant terreny. A Espanya, com sempre, arriben les novetats amb retard, s’han trigat més anys perquè la ultradreta emergeixi, entre d’altres raons perquè estaven dins el PP.
També es beneficia del fracàs de Ciudadanos el PP, que passa de 66 a 89 diputats, però que encara queda lluny d’arribar a l’expectativa de superar els 100. Aquest és el segon pitjor resultat del PP en unes generals, els dos, amb Pablo Casado com a líder. I, la davallada de Ciudadanos també permet a ERC passar del sisè al cinquè grup en representació a la cambra baixa, malgrat baixar 2 diputats. Es queda amb 13 i en tenia 15.
10N: Congrés més fragmentat, governabilitat més complexa
El Congrés dels Diputats tindrà ara 19 formacions polítiques diferents, en comptes de les 15 d’abans. Entren per primer cop, Más País, la CUP i ¡Teruel Existe! que s’han presentat per primera vegada en unes eleccions generals. També torna al Congrés el BNG. Una fragmentació territorial que permet més representació, en general, a partits independentistes, sobiranistes i regionalistes. La governabilitat és doncs, més complexa, més actors polítics a posar-se d’acord i més sensibilitats damunt la taula.
Les formacions polítiques han de reflexionar també sobre la idoneïtat d’un sistema polític que no s’ha actualitzat i adaptat a les noves realitats des de l’any 1978. Continuem amb la mateixa Constitució, només reformada dos cops per adaptar-la a les directrius de la Unió Europea. Una Constitució que més de la meitat dels espanyols no van votar perquè al 78 encara no havien nascut, o no tenien encara la majoria d’edat.
Amb la mateixa Llei Electoral, amb el mateix Estat de les Autonomies, amb un sistema de finançament local i autonòmic inoperant i injust, amb una separació de poders molt perfectible … Una situació que els ciutadans demanden que es comenci a posar fil a l’agulla, a teixir acords que permetin resoldre la desigualtat creixent, en definitiva que les administracions prenguin mesures per a resoldre els problemes actuals de la societat.
Molta feina doncs per al nou govern, si acaba reeixint. Si finalment no hi hagués llum verda a la governabilitat, una nova repetició electoral podria portar entre d’altres coses un enfortiment de VOX.
Catalunya Plural, 2024 
